Nostàlgia| El llegat de l'Estiu de 1816

Avui no us parlaré de cap pel·lícula ni de cap llibre, sinó de l'esdeveniment literari que va canviar la història de la cultura occidental per sempre. Us imagineu un Halloween sense el monstre de Frankenstein? O una pel·lícula sense el típic heroi torturat heterosexual? I què me'n dieu d'un panorama audiovisual sense vampirs? O d'un món sense la figura dels celebrities? Agafeu-vos fort, perquè avui viatjarem en el temps i l'espai fins a la Suïssa del 1816, en una villa vora del llac Léman.

El poeta anglès Lord Byron, icona bisexual per excel·lència i considerat el primer celebrity per la manera com manufacturava la seva personalitat pública i gestionava la seva enorme fama als cercles socials de l'Europa del segle XIX, va llogar al Maig del 1816 una villa a la vora del llac Léman, la qual va rebatejar com a villa Diodati, el cognom dels llogaters. L'acompanyaven el seu servent, Fletcher, i el seu doctor, un jove angloitalià acabat de sortir de la universitat, John Polidori, que admirava Byron ferventment, fins al punt de vestir com ell (com tants d'altres). Polidori, o Polly-Dolly, a qui Byron torturava emocionalment dia sí i dia també, no va trigar en desenvolupar una molt raonable rancúnia envers el seu patró. Però m'estic avançant als esdeveniments. A l'altre banda del llac, a l'Hotel Angleterre, s'hi allotjava una jove família: Percy Bysshe Shelley, el poeta anarquista/baronet, Mary Wollstonecraft Godwin, l'escriptora, el fill dels dos, i Claire Clairmont, germanastre de Mary (filla de la segona esposa del pare de Mary), enamorada i embarassada de Byron.

Rowing with the Wind, la dramatització del que us estic explicant on Hugh Grant fa molta vergonya com a Byron. Font: Filmoteca.cat

'Rowing with the Wind', la dramatització del que us estic explicant, on Hugh Grant fa molta vergonya com a Byron. Font: Filmoteca.cat

Byron, Polidori i els Shelley-Godwin-Clairmonts passaven junts tot el seu temps lliure, invertit en passejades en barca pel llac (on Byron cantava dramàticament d'empeus a la barca), corregint i transcribint les pàgines en brut del Childe Harold (l'obra havia dut Byron a l'estrellat) i explicant-se històries de fantasmes a la vora del foc. Sí, a la vora del foc, a mitjans de maig, i és que l'estiu de 1816, metereològicament, no va ser un estiu com qualsevol altre. L'erupció del volcà Tambora va provocar una caiguda de les temperatures durant l'anomenat "any sense estiu", uns mesos dramàtics pels agricultors del nord d'Europa. Bé, aquest era el panorama a l'altra banda de les finestres de la sala d'estar de Byron quan aquest va proposar el que canviaria l'història de la cultura occidental per sempre, que cadascú escribís una història de fantasmes.

Byron va començar a escriure, però de seguida se'n va avorrir, i la història es va convertit en un epíleg del seu poema Mazeppa. El mateix li va passar a Percy Shelley, mentre que Polidori i Mary Godwin van començar i acabar les seves històries. Polidori es va inspirar en el seu trauma causat per Byron per escriure la que és considerada la primera història de vampirs. A The Vampyre (1819), bàsicament, Polidori crea un alter ego, l'heroi, que és perseguit per un malèvol vampir, l'alter ego de Lord Byron, que sedueix i es veu la sang de totes les seves nòvies. Si bé es cert que Polidori no va crear la figura del vampir, ni molt menys, un fenomen del folklore que vé de molt més lluny, el que sí que és veritat és que va perfilar l'estereotip del qual s'alimenten les posteriors novel·les de Bram Stoker i Ann Rice. I aquest estereotip no és més que un derivat extrem, nodrit del rencor del maltractat Polidori, de la personalitat pública de Byron.

Iwalkalonelyroad.mp3 Font: wikimedia.

Iwalkalonelyroad.mp3 Font: wikimedia.

A la vegada, Byron va crear la figura de l'heroi Byronic, que no és més que el trop més explotat de la història dels trops, un home jove, noble, alienat socialment, semidivinitzat en la seva agonitzant humanitat, víctima dels seus molts problemes d'home blanc ric, torturat i incomprès però apassionat, perseguint un objectiu, fidel als seus ideals. El primer heroic Byronic és, sens dubte, Byron mateix, qui no només popularitza aquesta figura literàriament (inspirat, evidentment, en el Romanticisme alemany i els herois de Goethe) sinó que la converteix en la seva imatge pública. Exemples d'aquest arquetip són Magneto (X-Men), Tony Stark (Iron Man), James Bond, Anakin Skywalker (Star Wars), Jay Gatsby (El Gran Gatsby), Frollo (El Geperut de Notre Dame), Fëanor (El Silmarillion), Severus Snape (Harry Potter), o els Targaryen (Game of Thrones), etc.

Mentrestant, Mary Godwin, que tenia només 18 anys, va crear una de les obres més significants de la història de la literatura occidental, Frankenstein o el Prometeu Modern, aparentment, diu la llegenda, inspirada per un somni. Somni o no la profunditat filosòfica i intel·lectual de Frankenstein és tal que ha traspassat els límits del cànon fins a convertir-se en un clàssic inqüestionable no només en els cercles acadèmics, sinó també a la cultura popular. El monstre de Frankenstein, més o menys despullat de la reflexió intel·lectual que li va donar llum, ha aparegut en còmics, música, sèries de televisió, novel·les, obres de teatre, i pel·lícules. Frankenstein va ser dut a la gran pantalla per primera vegada l'any 1910, la seva adaptació més famosa sent la de Frankenstein (1931) i La Nòvia de Frankenstein (1935), però ni molt menys les úniques. Una nova pel·lícula sobre el monstre està sent dirigida per Guillermo del Toro, sense data de llançament encara.

Font: cienciahistorica.

Font: cienciahistorica.

En conclusió, no hi ha res més nostàlgic que el que als cercles acadèmics del Romanticisme Anglès se celebra com un dels esdeveniments culturals més important del segle XIX. L'herència cultural que hem rebut de les tardes grises a la villa Diodati és immensa i val la pena recordar-la i celebrar-la, així com el geni de Mary Wollstonecraft Shelley i el fet que la figura clàssica del vampir tingui el seu origen en l'odi d'un metge envers Byron, precursor de Lady Gaga.

Imatge de portada: la Villa Diodati. Font: Wikipedia.

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR