Nostàlgia | 'Sailor Moon': en el Nom de la Lluna

Vaig descobrir Sailor Moon en un racó de la revista del Club Súper 3 l'any 2001, on anunciaven l'estrena en català de l'anime. Només hi havia una columna petita amb un resum de la trama i una imatge de la Marinera Lluna. Tenia molts llaços i una tiara, i no podia deixar de mirar-la. Sabia que no podia mirar la fotografia durant gaire estona, tot i que volia retallar-la; no volia que es notés que li feia cas. Aquell dibuix era una de les pitjors coses que es poden ser: cursi.

Sailormoon (Bishojo Senshi Sera Mun, literalment "Bonica Guerrera Marinera Lluna") seguia els passos de sèries similars dels espais de TV3, com ara Utena, la Noia Revolucionària; Sakura, la Caçadora de Cartes, o Azuki –a dia d'avui tinc "em sento feliiiiç i estic molt conteeent" gravat al cervell. Durant els anys següents van arribar El Detectiu Conan, Fushigi Yuugi: El Joc Misteriós, Jeanne, Lladre Kamikaze, InuYasha, La Màgica Doremi. Tots aquests animes tenien una cosa en comú: adolescents atrapats entre conflictes sobrenaturals i el dia a dia de l’escola.

De tots ells, els meus animes preferits eren els de magical girls (maho shojo) un subgènere del shojo manga –és a dir, dirigit a noies– on eren precisament les joves les que tenien poders màgics i lluitaven contra el mal, sempre amb transformacions espectaculars, vestits més aviat poc pràctics, i un bon ull pel disseny de merchandise. Tot i que el gènere ve dels anys cinquanta, va ser el manga de Sailor Moon (1991-1997) i l’exportació mundial de la primera versió animada de 200 episodis (1992-1997) que el van popularitzar. La dècada dels noranta va ser el moment perfecte per l’èxit espectacular de l’equip de la Marinera Lluna a Occident, amb el girl power pseudofeminista que es respirava a l’ambient gràcies a les Spice Girls i els missatges d’apoderament més creïbles de Sabrina, Xena o Buffy. Va quallar, i al cap de no res teníem sèries com Súpernenes i còmics com W.I.T.C.H, a més de princeses com la Mulan o personatges com l’Hermione. Era un bon moment si eres, com jo, una nena obsessionada amb els poders màgics i les possibles variacions del color lila.

El manga de Sailor Moon, de Naoko Takeuchi, té una trama més aviat difícil d’explicar. Hi ha reencarnacions, viatges en el temps, alienígenes, circs malignes, pegassos (dame tu fuerza – Saint Seiya és una influència clara), amor veritable, assassinats, roses volant, gats que parlen. La protagonista, Bunny Tsukino (Usagi a la versió original), es transforma en la Marinera Lluna per lluitar contra les forces del mal, trobar la resta de guerreres i protegir la Princesa de la Lluna –que resulta ser ella mateixa.


tumblr_m0mno7qmnz1qickddo1_500 tumblr_mbfqakksq71qickddo1_500 tumblr_mvyn86ysia1qickddo1_500

tumblr_lkkdlxmbhf1qickddo1_500

Whisky és el que necessito jo després d'això. (Font: Sailor Moon Screencaps / Tumblr)

La majoria de revisions feministes de Sailor Moon –i n’hi ha moltes, ja que som moltes les que ens vam formar amb la Bunny i les seves amigues– es fixen en la relació romàntica de les guerreres Urà i Neptú, la Haruka i la Michiru, que en el doblatge americà es van convertir en cosines. Entre els secundaris, Kunzite es va adaptar com a dona per mantenir la seva relació amb Soizite. Censura apart, es representen relacions homosexuals obertament i amb naturalitat -dins del que cabia a l'animació comercial dels noranta- i també personatges que desafien allò preconcebut sobre el gènere, com ara les Marineres de les Estrelles, homes en la seva versió civil que es converteixen en dones per lluitar a l’anime; al manga, simplement es vesteixen d’homes per anar de carrer.

tumblr_m1jgqyjbie1qickddo1_500

Get in, loser. (Font: Sailor Moon Screencaps / Tumblr)

Mentre que el manga se centra més en l’evolució de la Bunny i la seva relació d’amor amb el Mamoru    – l’Antifaç de Gala, conegut per tenir poders que no servien de gaire però quedaven molt guais– l’anime té més temps per seguir les relacions entre totes les noies, cadascuna protectora d’un planeta del sistema solar, amb tendresa i molt d’humor. Si Sailor Moon té un missatge, és la importància de l’auto-superació, el treball en equip i el sacrifici per la gent que estimes. Era una joia si volies jugar a l’hora del pati, perquè podies triar entre nou personatges (més secundaris), cadascuna amb personalitats i afinitats molt marcades; gairebé estereotipades, però mai planes.

tumblr_lkkzjftyfs1qickddo1_500 tumblr_m90qtd7ywe1qickddo1_500

tumblr_mb5nbncjrn1qickddo1_500

Font: Sailor Moon Screencaps / Tumblr

Jo era l'Ami, la Marinera Mercuri; callada, estudiosa, poc donada al conflicte. El que m’agradava més de Sailor Moon, però, era el que em costava més admetre: el vestuari, la purpurina, la hiperfeminitat de tot plegat. Tinc llibretes on pàgina rere pàgina apareix la Bunny amb els seus uniformes d’estudiant i de guerrera. El primer que vaig aprendre a descarregar d’Internet van ser imatges de la sèrie, i veia els vídeos de les transformacions un cop rere un altre. Podia fixar-m’hi sense que la sèrie em fes sentir estúpida: les tiares i les botes roses eren senyals de poder.

Tanmateix, reflexionant-hi ara és fàcil fixar-se en com aquest suposat apoderament en la feminitat en realitat es basa en una feminitat obligatòria, sempre dins d’allò esperat i acceptable per nenes petites; a l’hora de lluitar, les noies que de carrer es diferencien clarament en actituds, estils i rols adopten les mateixes faldilles curtes. Totes són joves i precioses, dins del culte a allò adorable i infantil, i més altes o més baixes, totes tenen el mateix tipus de cos. El missatge és més conservador del que sembla, perquè el poder està en una essència d’allò femení inalterable i indiscutible.

sailormoon-artbook-4-14-15

Qui és qui? (Font: Sailor Moon Artbook, V. IV)

Això dificulta i limita qualsevol lectura feminista de Sailor Moon, però no la invalida. Al llarg de la sèrie, la Bunny creix de desastre ploraner a líder madura; pot explorar una relació romàntica i sexual sense que es qüestioni la seva puresa de cor, un tema molt important al shojo manga; mai es cau en la dicotomia de la verge i la puta. Els dolents de cada episodi solen il·lustrar pressions comunes sobre les adolescents, fent servir els seus punts dèbils –la preocupació per la imatge, el romanticisme idealitzat, el consumisme– per explotar la seva energia. Les protagonistes de Sailor Moon són princeses, però també científiques, artistes, atletes, amants dels videojocs (amb persecució per part del friki masclista local inclosa!). Els noms dels personatges transmeten la passió de l’autora per la química i l’astronomia, despertant la curiositat per explorar l’univers i el què ens envolta, i defensar-ho en el nom de la lluna.

 


Imatge principal: Manga Style: Sailor Moon Artbook Vol. 2

Fonts:

 


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR