Nostàlgia| 'X-Men' (2000)

Confia en pocs. Tem la resta.

maxresdefault

Partiendo la pana, invitando a la peña. (Font: YouTube)

El futur llunyà; l'any 2000. No hi havia blockbusters de superherois al cinema cada mes, ni s'havien estrenat les primeres pel·lícules de Harry Potter o El Senyor dels Anells. Bill Clinton presidia els Estats Units, Myspace i Operación Triunfo encara no havien arribat, i una al·legoria sobre l'opressió a les minories protagonitzada per homes blancs implícitament heterosexuals encara resultava creïble.

Així estava el panorama al moment de l'estrena d'X-Men, una adaptació cinematogràfica dels còmics de Marvel del mateix nom que va arrencar l'any 1963 de la mà del duo dinàmic format per Stan Lee i Jack Kirby. Una confessió (oh, pietat!): X-Men va ser la primera pel·lícula que vaig descarregar amb l'eMule, i la que va iniciar el meu interès pel gènere dels superherois, a mig camí entre la fantasia i la ciència-ficció.

vlcsnap-2017-01-13-15h32m39s929

Hugh Jackman inicia la seva carrera a Hollywood amb una declaració d'intencions.

I no només em va interessar a mi; després de l'èxit d'X-Men no només van arribar les seves interminables seqüeles, sinó també les predecessores dels universos cinematogràfics de Marvel i DC com ara Spider-Man (2002), Daredevil (2003), la tròspida Catwoman (2004), Elektra (2005), Fantastic Four (2005) i, per molt que tendim a considerar-la un fenomen a part, Batman Begins (2005). No podem oblidar la pel·lícula de culte Blade (1998), basada en l'heroi vampir de Marvel, però la seva influència estètica és més òbvia a Matrix (1999) que a la resta d'adaptacions cinematogràfiques de còmics.

He tornat a veure X-Men per primer cop des de fa gairebé una dècada, i resulta que tot el que en recordo és exactament el que passa -dit d'una altra manera, és molt més senzilla del que esperava. La trama és ben coneguda: la humanitat comença a assumir l'existència dels mutants, gent amb poders especials, i els tem.

Entre els mutants trobem el professor Charles Xavier (Patrick Stewart) i els seus alumnes Storm (Halle Berry), Cyclops (James Marsden) i la doctora Jane Grey (Famke Janssen), que volen protegir la humanitat; en Magneto (Ian McKellen), la Mystique (Rebecca Romijn-Stamos) i els seus seguidors prefereixen doblegar-la abans que ser perseguits. A l'equip del Professor Xavier s'uneixen la fugitiva Rogue (Anna Paquin) i l'indestructible Wolverine (Hugh Jackman, que en aquest lliurament està catxes però dins d'estàndards humans).

vlcsnap-2017-01-13-16h09m03s783

Abans de les metxes a l'estil Urdangarín.

El conflicte d'aquest episodi -un senador vol registrar els mutants, a en Magneto li fa mala espina i amb raó, la cosa s'embolica, el senador acaba literalment convertit en un bassal (?)- és el de menys; la veritable tensió, la columna vertebral de la saga, és la profunda connexió i tensió ideològica entre en Magneto i el Professor X, némesis i compis de tota la vida.

vlcsnap-2017-01-13-18h42m45s556

És simbòlic, tios!

Allò que realment sorprèn d'X-Men, vista avui dia, és com d'estranya sembla. Si bé segueix les fórmules de la majoria de pel·lícules de superherois a nivell narratiu -i és cert que no pertany al MCU- queda fora de les línies estètiques que esperaríem ara al 2017, tant dels colors vius, diàlegs amb humor i èmfasi en els personatges de Marvel com dels colors apagats, la destrucció i la misèria de DC. No hi ha referències culturals, ni música memorable, ni muntatges de presentació dels personatges ni d'entrenament, ni escenes de persecució ni d'acció caòtiques. De fet, amb prou feines hi ha diàleg. I no cal:

vlcsnap-2017-01-13-16h34m46s770

Icònic.

Queda clar que darrere de la producció d'X-Men hi va haver una negociació sobre com fer pel·lícules de superherois. Vist amb perspectiva, sembla un experiment per veure quins elements funcionen i quins no; en Cyclops deixa caure que portar licra groga (una referència al vestuari d'en Wolverine en els còmics) seria ridícul, però l'Storm i en Magneto porten capes, i en cap moment es justifica per què la Patrulla-X porta uniforme -l'única explicació que se m'ocorre és que els sembla guai, fet que quadra amb la personalitat d'en Charles Xavier a les preqüeles.

La tecnologia que fan servir els personatges, des de la maquinària maligna d'en Magneto fins Cerebro, l'ordinador/GPS del Professor X, tenen els dissenys angulars i grandiloqüents dels còmics, i no semblen pràctics en absolut. La manera de dissimular-ho? Tant el vestuari com els interiors són negres i platejats, dissimulant el possible ridícul amb una estètica sofisticada de fi de mil·lenni. Bones notícies -al contrari que els colors excessius de L'amenaça fantasma i els efectes especials cutres de Battlefield Earth, els aspectes visuals d'X-Men han aguantat el pas del temps. Bé, menys això:

vlcsnap-2017-01-13-15h57m47s329

Fes-nos una sala molt gran amb una porta molt petita.

Val la pena tornar a veure X-Men? Sí, sobretot si després veieu X2, que mola més. És un portal a un moment en què el gènere superheroic no estava absolutament saturat, sinó que resultava nou després d'un parell de dècades en les quals el més interessant havien estat les pel·lícules de Batman.

Veure dones blanques i persones de color com a eterns secundaris i no veure gent LGTBQ enlloc, fins i tot en trames tan compromeses políticament com les de la Patrulla-X, que s'havia dedicat al moviment pels drets civils i que el director Bryan Singer havia plantejat com a al·legoria contra la intolerància, no era senyal que les pel·lícules mai arribarien al nivell de representació dels còmics, sinó que la representació estava a prop. Segurament X-Men no va ser tan interessant, creativa i emotiva com podria haver estat -però va estar prou bé.


Imatge i captures de pantalla: 'X-Men (2000)'.

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR