Nostàlgia | ‘L’una per l’altra’: masculinitat i feminitat en la literatura infantil

Una regla no escrita en el món dels estudis feministes i de gènere és no analitzar mai aquelles històries que t’han marcat la infantesa. El risc és que els records infantils quedin absolutament trinxats, i això ja ens va passar amb la versió cinematogràfica de Bola de Drac amb actors de carn i ossos, així que tampoc cal més dolor i patiment a la nostra existència. Malgrat això, he decidit arriscar-me i retrobar-me amb la meva novel·la infantil preferida.

L’una per l’altra és una novel·la de Jacqueline Wilson publicada el 1995 sota el títol Double Act. Per evitar fer spoilers -tot i que el llibre fa temps que existeix i ja ha superat el període de cortesia marcat per les regles de l’spoiler-, he rescatat l’argument del lloc web de la Casa del Libro, on podeu trobar-la en català i castellà:

“La Robí i la Granat són dues bessones de deu anys. Són idèntiques! Ho fan tot juntes (bé, la Robí dirigeix i la Granat segueix), sobretot des que la seva mare va morir fa tres anys. I estan molt contentes de tenir-se l’una a l'altra quan al seu voltant tot comença a canviar de forma horrible. I és que la culpa de tot la té la Rosa. La Rosa és la nova amiga del papa. Ho esguerra tot. Ha canviat el pare. L’ha canviat tant que de sobte ell anuncia que tots es traslladaran a una casa nova. Amb la Rosa...”.

Mitjançant la Rosa, la sinopsi de la novel·la ens introdueix el trop de la madrastra malvada, un personatge que generalment esdevé l’antagonista de la protagonista i, de forma indirecta, de la mare d’aquesta. Les mares difuntes, més que un ésser amb agència, acostumen a ser un compendi de totes les virtuts que ha de tenir una mare -i que evidentment cap dona real pot reunir. Malgrat això, l’evolució de la novel·la demostra, en aquest cas, que una cosa és la percepció sobre la Rosa que tenen les dues bessones a l’inici -la història està narrada com si fos el diari personal de les dues protagonistes- i l’altra el que realment és aquest personatge.

Dualitats valuoses

Val a dir que no recordava gaire la història de la Rosa, sinó que el que sempre m’ha cridat més l’atenció és la construcció de la Granat i la Robí i la relació que s’estableix entre elles dues. La sinopsi ens dóna la pista que les dues bessones, malgrat ser idèntiques, tenen caràcters oposats. Al llarg de les pàgines veurem com aquesta impressió es confirma i, fins i tot, s’incrementa en acabar el llibre. A grans trets, la història ens mostra com la Robí té un caràcter, actitud i forma de fer tradicionalment associats a l’ideal de masculinitat, mentre que la Granat presenta trets associats a l’ideal femení.

En algunes històries dirigides a públic infantil, entre els atributs del personatge femení amb més entitat hi ha el fet que, en el fons, no acaba de comportar-se ben bé com es comporten la resta de noies. És el cas de, per exemple, Hermione Granger a Harry Potter, o Spinelli de la sèrie de dibuixos animats La banda del pati. Els Simpsons han ironitzat sobre aquesta representació:


A Zena ja vam explicar, mitjançant el concepte de la final girl, que donar atributs que tradicionalment s’han codificat com a masculins a personatges femenins era una bona manera de fer “que els espectadors masculins no se sentissin malament per sentir-se identificats en l’heroïna”.

Les dones han estat tradicionalment relegades a papers secundaris en la ficció, en part, perquè els rols que han exercit a la vida real s’han considerat secundaris i/o desenvolupats a l’esfera privada. Tenir dones a ficció amb un rol, un caràcter o una aparença masculina no és negatiu -al contrari!-, però esdevé problemàtic quan la seva construcció passa per denigrar aquells rols, caràcters o aparences tradicionalment associats a la feminitat i que, analitzats de forma individual, no tenen res de negatiu, sinó que el que els ha convertit en perjudicials és la seva sistemàtica adjudicació a les persones d’un mateix sexe. Un fet que, de retruc, no encoratja els homes a adoptar valors i rols que fins ara se’ls ha negat per raó de sexe.

A la novel·la, la Robí no és millor que la Granat. Tampoc al revés. Cada personatge té atributs positius i negatius que repercuteixen en la seva situació personal.

La història de l’adaptació a la nova vida de les protagonistes serveix com a ritual de pas de la infantesa a la preadolescència, etapa prèvia a l’època més tèrbola de l’ésser humà. És per això que la novel·la no té el que podríem considerar un final feliç -absolutament lluminós i tancat-, sinó un final que s’adapta al caràcter de transitorietat i a la complexitat que ja comença a marcar el pas cap a la vida adulta.

Imatge destacada: portada de l'edició de 2006 del llibre publicada per Transworld Publishers.

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR