Autofotos

Narcisisme o apoderament femení: el gènere i les autofotos

Durant les últimes setmanes, la xarxa ha estat testimoni de l’enèssim retorn d’una de les discussions prototípiques sobre el valor i els efectes de la cultura digital: la que gira entorn de les autofotos.

El detonant han estat, aquest cop, els comentaris despectius i masclistes realitzats pels locutors de la cadena americana Fox Sports contra la conducta d’un grup de noies durant el partit de beisbol que enfrontava els Arizona Diamondbacks i els Colorado Rockies el passat divendres 2 d’octubre. Les joves, de la sororitat Alpha Chi Omega a l'Arizona Estate University, van ser ridiculitzades en directe durant dos minuts per Bob Brenly i Steve Berthiaume per fer-se fotografies amb el mòbil i penjar-les a les xarxes socials durant el partit. Aquests comentaris es produïen, a més a més, pocs segons després que els mateixos comentaristes suggerissin al públic enviar captures d’aquest tipus a Twitter com a part d’una campanya publicitària de T-Mobile.

Tot i la resposta ràpida de Fox Sports a l’indignació generada per aquests comentaris, oferint a les joves entrades gratuites com a compensació per la burla, aquest exemple flagrant del que es coneix com a selfie-shaming ha despertat una allau de crítiques a les xarxes socials, en especial des del feminisme, i ha reactivat la conversa sobre la publicació d’autoretrats a Internet i el seu significat en termes de gènere. Un dels punts clau d’aquesta revifada ha estat la publicació per part de l’activista i videoblogger Laci Green d’un vídeo sobre el tema dins del marc de la seva sèrie Braless, del canal MTV. Green, una de les cares més conegudes del feminisme sex positive en els últims anys, es refereix als fets del partit per criticar la conducta general dels contraris a les autofotos enmarcant la qüestió en termes de gènere. Segons Green, el selfie-shaming no és altra cosa que una nova versió de la doble moral pública sobre la imatge femenina, que exigeix simultàniament que les dones donin una importància desmesurada a la seva aparença i que no es sentin còmodes amb ella ni la utilitzin per apoderar-se.

No es tracta d’una conversa nova. En els últims anys, el paper d’aquesta forma d’expressió a Internet ha estat objecte intensiu d’estudi en els àmbits acadèmics de la comunicació i la teoria de l’art, des d’on s’han destacat entre d’altres aspectes positius les possibilitats que ofereix com a eina de reapropiació de la imatge personal. En la mesura que hi ha acord en què les dones reben una pressió estètica diferencial i  l’ús públic de la imatge femenina és ampliament considerat com una de les formes de control exercides sobre les dones en les societats masclistes, aquesta possibilitat de reapropiació és considerada per acadèmics com Derek Cornad Murray, professor d’Art i Cultura Visual a la University of California-Santa Cruz , i per analistes com Erin Tatum com una manera clau de combatre la misogínia. En un article  de 2014 a Everyday Feminism, Tatum defensa l’ús de l'autofoto com a contrapunt als continus atacs a l’autoestima femenina en els mitjans de comuniació i com a eina d’autocura per a les dones.

Per altra banda, aquestes opinions expertes contrasten amb la percepció d’una bona part del públic, que associa la publicació d'autofotos amb trets de caràcter negatiu com la vanitat i la superficialitat. Tot i aparèixer a les discussions com una posició predominantment masculina, val a dir que algunes autores feministes adopten un punt de vista similar a aquest. Per exemple, en un article de 2013 a la revista Jezebel Erin Gloria Ryan critica les defensores de la cultura de l'autofoto, interprentant-la com una concessió a la pressió estètica i una reproducció precisament dels valors masclistes a què altres autores la contraposen. La divulgació de determinats estudis sobre l'autofoto en el camp de la psicologia ha contribuït a reforçar aquestes visions negatives. A principis de 2015, per exemple, el Huffington Post publicaba una nota de Carolyn Gregoire sobre un estudi de la Ohio University vinculant la publicació d'autofotos a xarxes socials amb trets narcisistes i psicopàtics.

Tanmateix, una lectura més detallada de les fonts científiques sembla indicar que aquestes no contradiuen directament la intrepretació positiva de feministes com Green i Tatum. En dos articles publicats a Psychology Today els mesos de gener i de juliol, Gwendolin Seidman analitza amb més detall alguns dels resultats obtinguts en estudis psicològics, i n’extreu la impossibilitat d’arribar a conclusions fortes. Per una banda, les correlacions entre la conducta estudiada i els trets vinculats a psicopaties són molt baixes. Segons la psicòloga, sense una aproximació basada en categories més definides (tipus d'autofotos, dimensions més especifiques de la personalitat) és difícil dur a terme interpretacions significatives. Per altra banda, algunes de les correlacions més publicitades es van detectar en estudis centrats exclusivament en homes, i en d’altres estudis s’observa com la vinculació entre narcisisme i selfies canvia segons el gènere.

En conjunt, tot sembla indicar que els resultats empírics no s’aproximen tant a la intuició dels detractors de l'autofoto com aquests voldríen, i que no són suficients per descartar la lectura positiva feminista de l'autofoto com a eina d’apoderament.  Si bé l’efectivitat de l'autofoto com a eina de reapropiació de la imatge per part de les dones és discutible i discutida, el que resulta indiscutible és la capacitat dels discursos masclistes per apropiar-se de manera poc acurada dels resultats de certes investigacions científiques. Mentrestant, i mentre no es disposa de respostes més acurades a nivell empíric, l’evidència anecdòtica no sembla donar suport als selfie-shamers. Fa uns dies les joves de la sororitat Alpha Chi Omega  anunciaven a través del compte de Facebook de la sororitat que renunciaven a les entrades ofertes per Fox Sports a canvi d’un petit ingrés de la cadena a una organització contra la violència masclista.

Imatge: Captura de la retransmissió de Fox Sports.


T'agrada la nostra feina?

Andreu

Andreu

Sociòleg, filòleg i investigador al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR