Nostàlgia| 'Donetes'

Donetes, que en castellà és Mujercitas i en la seva versió original és Little Women, és una novel·la de l'autora nord-americana Louisa May Alcott (1832-1888) publicada el 1868.

La història segueix els somnis i aventures d'un grup de germanes (Meg, Jo, Beth i Amy) creixent al nord dels Estats Units durant la guerra civil. Prova de l'èxit rotund de la novel·la són les sis adaptacions cinematogràfiques, quatre de televisives i dues de teatre musical que se n'han fet. La pel·lícula (1994), que veig ritualment cada primer dia de l'any, és una d'aquelles que Tv3 té a la pila de Pel·licules-que-no-són-de-Nadal-però-fem-cada-Nadal (juntament amb Harry Potter), cosa que ha contribuït al fet que el Nadal i Donetes siguin dos conceptes inseparables. Per mi, a més a més, Donetes és una part indivisible de la meva identitat com a dona i com a estudiant de literatura, la considero essencial en el meu desenvolupament literari i personal, i una peça clau en el desenvolupament de la meva consciència feminista. És per això que avui escric sobre el pilar de la meva nostàlgia, i comparteixo amb vosaltres una qüestió en la que penso més vegades de les que potser caldria: és Donetes una novel·la feminista?

Gatets! Font: Sony.

Gatets! Font: Sony.

Malgrat que és cert que Donetes mostra un model de dona domèstic, afable i maternal, que molts crítics han descrit com l'ideal femení nord-americà de l'època -les germanes March cusen, es cuiden de la casa i adoren el patriarca March-, seria injust quedar-nos amb aquesta imatge superficial que no fa justicia a les nostres protagonistes. Donetes no es pot acusar de venerar un únic model de dona ni de feminitat, perquè els seus personatges contenen una varietat de personalitats i aspiracions -malgrat que es podria argumentar que la seva seqüel·la sí que ho fa. Cada germana March és un personatge rodó i complex, els defectes de la qual són posats damunt la taula constantment, i l'esforç per superar-los i créixer personalment és un dels temes principals de l'obra, cosa que té molt a veure amb l'aferrat sentiment religiós de May Alcott. De fet, els seus defectes són el que les converteixen en personatges universals i eterns, és la manera com reaccionem a aquests trets el que canvia amb els anys: tothom pot comprendre, i en moltes ocasions sentir-se identificat amb l'ambició de la Jo, la vanitat infantil de l'Amy i la frivolitat passatgera de la Meg. I... pel que fa a la Beth... bé. Tots i totes morirem algun dia.

Les dues germanes March adultes treballen, i les seves feines, mal pagades, desagraïdes i de caire domèstic, ens parlen d'una època, d'una frustració i d'una lluita feminista per fer. La Meg es cuida dels odiosos fills d'una família benestant del barri, la Jo llegeix i fa companyia a la tieta March. Les dues somien amb escapar d'aquestes feines -la Jo amb més empenta que la resignada Meg- però sense un home a la família  (el pare March és a la guerra)- aquests pocs ingressos calen. Malgrat això, les March són incansables. Treballen, eduquen  a les seves germanes petites un cop la sea mare treu a l'Amy de l'escola, indignada, després que el seu professor l'hagi pegat, es cuiden de la casa, i tenen temps per la caritat cristiana i per jugar i passar-s'ho bé com nenes que són en un teatre amateur que organitzen a casa seva. Tanmateix, no deixen de protestar per aquesta càrrega, ni de somiar en poder-se permetre una vida més senzilla i luxosa. No es conformen, ni es limiten, i no paren mai de perseguir allò que desitgen. 

Bae.

Bae. Font: Sony.

La Jo, belluguet incansable, amb el cap ple d'històries i objectius, a qui li fan nosa les faldilles i qui plora pels seus cabells venuts, ha estat criticada en nombroses ocasions per renunciar a aquests somnis, cosa amb la qual no estic gens d'acord. La Jo posa de manifest les dificultats d'una dona que es vol fer camí en un món d'homes: ella vol marxar de casa, vol veure món, vol ser independent i mantenir-se a si mateixa, i a la seva família amb els diners que li doni el que escriu. I, malgrat les moltes dificultats, ho aconsegueix: marxa a Nova York, publica històries, guanya diners. A més a més, rebutja una oferta de matrimoni del seu millor amic, el qual considero l'equivalent de trepitjar al patriarcat a la cara. Sí, llavors s'enamora d'un home amb qui pot compartir molt més a nivell intel·lectual i personal i decideix casar-se amb ell, però això no significa que redueixi les seves ambicions i acabi limitada a la subordinació al seu marit, al contrari. El que passa després de la mítica escena sota la pluja de la pel·licula de 1994 (la de tv3) és que la Jo, amb el seu marit al costat per decisió propia, funda una escola per a nens i nenes, on els dos treballen l'un al costat de l'altre en termes d'igualtat educant infants. La Jo compleix tots els seus somnis i ho fa  sense renunciar a la seva identitat. 

Pel que fa a la Meg i l'Amy, em nego a acceptar que molta gent defensi que no ho peten moltíssim. L'Amy, que es passa tota la infància repetint que tot el que vol és ser rica i casar-se amb un home que la mantingui, ho aconsegueix. Té temps i diners per dedicar-se a ser estupenda, a pintar i a vestir-se amb roba cara. Cadascú té els seus somnis, i no seré jo qui pugi a la taula a criticar a una dona com l'Amy, que decideix des de ben petita, al contrari de la Jo, que el camí marcat per l'heteropatriarcat ja li va bé. Sí, es limita a complir amb el model de feminitat de l'època, però és la seva decisió. El desenvolupament de la Meg és semblant. La gran de les March, sempre maternal i adequada, es casa per amor i té dos bessons, dedicant la seva vida a l'àmbit domèstic. Ella no puja de classe, però és representada com una dona feliç amb les seves decisions. I si la Meg és feliç fent mermelada amb un nadó a cada braç, no seré jo qui la critiqui. Si el que volem és criticar que cada germana acabi casada, renunciant a una vida independent -malgrat que segueixo defensant que això és una simplificació, cal tenir en ment que la seva creadora el que volia era poder vendre aquesta obra, i que en la seva època, una novel·la d'aquest tipus, amb aquests personatges i d'una ploma que mai va gaudir d'avantatges econòmics, només pot ser subversiva fins a cert punt.

En conclusió, per mi a Mujercitas és clarament una història feminista, tot i que és evident que conté arguments suficients per defensar el contrari. Sigui com sigui, les germanes March em van ensenyar moltes coses sobre ser nena, sobre somiar i tenir la valentia de fer-los realitat, sobre l'amistat i el suport inqüestionable entre dones i sobre les múltiples expressions i camins de les feminitats.

Imatge destacada: Fotograma de la pel·licula. Font: Sony.


Nota: No parlo ni de Little Men ni de Jo's Boys, que són infinitament més problemàtics.


T'agrada la nostra feina?

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR