Nostàlgia| 'La història interminable'

La història interminable (1984) és una de les pel·lícules de capçalera al renaixement de pel·lícules de fantasia dels vuitanta.

Basada en la meravellosa obra de Michael Ende, explica la història de Bastian Balthasar Bux i el llibre que llegeix, La història interminable. Ara m’odiareu molt, el llibre és millor que la peli, per mi això és indiscutible. Bàsicament, la pel·lícula s’acaba a la meitat del llibre i deixa la segona meitat per a una seqüela que no va estar a l’alçada del que, jo penso, és la millor part de la novel·la. Ara bé, La història interminable no deixa de ser una pel·lícula preciosa visualment, amb animatrònica meravellosa i disseny conceptual que sí fa justícia a l’obra de Michael Ende (tot i que a ell no li va agradar gens i en va fer campanya en contra).

La història interminable és el llibre que Bastian Balthasar Bux (Michael Ende tenia el síndrome Stan Lee) roba d’una llibreria. En comptes d’anar a classe i enfrontar-se als seus assetjadors, en Bastian es tanca a l'àtic de l’escola per a llegir el llibre. La història comença quan l’Emperadriu Infantil, la sobirana de la terra de Fantasia, crida a consellers i savis d’arreu del seu món. L’emperadriu està malalta de mort i Fantasia està en perill de desaparèixer. Serà Atreiu, un jove guerrer d’una tribu llunyana, qui buscarà la cura de l’emperadriu recorrent Fantasia. Al llarg de la pel·lícula, Bastian descobreix que la història que llegeix i ell mateix estan interconnectats.

No violència

Faré una mica de trampa, ara parlaré tant del llibre com de la pel·lícula. Ambdues són obres que parlen sobre com la creació és l’únic que pot vèncer la destrucció. Són narratives essencialment no violentes.

Una de les raons per les quals a la pel·lícula no es veu la violència tradicionalment associada al gènere fantàstic (espasa i bruixeria, fantasia èpica, etc...) és la naturalesa estranya de l’antagonista. A la pel·lícula i a la primera part del llibre l’antagonista no és cap ens concret, no és un personatge contra el que es pugui lluitar amb espases o arcs, és el No-res, una foscor que engoleix Fantasia. Al llibre es descriu com quelcom més enllà de la foscor, ja que quan es veu quelcom fosc allò manté certa entitat. El No-res és simplement el buit i, quan la mires directament, tens la impressió d’haver-te quedat cega.

L’únic element violent de la pel·lícula és l’enfrontament amb Gmork, un home-llop que serveix al No-Res i persegueix l’Atreiu per matar-lo. Aquí torno a fer trampes i faré una comparació. Mentre que a la pel·lícula hi ha un enfrontament entre ambdós i Atreiu l’acaba matant, al llibre el llop mor de causes naturals (mor de gana) i, després d’una llarga conversa on parlen del significat de Fantasia, la degeneració de la fantasia a l’ofuscació i la mentida, Gmork exhala el seu darrer alè i a continuació Atreiu l’acaricia presentant els seus respectes a la criatura.

gmork

Gmork

Masculinitat no normativa

Si bé a la pel·lícula no es mostra, al llibre Bastian representa una masculinitat no normativa, és un nen amb lleuger sobrepès, poc apte per als esports, introvertit, pacífic i àvid lector, per això precisament rep bullying per part de companys de l’escola. Atreiu, però, representa diversos tòpics de la masculinitat tradicional. Tot i que, com hem dit, no exerceix cap acte violent en tot el llibre (tot i que a la pel·lícula sí que acaba matant Gmork), Atreiu és un guerrer, fort i ben plantat, que no té por de pràcticament res, molt hàbil amb l'arc i un gran genet. Al llibre es veu clarament com Bastian admira Atreiu i el veu com un model a seguir. Tot i així, el que finalment tindrà la salvació de Fantasia a les seves mans serà Bastian i, amb un darrer acte de creació (no destrucció), posa un nom nou a l’Emperadriu Infantil i salva Fantasia de la destrucció.

A la “segona part” del llibre s’explora més aquest concepte. Però, tal com diuen a la novel·la, això és una altra història per ser contada en una altra ocasió.

Bastian

Bastian

La cerca del coneixement

La missió d’Atreiu a la pel·lícula (i al llibre) és trobar la cura per la malaltia de l’Emperadriu Infantil. Per això, viatjarà per tota Fantasia cercant les criatures més sàvies d’aquest món. Entre elles trobarem Morla, la tortuga gegant que ha viscut sola durant milers d’anys a qui, igual que els Ents del Senyor dels Anells, la seva edat l'ha portat a una visió relativista dels cicles de creació i destrucció. Atreiu també visitarà l’Oracle del Sud i allà troba a un matrimoni de nans que representen, de manera còmica, la lluita entre l’acadèmia teòrica i la pragmàtica. Mentre que el marit, Enguivuck, és un estudiós teòric de l’Oracle del Sud, la seva dona Urgl és una experta metgessa que aconsegueix curar Atreiu. Tant un com l’altre consideren el camp d’estudi de la seva parella com quelcom inútil i innecessari.

Com hem dit abans, per la naturalesa de l’antagonista de la pel·lícula el viatge de l’heroi no només li aporta coneixement, si no que és una cerca activa del mateix.

Morla

Morla

La presència femenina

La història interminable té certs personatges femenins d’importància. L’Emperadriu Infantil com a sobirana de Fantasia, Morla és una tortuga femella i, tot i que l’Oracle del Sud no tingui cos físic, la seva veu és de dona. En cap cas els personatges estan sexualitzats i objectificats. Tot i així, els personatges principals i amb els que seguim la trama són masculins. En el cas d’Atreiu, com hem comentat, té una masculinitat estereotipada, és un guerrer, és atlètic, etc. També es podria dir que l’enfrontament entre el matrimoni de nans recau en els tòpics de representació de coneixement institucional, que és masculí, amb el coneixement popular i purament pràctic, representat per la dona.

empress

Emperadriu Infantil

Raça

Poca cosa a dir respecte la representació de raça. Tot i que no s’especifiqui l'ètnia, Atreiu cau en els estereotips “benignes” dels Nadius Americans i de fet forma part de de la tribu dels Pells-Verdes... (#ai). Al llibre la seva pell és de color oliva, caça búfals i tenen una relació d’animisme respectuós amb la naturalesa. Com veieu, la imatge neocolonialista que un senyor alemany blanc podria tenir dels Nadius Americans. Per altra banda, la sobirana de Fantasia és l’emperadriu, rosseta i més blanca que la llet, igual que Bastian, el lector. Pel que fa a la resta d’ètnies o raçes de Fantasia, és difícil fer paral·lelismes ja que, al contrari dels orcs o els Haradrim al Senyor dels Anells, són com criatures de Jim Henson, massa estranys per classificar.

Fantasia poc convencional

Tot i que recomano fermament que llegiu el llibre, la pel·lícula és una adaptació força acceptable d’una novel·la fantàstica de forma i fons estranya, quelcom que s’assembla a moltes coses i a la vegada no s’assembla a res. Si deixem de banda l'horrible final de la pel·lícula (Bastian volant a lloms de Fuixur, el drac de la sort, perseguint els seus assetjadors), la resta és un bon entreteniment per als petits, per als nostàlgics o per als que volen veure una història de fantasia ben poc convencional.

Totes les imatges són fotogrames de la pel·lícula.

Nora Soler

Nora Soler

Dissenyadora especialitzada en comunicació interactiva. Il·lustra i escriu per a Zena.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR