Nostàlgia| La cançó de l'estiu

Arriba el maig. Malgrat el canvi climàtic, al Mediterrani fa solet. Els chiringuitos van plantant els cartells descolorits de Frigo.

Els cunyats amb els barrets de palla de Salou van plantant les barbacoes. Senyores de tota Espanya ballen a la festa major del poble el Bimbó, que está causando sensación. David Civera plora a una cantonada.

Per què plora David Civera? Perquè la cançó de l'estiu ha mort. Probablement per culpa d'Enrique Iglesias… o els millenials, perquè si a algú cal culpar, sempre és l'opció que queda a mà. Si no fos pels internets i els spotifais, si l'única font musical de la península fos Radio Teletaxi, això no hauria passat. Això és un rèquiem per la cançó de l'estiu.

Els anys seixanta: Època de drames

Ni historiadors, ni científics, ni eurofans, ningú sap amb exactitud on i quan comença el fenomen de la cançó de l'estiu. Està clar que va ser cap a la dècada dels seixanta, quan el Duo Dinámico va començar a petar-ho fort imitant la música que arribava d'Estats Units. Potser podríem marcar, com a primer hit estiuenc de la història d'Espanya, la seva tan mítica com problemàtica Quince años tiene mi amor (extra: senyors cantant sobre nenes), inclosa a la banda sonora del remake (franquista) de Botón de ancla que van protagonitzar el 1960. Al mateix disc van delectar a la pàtria amb Guardiamarina soy, que tampoc té pèrdua (“Per l'honor i per la pàtria morir [...] No hi ha noia que resisteixi el nostre amor”).

Per si voleu anar-hi. (Palaciodelaopera.com)

Per si voleu anar-hi. (Palaciodelaopera.com)

Però el Duo Dinámico no eren les úniques celebrities de l'època, ja que aviat va aparèixer la Marisol, la nena prodigi de la secció femenina de Falange. Quan la Marisol tenia onze anys un productor de cinema va pagar 40.000 pessetes als seus pares per portar-la a Madrid a viure a casa seva, rodar pel·lícules sense descans, berenar xocolata amb les nétes de Franco i cantar cançons de l'estiu, com Estando contigo (1961) o Tómbola (1962). Diverses úlceres per estrès, avortaments i intents de suïcidi després, quan ja no podien dissimular els seus pits amb benes per vendre-la com a nena i no dona, la Marisol va desaparèixer de la vida pública.

Però no tot a la història de cançons de l'estiu és tan tèrbol: Concha Velasco arriba el 1965 amb Chica Ye-Ye, una cançó originalment composada com a Chico Ye-Ye per a Luis Aguilé i que la Concha va robar sense miraments, desmuntant tots els meus arguments d'analitzar-la com a exemple d'homes enfrontant feminitats normatives. Tristament, el Chico Ye-Ye no porta mitges de color, sinó mitjons. Però la Concha Velasco no seria l'única a apropiar-se de temazos d'homes: el 1968 la Massiel va representar a Espanya en Eurovisió amb La, la, la, que també ve acompanyada de #Drama (així amb hashtag): no només la cançó havia de ser cantada per en Joan Manuel Serrat (que es va negar a cantar si no era en català), sinó que la Massiel, que venia de la cançó protesta, va rebutjar el Llaç d'Isabel la Catòlica que li va oferir Franco i va ser vetada a TVE. El drama segueix, amb (el màquina) José María Íñigo insinuant que Franco va comprar vots perquè Massiel guanyés Eurovisió aquest any, i uns altres acusant-ho de “entramar-ho tot per afavorir al Chikilicuatre”. La història viva d'Espanya.

Dels anys seixanta queda per destacar Limón limonero (1968) de Henry Stephen, més que res pel ball que l'acompanya. També Cristina, de Cristina i Els Stop, que va il·luminar per sempre la saviesa popular espanyola amb Tres cosas hay en la vida (1967): salut, diners i amor. Gran consell i millor pentinat.

Els setanta: invasió europea

Amb el canvi de dècada, deixem els drames enrere i anem a l'important de l'estiu: el sol i els “sha-la-la-lás”. Los Diablos marquen per sempre la història de la cançó de l'estiu amb Un rayo de sol (1970), tres minuts i mig de las i ohs. Perquè tothom als anys setanta era increïblement feliç gràcies a l'amor, com canta Palito Ortega a La felicidad (1971), encara que caldria estudiar si els ja-ja-ja-ja-jas són una marca d'ironia o no. Probablement per la sobredosi d'amor hetero i pentinats horteras, Tony Ronald es va posar el seu vestit d’elf de Pare Noel i va delectar al país amb Help (Ayúdame) - ja no es fan videoclips com el seu.

Havia d'arribar Fórmula V per recuperar l'essència de la cançó de l'estiu: esmentar els rajos del sol, l'amor i la felicitat. Tots els temes de Fórmula V són imprescindibles en qualsevol guateque (La fiesta de Blas!), però encara que tots sonen exactament igual, Vacaciones de verano (1972) i la seva seqüela, Eva María (1973), conformen la fórmula definitiva de l'èxit.

Els setanta van ser una gran època, Espanya es va obrir al món, al destape, als corrents artístics i intel·lectuals que recorrien Europa i van influenciar a pensadors, acadèmics, joves revolucionaris i virtuosos: Georgie Dann i Raffaella Carrà van arribar a Espanya.

El 1975, Georgie Dann portava ja anys escrivint hits per a la història. El meu favorit personal és El casatschok (1969), que segueix la fórmula de la cançó de l'estiu però parla de l'hivern rus, la balalaica i el vodka. Amb ball inclós i minifaldilles poc adequades per a la neu a Moscou. Georgie Dann va néixer a París, on va estudiar vuit anys al conservatori i va demostrar ser un geni del clarinet. El rei de la cançó de l'estiu va arribar com un messies a Espanya el 1972 amb El dinosaurio (cara A de el vinil, la cara B era “Para el fin del mundo” -alguna cosa ens estava comunicant aquí Georgie Dann), però es va guanyar el cor de totes les senyores amb El bimbó (1975), i amb aquest moviment de tupè no m'estranya. Entrar a analitzar les cançons de Georgie Dann requeriria d'espai i ganes, però com no en tinc, vaig a limitar-me a recordar-vos alguns dels seus títols, i deixar que tragueu conclusions: El negro no puede, Cachete, pechito y ombligo, La Cortina (“su mamá le dio un consejo, el día que quiera casarse, que se case con un viejo”), La colegiala (“colegiala no seas tan coqueta, colegiala decirme que sí”) o El chiringuito (“las chicas en verano no guisan ni cocinan, se ponen como locas si prueban mi sardina”).

Si la història de Georgie Dann ja és trascendental, la de Raffaella Carrà no es queda enrere. Havent treballat com a actriu a Hollywood durant els anys seicanta, va decidir que aquesta vida no era prou per a ella i la seva veritable vocació era cantar sobre com de calenta anava 24/7/365. Ídola. Va trencar Itàlia a principis dels setanta en ensenyar el melic, EL MELIC!, a la televisió, i el mateix Papa va sortir a prohibir el ball del Tuca Tuca. El 1975 va entrar a Espanya per la porta gran, amb La hora de Raffaella Carrà a la mateixa TVE, i el 1977 va passar oficialment a la història de la cançó de l'estiu amb Fiesta (“qué fantástica esta fiesta, con amigos y sin ti” - ja us dic que és ÍDOLA, així en majúscules). La Raffaella ens va portar infinits temazos, des de 53 53 456 (“mi dedo está enrojecido de tanto marcar, se mueve sólo sobre mi cuerpo y marca sin parar”) fins a Caliente caliente (“por la noche me despierto abrazada a la almohada y con deseos de amar”, importantíssim detall l'uniforme dels ballarins), passant per Hay que venir al sur, que sens dubte es va convertir en la cançó de l'estiu de 1979, tancant la dècada com Déu mana.

 Els vuitanta: coses tèrboles

Anem a veure. Que vagi per davant que els anys vuitanta va ser una època meravellosa, amb un sentit estètic insuperable. Però alguna cosa estranya va passar a Espanya perquè, el 1981, la cançó de l'estiu arribés de la mà de María Jesús y su Acordeón. El baile de los pajaritos ni tan sols era una cançó seva, va ser un tema difós per tota Europa. Les actuacions de María Jesús envoltada de nens i adults fent l'idiota per igual són el més terrorífic que TVE ha emès en la seva història (i això és molt dir, considerant que el programa de Cárdenas està en antena). No se sap què va ser de l'acordió després dels pajaritos, però María Jesús va ser regidora del Partit Popular a La Nucía.

El mateix any en què els pajaritos van atrofiar els malucs de mig país, Ana Torroja i els germans Cano van fundar Mecano. Malgrat que Mecano mereix un Nostàlgia exclusiu, i que les seves cançons no entren dins de la categoria “cançó de l'estiu” com a tal, no pot faltar a aquesta llista Me colé en una fiesta (1982). La incloc, no tant pel molt que va marcar l'època, sinó perquè m'agradaria que algú m'expliqués el videoclip, ja que tinc moltes preguntes. Per impossible que sembli competir amb tal obra d'art, 1982 és l'any de ni més ni menys que Bailando d'Alaska y los Pegamoides. Dues anotacions sobre el video: (1) les vloggers d'ara no tenen ni idea del que és el veritable contouring i (2) no em responsabilitzo dels malsons que puguin causar els músics amb aquestes màscares.

Clarament els vuitanta és l'època dels videoclips més tèrbols de la història de la música, perquè si, com jo, mai havíeu valorat buscar el videoclip d'Escuela de calor de Radio Futura (la cançó de l’estiu de 1984), us asseguro que no té absolutament res a veure amb el que esperàveu. Moment per recordar que som a Zena, i que un bar on droguen a les dones per segrestar-les a punta de pistola i marcar-les al cul com a bestiar…està malament. Després de molts anys de confusió la lletra ha cobrat sentit (“Vas por ahí sin prestar atención y cae sobre ti una maldición”).

Després d'aquest tèrbol gir dels esdeveniments, la misogínia segueix forta el 1985 amb Devuélveme a mi chica d’Hombres G, que així a sotaveu amenaça de mort al “marica” que li ha “tret” la seva noia. És impossible anar a pitjor, i és per això que Puturrú de Fúa, grans cantants i millors ballarins, van recuperar el més pur de l'essència estiuenca el 1986 amb No te olvides la toalla cuando vayas a la playa. Tornant a les coses importants. Igual que The Refrescos, que el 1989 van contestar així sense ficar-se amb ningú ni res que Aquí no hay playa. El mateix any, algú va decidir que arribaven els anys noranta i era hora de començar a refregar-se, i va convertir la Lambada en cançó de l'estiu. Però no podia acabar la dècada sense drama: el tema era un clar plagi a una cançó d'un grup bolivià.

Els noranta: vida més enllà de la Macarena

Sí, la dècada dels noranta és la dècada de La Macarena (1995), i a la Macarena li hem de donar crèdit per totes les coreografies ridícules que la van seguir. Però més enllà de Los del Río, es va tractar d'una època increïblement fructífera per a la música hortera: va començar amb Tractor amarillo (1991) de Zapato Veloz, imprescindible a qualsevol revetlla de poble i classe d'aeròbic, i va seguir amb El tiburón (1993), que comença així tal qual amb “fui a la discoteca a ver si me conseguía una fresca”, perquè per què fer servir metàfores si pots parlar clar.

Azúcar Moreno, avançades al seu temps i amb un videoclip amb la paleta de colors del Microsoft Paint de l'època, cantaven el 1996 YOLO. I Ricky Martin, a part d'amagar-se a armaris d'adolescents (i sortir-ne després), iniciava la tradició de cantants llatinoamericans que arribaven a Espanya a ensenyar com escriure temazos. Veient que María, competint el 1996 amb Azúcar Moreno no aconseguiria el títol de “cançó de l'estiu”, va tornar el 1998 amb La copa de la vida. Gràcies per tant, Ricky Martin. Chayanne seguiria l'estiu següent, amb Salomé, de la qual simplement us demanaré que mireu el videoclip i em negueu que Chayanne mereix un paper a  Star Trek: Discovery.

Què va passar l'any 2000?

L'any 2000, amb allò que s'havia d’acabar el món, es va produir una explosió en l'univers de la cançó de l'estiu i, com a Eurovisió del 1969, hi ha tants temazos que és impossible declarar un sol guanyador. Està La Mosca Tse Tsé amb l'estètica més perturbadora de totes i nus femenins gratuïts en Para no verte más, està Follow the leader, està Raúl cantant Sueño su boca amb cara d’extra de Crepuscle, està La Mayonesa, millor historia d'amor que Crepuscle, està El Símbolo que no content amb instaurar les ballarines de pits desproporcionadament grans com a paisatge de fons a Nunca te decides ho va petar també amb Levantando las manos, “moviendo la cintura, un movimiento sexy”. Sens dubte seria aquest el tutorial per ballar l'any 2000, perquè també va ser l'estiu de la Bomba de King África, amb “la mano en la cintura” i “el movimiento sexy”. Atenció a la… senyora… que il·lustra la coreografia al costat del videoclip. King África va intentar arrabassar-li el lloc de Rei de la Cançó de l'Estiu a Georgie Dann, però els temps havien canviat i aquesta vegada el país sí que es va adonar que absolutament totes les cançons tenien la mateixa base. Encara així, sento el deure comunicar que King África està de gira en ple 2017.

Tots homes, sí. Però el panorama canvia el 2001, quan passa a haver-hi homes... i dones ballant en bikini: Paulina Rubio amb Y yo sigo aquí i (redoble de tambors) Sonia y Selena amb Yo quiero bailar, que no va ser seleccionada per representar a Espanya a Eurovisió però només perquè va ser l'any en què el Príncep de la Cançó de l'Estiu, David Civera, es va enfundar en els seus pantalons de plàstic brillant per lluitar per la pàtria amb Dile que la quiero. Tràgica història la seva: va saltar a la fama a Lluvia de Estrellas imitant a Enrique Iglesias, i seria el mateix Enrique qui s'apropiaria dels estius acabant amb el llegat de tornades repetitives i coreografies molones de Civera. Rest in peace.

Amb No rompas más pel mig ensenyant-nos les meravelles del country, la resta de la dècada va ser envaïda pels triunfitos: Ave María (les dones ballant a la platja gratuïtament, cadascuna al seu aire, què?), Devuélveme la vida (Bustamante amb pentinat mitològic i impressionants outfits, moment raper inclòs) i Te quiero más (amb tres triunfitos caiguts en l'oblit i un quart que treballa per a Cárdenas, que és pitjor). Per allí hi eren també el Papi Chulo (2003 -com vam sobreviure a això?), Hasiendo el amor (2003 -a dia d'avui no sé qui és Dinio i per què se li va permetre continuar vivint), Obsesión (2004 -tela amb la trama de “no és amor, és una obsessió”) o La camisa negra (2005, Juanes, el rei dels pentinats de sensació). Però si els noranta els va marcar La Macarena, la dècada del 2000 es deu a Las Ketchup i el ritme ragatanga del  Aserejé (2002), que agafa la tornada de Rapper’s Delight i ho arrossega por la vuelta de la esquina per fer-ho spanish-friendly.

Agonia sense esperança

Malgrat l'esforç titànic de Las Ketchup per recuperar la meravella que és la coreografia de l'estiu, la fi estava a prop. Els mals de la globalització van portar a Los 40 principales a Carlinhos Brown, el Dale Don Dale, el Dragostea Dintei, Daddy Yankee i la fase venuda de Shakira. Micromanía (2008, marcat en el temps pel Motorola V3) va ser un raig de llum a la foscor, però símbol de l'agonia de la fi.

Molts assenyalen Colgando en tus manos, amb la qual Carlos Baute i Marta Sánchez ens van torturar l'estiu del 2008, com l'última veritable cançó de l'estiu. He vingut anunciant que Enrique Iglesias és, oficialment, l'assassí de la cançó de l'estiu, però responsabilitzar-lo completament seria injust considerant com Estrella Damm va arruïnar per sempre els estius en convertir Summercat, que ni té tornada estúpida ni ball ridícul, en la cançó més escoltada de l'estiu del 2009. Inacceptable. Boicot ja.

Hi ha esperança? Vivim en una distòpia sense cançons de l’estiu? Qui sap. Tenim a l’Ivan Zayas, que compleix tots els requisits per agafar el relleu de David Civera (amb extra de racisme), però la cosa no pinta bé. Van ser visionaris La Banda del Capitán Canalla quan en plena ebullició d'èxits estiuencs a principis de mil·lenni, donaven veu al poble: que torni ja Georgie Dann, volem a Georgie Dann.

Imatge principal: Genius.com


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR