Nostàlgia| 'Daria': feminisme, malgrat tot

Daria és una spin-off de Beavies and Butt-Head que va generar una sèrie emesa a MTV del 1997 al 2001 així com dues pel·lícules, Is it Fall Yet? (Ja ha arribat la tardor?), estrenada l’any 2000, i Is It College Yet? (Ja ha arribat la universitat?), llançada un any després d’acabar la sèrie.

Daria Morgendorffer, la seva protagonista, ens va mostrar a una generació de noies que no passava res si no eres la més popular de la classe. És més, ens va dir que portar ulleres, no seguir els cànons estètics, ser una empollona i ser feminista(!) era guay.

170128_N2

“- Noies, on heu estat fins ara?

- T’hem estat esperant. Vam néixer en aquesta habitació, vam créixer en aquesta habitació, i pensàvem que moriríem soles. Però has arribat tu i, per fi, podem començar a viure la vida de veritat”.

170128_N3

“- A la misèria li agrada la companyia.

- Ni que ho juris. És la base de la nostra amistat”.

Més enllà del duo format per la Daria i la seva millor amiga Jane, una artista que pinta quadres dignes d’un malson de Munch, la sèrie tenia un planter de personatges secundaris inoblidables, per molt que alguns, com l’animadora Brittany i el quarterback Kevin, fossin tan caricaturitzats que en alguns moments resultaven plans. A través dels personatges, la sèrie realitzava un retrat àcid de la classe mitjana nord-americana. Era el que la societat occidental del tombant de segle necessitava, atrapada en l’eufòria d’entrar al segle XXI, el del futur, i la por a l’efecte 2000.

La sèrie aconseguia aquesta crítica mitjançant la problematització d’un seguit de personatges que, a simple vista, se’ns presentaven sovint com a estereotips. Com que no podem parlar de tots, m’agradaria centrar-me en la família de la Daria i en la Jane Landon.

La família Morgendorffer: amor, malgrat tot

La mare de la Daria, l’Helen, és presentada com una executiva agressiva d’èxit. Tot i això, lluita per complir amb el seu rol de mare i esposa, encara que sovint no se’n surti, un fet que la preocupa. El seu marit, en Jack, malgrat també ser un professional molt ocupat, té un caràcter més afable i, tot i no compartir tantes responsabilitats a la llar, se’l veu molt més sobrepassat per la vida en general. La parella, que sempre m’ha recordat físicament al matrimoni Kennedy, té alts i baixos, que inclouen les habituals trames basades en recuperar la flama en la relació.

La germana petita de la Daria, Quinn, és la noia més popular de l’institut i no està disposada a què la seva germana li destrossi la popularitat –fins al punt que cap de les seves amigues sap que són germanes. La Quinn i la Daria son dos personatges que en qualsevol sèrie d’instituts serien antagonistes; a la sèrie, però, conviuen sota un mateix sostre. Això fa que malgrat fer-se la punyeta constantment, comparteixin moments on enterrin la destral de guerra i s’ho passin bé. Aquests casos faciliten estones de complicitat que ens fan descobrir noves facetes de cada personatge. Així, la Quinn no és només una nena superficial, sinó que demostra tenir agència pròpia i no tenir el cap ple de pardals.

La sèrie aconsegueix retratar molt bé aquella relació d’amor-odi que hi ha a moltes famílies nuclears occidentals. L’Helen i el Jack ni acaben d’entendre la Daria ni els acaba d’agradar la superficialitat de la Quinn, però les intenten ajudar sempre que poden.

170128_giff

Jodie Landon, la minoria afroamericana

A la sèrie hi ha un personatge tan (o més) àcid i sarcàstic que la Daria: la Jodie Landon. A simple vista, no tindria perquè ser així: és l’alumna perfecta, és guapa i té un nòvio, en Kevin, que juga a l’equip de rugby. Però, ai las, la Jodie i en Kevin són dels pocs estudiants negres en un institut de majoria blanca.

Tant la Jodie com el Kevin en són conscients. Al llarg de la sèrie, veurem com la Jodie brega amb aquesta condició. Amb com, malgrat ser una estudiant brillant, hi ha qui sempre la considerarà una quota (o un token) afroamericana. El fet que cada any a ella i al Kevin els escullin reina i rei de l’institut s’erigeix com a crítica a aquelles polítiques que, sota el pretext de voler donar oportunitats a les minories, acaben tractant a les persones que diuen ajudar com a instruments per rentar la imatge a les institucions.

170128_GIFF2

“Serem una quota, però, què coi, som molt guapos”.

Al Estats Units, una crítica habitual de les feministes negres a les blanques és que aquestes últimes, en tenir un privilegi associat a la raça, tendeixen a pensar que la raça no influeix en les relacions de gènere. Aquesta qüestió, lluny de tancar-se amb l’assumpció que el gènere sempre està racialitzat, va tensar els preparatius de la marxa de dones celebrada el dia després de la proclamació de Donald Trump com a president dels EUA.

Autores com Lois a Geekquality han llegit la relació entre la Jodie i la Daria com una translació de les crítiques del feminisme negre cap al blanc. L’autora ho demostra amb la transcripció del següent diàleg entre les dues protagonistes:

- Mira Jodie, sóc massa intel·ligent i sensible per viure en un món com aquest, en una època com aquesta, amb una germana com la que tinc. Potser em perdo coses, però aquesta actitud és la que em funciona.

- Llavors entens què em funciona a mi. A casa, sóc la Jodie –puc dir i fer el que em ve de gust. Però a l’escola sóc La Reina dels Negres, l’adolescent afroamericana perfecta, el model de la resta de joves afroamericans de Lawndale. Però, ei, on han anat? [en referència a què no n’hi ha]. Creu-me, m’agradaria ser com tu.

Per si no quedava clar que fa vint anys tot era un desastre, la sèrie sempre ens obsequiava amb fragments del show Sick, Sad World (que al Canal 33 van traduir molt encertadament com a Un món patètic). Després de Daria va arribar l’era de les xarxes socials, la crisi econòmica i l’onada de populismes a occident que ha acabat, de moment, amb la victòria de Trump. En aquest context, dubto si l’humor pessimista de Daria ens serviria per enfrote’ns de tot plegat, o bé ens enfonsaria una mica més en la misèria.

Imatge de portada: logotip de Daria. Font: FanShare.

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR