Nostàlgia| ‘Benvinguts a Belleville’

Benvinguts a Belleville (Les Triplettes de Belleville, Sylvain Chomet, 2003) és una joia del cinema animat. Si la seva animació és una raresa, pel seu preciosisme i el seu surrealisme, la seva trama no es queda enrere: està protagonitzada per, ni més ni menys, quatre dones de la tercera edat.

La història comença quan Madame Souza s’ha de fer càrrec del seu nét, Champion, arran de la mort dels seus pares. La bicicleta sembla ser l’únic que ajuda Champion a superar la pèrdua, de manera que Souza s’aboca en cos i ànima a la carrera ciclista del nen (amb sessions a cop de xiulet sota la pluja incloses). Amb el temps, Champion aconseguirà fer realitat el seu somni: participar al Tour de França.

170408_N1

Però mentre participa en la competició, Champion és segrestat per un mafiós que se l’emporta a la ciutat de Belleville, una mena Nova York surrealista. Madame Souza no s’ho pensa dues vegades: creua el mar amb el seu gos, Bruno, per anar a rescatar el seu nét. Un cop a l’altra banda del bassal, Souza comptarà amb l’ajuda de les trigèmines de Belleville –antigues cantants de cabaret reconvertides en artistes alternatives–, que no només l’acolliran a casa seva sinó que la deixaran participar en els seus números artístics.

Així doncs, per una banda, el trop de la damisel·la en perill que ha de ser rescatada per l’heroi es subverteix, de manera que és la petita i aparentment fràgil Madame Souza, amb les seves icòniques ulleres de cul de got i una cama més curta que l’altra, la qui salvarà el seu fornit nét. L'acte heroic se situa en un cúmul d'accions definides per la cura, de manera que el viatge de l'heroïna, i la conseqüent victòria, són un reconeixement a aquesta feina, sovint infravalorada.

Per l'atra, les relacions que s’estableixen entre les trigèmines no són conflictives –quantes sèries/pel·lícules es basen en la idea que les germanes es barallen?–, sinó que les tres viuen juntes, estan ben avingudes i es porten molt bé amb Souza. A més a més, malgrat la idea que les dones grans solen ser conservadores, les quatre protagonistes mostren una gran capacitat d’adaptar-se als temps que corren gràcies a la seva capacitat d’aconseguir recursos d’on sigui.

170208_N2

Pel que fa a la representació racial, cal destacar que el número inicial de la pel·lícula conté un cameo animat de la ballarina Josephine Baker. Vista amb ulls actuals, la seva representació cau en el tòpic de la dona negra hipersexualitzada que excita els homes blancs. L’escena del seu ball deriva en què els homes blanquíssims i burgessíssims es transformen en micos que salten cap a ella. Així, malgrat tot, el trop que associa l’home negre amb el mico se subverteix, en ser l'home blanc el que es representa d'aquesta manera.

A banda de ser una ballarina, Baker va ser la primera dona negra en protagonitzar un llargmetratge (Zouzou, 1934). També va ser a més una activista compromesa. Si en voleu saber més, podeu mirar aquest reportatge.

Totes les imatges són promocionals de la pel·lícula.

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR