Nostàlgia | Les Spice Girls i 'Spice World'

Si hem de parlar de les Spice Girls, és necessari fer-ho amb banda sonora: Siusplau.

Ara sí.

Les Spice Girls van ser el relleu dels Beatles. Cap grup abans d'elles va aconseguir el mateix impacte internacional. “Wannabe”, el seu primer single (1996) es va convertir en número u en les llistes d'èxits de 37 països en qüestió de setmanes, i va ser només el principi. Al 1997 en Nelson Mandela les va rebre a la seva casa assegurant que eren les seves heroïnes. En Nelson Mandela.

En Nelson Mandela i el Príncep Carles d'Anglaterra, amb les seves heroïnes.

En Nelson Mandela i el Príncep Carles d'Anglaterra, amb les seves heroïnes.

Però no tothom els tenia tal simpatia a les Spice Girls, i el seu èxit va crear una clàssica situació d'amor/odi absoluts al públic. Com a estrelles del pop, van ser criticades des del primer moment fins a l'últim, i vint anys després encara arrenquen debats i qüestionaments sobre la seva capacitat artística. La crítica feminista ha estat sempre feroç enfront d’elles com a producte cultural: quin valor té la seva versió de l'apoderament femení (Girl Power!)? És positiu el seu missatge, o són simples titelles dins la mercantilització del (post)feminisme? A dia d'avui, amb Beyoncé alçant la bandera del feminisme popular, seguim donant-li voltes. Encara així, cap una lectura del fenomen de les Spice Girls al seu context, i entendre els límits del missatge d'apoderament femení que podia arribar a oferir una girl band prefabricada.

Cartell de càsting per trobar les Spice Girls: "Tens de 18-23 i habilitat per cantar/ballar?" (Giving You Everything, 2007).

Cartell de càsting per trobar les Spice Girls: "Tens 18-23 i habilitat per cantar/ballar?" (Giving You Everything, 2007).

Girl power?

El segell britànic Heart Management va decidir al 1994 crear una banda femenina que trenqués amb la norma de les boy bands que dominaven el panorama musical del moment. Al recomanable documental Giving You Everything (2007) les Spice Girls mateixes expliquen l'interminable procés de càsting que van passar fins a reunir les cinc noies amb el potencial de convertir-se en estrelles: Geri Halliwell (la Spice pèl-roja), Melanie Brown (la Spice agressiva -sense passar per alt com de problemàtic era que fos precisament la dona negra la que caigués en aquest estereotip), Emma Bunton (la Spice “bebè” -és clar que el racisme no era l'únic problema), Melanie Chrisholm (la Spice esportista) i Victoria Adams (la Spice pija).

Les Spice Girls assajant a Spice World (1997).

Les Spice Girls assajant a Spice World (1997).

Sí, les Spice Girls són bàsicament cinc estereotips. Totes són molt normativament maques i es vesteixen de forma provocativa. A la Geri fins i tot se li va sortir un pit del vestit en una gala i va ser portada de tots els diaris. Són producte i resultat de la cultura del consum i la objetificació del cos de la dona com a mercaderia. I, encara així, considerant que amb prou feines tenien vint anys, van aprofitar al màxim la situació per convertir-se en un referent positiu per a les nenes que les adoraven. De fet, en el documental deixen clar que sortia d'elles mateixes i no tenien intenció de deixar-se manipular pels homes que les envoltaven. Quan van considerar que el seu manager s’excedia en el control que exercia sobre elles, el van acomiadar i van passar a autogestionar-se.

El missatge era explícit: l'amistat i el respecte és el més important, les nenes poden fer el mateix que els nens, cal ser una mateixa i no deixar-se manipular. Òbviament es tractava d'un discurs superficial, amb aspectes problemàtics, però probablement l'únic missatge que podia funcionar davant el públic mainstream fa vint anys. Insuficient? Sí. Oportunista? També. Negatiu? No necessàriament.

Festa de barnussos (Spice World, 1997).

Festa de barnussos (Spice World, 1997).

'Spice World', l'autoparòdia

Al 1997, en ple apoteosi, les Spice Girls van filmar Spice World, una obra d'art difícil de descriure que encapsula els anys noranta millor que qualsevol altra pel·lícula. Vols comèdia? La tens. Vols drama? Doble ració. Vols ciència ficció? Té aliens. Vols acció? Hi ha un autobús saltant pel pont de Londres. Suspens? Una embarassada a punt de donar a llum a una discoteca. Terror? Una casa encantada i vilans que surten del vàter. Spice World ho té tot, és la pel·lícula definitiva.

Spice World, una obra de culte.

'Spice World', una obra de culte.

Spice World bàsicament segueix les aventures fictícies de les Spice Girls en ruta amb el seu autobús-limusina màgic (aparenta ser un bus normal a l'exterior, alberga una mansió a l'interior), preparant-se per a un gran concert a Londres, fugint de paparazzis i posant histèric al seu manager. Tot amb referències bizarres a tòpics del cinema (el vilà acaricia un porc mentre dóna ordres per telèfon), transicions psicodèliques heretades d'Austin Powers i números musicals amb ballarins italians semi-nus.

Al final de la pel·lícula, després de noranta minuts de seqüències sense cap tipus de sentit narratiu, se'ns descobreix que en realitat el que hem vist és el que productors de cinema amb poques llums creuen que és la vida de les Spice Girls. Tot molt meta i tan gratuït com l'aparició d'extraterrestres que els demanen entrades per a un concert. Però és aquest distanciament i ironia la clau de la pel·lícula: és la història de les Spice Girls explicada a través dels homes que les han convertit en producte de consum.

Això és una escena real.

Això és una escena real.

La pel·lícula és tremendament dolenta i cutre, però a propòsit. Pinta una imatge de les Spice Girls com a fantasia masculina, amb una història falsa, personalitats estereotípiques portades a la paròdia i referències explícites a les crítiques que rebien al moment. “Sabem com hem arribat així de lluny: força, coratge i WonderBra”, canten a una escena vestides de militars. Hi ha moments en els que la fantasia es trenca, i les protagonistes es pregunten “per què ens converteixen en estereotips?” o “per què només es fixen en quina roba ens posem?”. I és que la crítica més comuna i completament legítima es basa en què, reduint les seves personalitats a estereotips, les Spice Girls fomentaven la visió de la dona com a producte prefabricat i llest per al consum de masses. A Spice World es parodia aquesta simplificació, portant cadascuna la seva performance al ridícul i trencant les expectatives en moments clau per mostrar que són més que els estereotips que han assumit.

Estem parlant d'una pel·lícula comercial, protagonitzada per les dones més famoses del moment a nivell mundial, en la qual s'esmenta diverses vegades la paraula “feminisme”. La Geri es desfà d'un home que intenta lligar amb ella parlant-li explícitament de feminisme. “No és que vulguem amenaçar la masculinitat dels homes sent dominants, però és que quan parlem amb ells no saben què dir”. És de les úniques referències a potencials interessos romàntics en la pel·lícula, a part de la Victoria afirmant que “s'haurien de poder encarregar homes com a pizzes”.

Extraterrestres.

Extraterrestres.

Més enllà de l'aparença física, les Spice Girls rebutgen la feminitat normativa: quan s'imaginen sent mares ho veuen com un malson per la pèrdua d'independència que suposa, i en cap moment es contempla la figura del pare com a part del pla. Una de les trames de la pel·lícula segueix el paper de les protagonistes en l'embaràs de la Nicola, una amiga del grup que es converteix en mare soltera. De fet, el desenllaç genera suspens a partir de la decisió de les Spice de perdre's el gran concert per poder estar amb la Nicola durant el part, amb la corresponent fúria del seu manager. La moralitat és sempre la mateixa, i ben explícita: les dones han de donar-se suport entre elles i no dependre de les decisions dels homes.

Spice World no passarà a la història del cinema feminista, òbviament. Encara així, mereix una visió que vagi més enllà de la crítica fàcil i elitista a tot allò pop admirat per noies adolescents. Es tracta d'una pel·lícula dirigida bàsicament a nenes, amb cinc heroïnes que generen el seu èxit, prenen decisions pròpies i aconsegueixen el seu objectiu (sense ser aquest un marit). Heroïnes que sortien en primetime per les teles de tot el món assegurant a les seves fans que “encara que vesteixis una minifaldilla i tinguis un parell de pits tens dret de dir el que vulguis dir”.

Viva Forever.

Viva Forever.

A més, com totes les pel·lícules adolescents dels anys noranta, Spice World exagera els elements culturals de l'època i es converteix en una càpsula del temps perfecta, marcada per aquests primers passos del (post)feminisme comercial. Només han passat vint anys, però ja costa creure que es donessin les circumstàncies culturals que van permetre generar tal obra d'art. Si estigués a les meves mans, sens dubte enviaria Spice World a l'òrbita de Trappist-1. Si hi ha algú disposat a comunicar-se amb nosaltres, que vingui preparat. Coreografies incloses.

Imatges: 'Spice World', de Columbia Pictures. 'Giving You Everything', de BBC.

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR