Nostàlgia| 'Ho, ho, ho, bon heteropatriarcat!'

Com diuen en els anuncis del Lidl, el Nadal és una època de felicitat, de reunir-se amb la família i gastar-se els diners que no es tenen per aparentar davant els cunyats que cada dia mengem llamàntol i salmó amb caviar -del de debò, no succedanis.

Hollywood adora el Nadal, l'excusa perfecta per crear històries surrealistes d'amors desesperats entre homes privilegiats tristos perquè ningú els estima i dones trofeu que apareixen com àngels per alleujar la seva angoixa existencial. Hi ha una infinitat de pel·lícules nadalenques, però d'entre totes, m'agradaria parlar de les tres que més ens han marcat i millor demostren que l'anhel de Hollywood per la nostàlgia heteropatriarcal ha estat present des dels seus inicis: Que bonic que és viure, Mary Poppins i Love Actually.

'Que bonic que és viure' (1946)

A aquesta pel·lícula de Frank Capra que porta reapareixent cada Nadal des del 1946, James Steward interpreta a George Bailey, un home blanc heterosexual que ho té tot a la vida. George porta a l'extrem el manpain -quan un home adult pateix la vida emocional d'un adolescent angoixat-, i davant d’aquest vergonyós espectacle, un àngel (Henry Travers) baixa a la Terra per recuperar el seu ego de mascle alfa. Què seria del món sense tu, empresari qualsevol del primer món? No et suïcidis la Nit de Nadal, que això queda malament en pantalla, i l'univers et necessita per mantenir viu l’heteropatriarcat.

Clarence, l'àngel, mostra un univers alternatiu en què en George no hagués existit (the darkest timeline), fent-li veure com ha canviat les vides de les persones del seu voltant. Aquest univers mostra el pitjor dels escenaris: el seu arxienemic ha pres el control del poble i el rol de mascle alfa, el seu germà va morir de petit, el seu mentor va acabar a la presó… i el pitjor de tot… la seva dona és una vella solterona! L'HORROR. Bibliotecària! Amb ulleres! Verge! Inacceptable. Encara sort que en George està disposat a salvar-la del terrible destí d'independència social i econòmica. Que bonic que és viure.

L'HORROR: Una dona bibliotecària

L'HORROR: Una dona bibliotecària

'Mary Poppins' (1964)

Abans que algú m’escridassi: No, Mary Poppins no arriba a Londres pel Nadal, però sí que apareix any rere any per la televisió espanyola sense cap tipus d’explicació, fet que l'ha convertit per l’imaginari nostàlgic en una pel·lícula nadalenca més.

La senyora Banks (Glynis Johns), sufragista londinenca, està ocupada amb les seves marxes feministes i les seves tossuderies com el dret a vot de les dones, així que queda incapacitada automàticament per ocupar-se dels seus fills. Canta i balla com una dona de vida alegre fins que li donen la notícia: la mainadera abandona perquè no aguanta els seus fills malcriats. Arrencant-se el pin de “Votes for women” per no fer enfadar el senyor Banks (David Tomlinson), la sufragista li demana perdó al seu marit per no haver complert amb els seus deures com a dona en no saber triar bé la mainadera.

La Mary Poppins (Julie Andrews) apareix volant amb el seu paraigüa i sabem que és l'escollida perquè és guapa i és una noia cool, no com la resta d’orcs que es presenten. Gràcies a la mainadera màgica, els Banks descobreixen el veritable sentit de l’heteropatriarcat, i la pel·lícula acaba amb el pare treballant al banc i la mare al parc amb els nens, jugant amb un estel construït literalment amb el que era la seva banda sufragista, onejant el fracàs del feminisme. La pobra P. L. Travers, autora dels contes originals de Mary Poppins, era una dona bisexual que mai es va casar, va ser mare soltera i va viure fins als 96 anys amb l'espina de Disney clavada.

Votes for women.

Votes for women.

'Love Actually' (2003)

Aparentment una maledicció paranormal cau sobre tot aquell que està solter el dia de Nadal, així que els protagonistes de Love Actually -és a dir, la totalitat dels actors britànics- han de fer el possible per evitar-la. És l'única explicació possible a la seva desesperació per aparellar-se entre si com sigui, amb qui sigui, encara que s'acabin de conèixer o tinguin deu anys. Abans mort que solter. Com a bona pel·lícula de Hollywood, al final tot home aconsegueix el seu premi, la seva dona.

Algunes de les coses que, segons Love Actually, són mostres d'amor que han d'emocionar-nos són:

  • Quan Rick Grimes (o Mark, Andrew Lincoln) tracta com una merda a Keira Knightley i la persegueix amb una càmera per gravar tot el que fa i guardar la cinta al seu apartament, perquè està enamorat.
  • Quan Liam Neeson anima al seu fill petit a colar-se a través dels controls de seguretat d'un aeroport i crea el caos, perquè el nen està enamorat.
  • Quan el Primer Ministre de Regne Unit (Hugh Grant) genera un conflicte diplomàtic públic amb el President d'Estats Units perquè aquest ha assetjat la noia que li agrada. El conflicte no es dóna pel fet que l'assetgi, sinó perquè “li ha tret el que és seu”. Però es justifica perquè, encara que ha parlat amb ella amb prou feines dues vegades, està enamorat.
  • Quan Colin Firth es casa amb una noia portuguesa amb la que ha conviscut uns dies. Ni tan sols s'havien pogut comunicar perquè no parlaven el mateix idioma, però la va veure en roba interior, així que està enamorat.

Aquests en són només alguns exemples. Després hi ha el tema de la grasofòbia, que sobrepassa el ridícul. Podria entrar a especificar cada aspecte de la pel·lícula que sembla publicitat literal de l'heteropatriarcat, però acabaria abans copiant i enganxant el guió sencer. 

I per mi, tú ets un creep.

Romanç.

Imatges: RKO Pictures (Que bonic que és viure), Walt Disney Productions/Buena Vista (Mary Poppins) i Universal Pictures (Love Actually).


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR