Mortes, rancunioses i oblidades: les dones de 'Sherlock'

Avís: aquest article conté SPOILERS sense cap tipus de mirament de la quarta temporada de Sherlock.

Sherlock no compta, ni de lluny, amb la millor representació de personatges femenins –ni de qualsevol raça que no sigui la blanca, però això és tema per un altre dia– de la televisió. Això és una obvietat. Tot i així, amb la incorporació de la Mary, eventual dona del Doctor Watson, com a superespia i geni detectivesc a la tercera temporada, les coses semblaven canviar.

Llavors va venir l’episodi de Nadal on un Sherlock passat d’opiacis viatjava al passat –per què? Perquè les drogues et converteixen en el Doctor Who segons Steven Moffat– i li explicava a una colla de senyores amb caputxes de nazarè què era el feminisme, en un exercici de mansplaining per emmarcar.

A la quarta temporada tenim més llenya per als personatges femenins: a una la maten, a una li treuen tot el desenvolupament que havia tingut fins ara, una altra només és esmentat de passada, l’altra sembla que la desenvoluparan però el guió fa la cobra i el personatge nou es converteix en una paròdia de si mateixa en menys d’un episodi. A més a més, si pretenen tenir entitat pròpia acaben sent desactivades per l’encant d’en Sherlock, que tot i ser un semiautista màgic a l’estil Sheldon Cooper per algun motiu té un atractiu irresistible per a totes les dones que l’envolten.

Mary, del superespionatge internacional a la nevera

Mary

La Mary va aparèixer a la tercera temporada com a promesa del Doctor Watson, però es va acabar revelant com una superespia i assassina a sou amb les seves pròpies motivacions. El personatge no sempre encaixava a la dinàmica Sherlock-Watson, però aportava un nou ingredient a l’equip. Tot i així va ser probablement el primer indici de la deriva James Bond-esca de la sèrie, amb un final de temporada que la confrontava a un antagonista megalòman en una casota arquitectònicament impossible.

O sigui que al primer episodi de la quarta temporada, després de tenir una filla amb en Watson –que deu estar a la millor guarderia de Londres, perquè després del primer episodi ja no la veiem més–, se la van petar. La Mary intercepta un tret que estava destinat a en Sherlock, disparat per una altra dona assassina que es vol venjar de tota una vida sent discriminada –com les feministes assassines de l’especial de Nadal. És un final més elaborat que el que li va donar Arthur Conan Doyle al personatge a les novel·les originals, on simplement la va despatxar sense esmentar ni el seu nom, però a la sèrie la resolució tampoc va ser massa millor.

La Mary és assassinada i això es converteix en un mitjà per a accelerar la trama d’en Watson i en Sherlock. La Mary es converteix en una espècie d’aparició beatífica que fa de veu de la consciència d’en Watson. També deixa missatges pòstums a la parelleta on els explica que la seva pròpia mort era, al cap i a la fi, inevitable, i que el vertaderament important és la relació entre el doctor i el detectiu. Hm, la mort de la dona emprada com a dispositiu narratiu, és completament revolucionari i no s’havia fet mai abans.

Steven Moffat ho justificava al·legant la fidelitat al material original de la sèrie, fidelitat que es passa per l’Arc de Triomf sempre que li convé, però que justifica potser els personatges femenins insulsos. Més preocupant fins i tot és la culpabilitat de la Mary: ella mateixa admet que com que ha viscut una vida d’acció i aventura –malgrat ser dona– un final violent era inevitable. “El perill és divertit, però no pots fugir-ne per sempre”, afirma el personatge en un vídeo pòstum.

La Mary és castigada per la seva vida d’aventura i el seu flirteig amb el perill, mentre que en Sherlock i en Watson es dediquen a solucionar casos rocambolescos, aventurosos i violents abans d’esmorzar i que la Sra. Hudson els prepari un te i els hi escombri el piset.

Sra Hudson: la minyona amb cops amagats

Hudson

La senyora Hudson, poc menys que la mainadera d’en Sherlock, té un passat a la sèrie que s’esmenta però mai s’acaba d’explicar. Se suposa que havia estat membre d’un càrtel de traficants de drogues i en general té un passat tèrbol. Llavors, en un episodi, agafa un Aston Martin, hi tanca en Sherlock a punta de pistola i és perseguida per la policia per tot Londres mentre els etziba a en Watson i en Sherlock: “No sóc la vostra punyetera minyona”.

Al proper episodi ja torna a estar passant l’aspiradora, no patiu. No, jo tampoc sé si és graciós o simplement estúpid.

Molly: una dona forta i independent però tampoc massa

Molly

La Molly, un dels personatges completament originals de la sèrie, en el sentit que no apareixia a les novel·les d’Arthur Conan Doyle, va passar de ser una fan enamorada però ignorada per en Sherlock a la primera temporada a ser un aliat quan aquest va necessitar fingir la seva pròpia mort. Malgrat que la seva característica definitòria és la seva relació no corresposta vers en Sherlock, se li suposava una vida pròpia fora de la seva relació amb ell i era un personatge que progressivament va recuperar la seva entitat.

Llavors a la quarta temporada, en una escena que el propi guionista va admetre que es va escriure a última hora, en Sherlock és obligat a fer que la Molly li confessi el seu amor en una de les proves imposades per l’antagonista final. Si no ho aconsegueix, la Molly morirà. En Sherlock aconsegueix que ella ho digui, però abans ella li posa com a condició que ell també ho digui “i amb ganes”. La Molly fa en una sola escena una regressió a la seva personalitat de la primera temporada, i l’escena es presenta com una bomba emocional que els esgarriarà la vida tant a ella com a en Sherlock.

A part de ser reduccionista vers el personatge, en un dels molts errors de coherència interna del tercer episodi de la temporada l’escena no es torna a esmentar mai i la Molly i en Sherlock estan perfectament bé a les escenes finals. Steven Moffat va dir en una entrevista: “No ho sé, probablement va sortir de copes i va cardar amb algú. La Molly està bé.”

Dramatúrgia de qualitat.

Eurus: la dona del sac que només vol una abraçadeta

eurus

L’antagonista final de la temporada no és un altre que la germana perduda i oblidada d’en Sherlock –això ja sembla un culebrot. La seva presentació és brillant, l'Eurus ha estat fent-se passar per diverses dones durant tota la temporada, i ni els personatges ni l’espectador s’han adonat de la seva presència. Fins i tot ella mateixa al·ludeix a la invisibilitat social de les dones quan es revela a en John Watson, dient que “és increïble com els homes no et miren a la cara” i que “no t’havia passat pel cap que el germà secret d’en Sherlock podia ser una germana?”. Tot plegat sembla una crítica al patriarcat fins i tot!

Llavors, després d'engegar-li un tret a en Watson, fuig a una illa al mig del mar on teòricament està empresonada però en realitat és una mestressa del mal que amb el seu intel·lecte superior ha controlat a tots els guardians de la presó i ha construït una fortal·lesa inexpugnable on torturar en Sherlock.

A mi em sona a Doctor Maligno, però acaba sent una barreja de la nena de The Ring amb el malvat dement d’en Javier Bardem a Skyfall, incloent un retorn a la casa familiar per l’enfrontament final. A tot aquest absurd s’hi afegeix que en realitat és ella la que va manipular en Moriarty –que fa una aparició brillant, tot s’ha de dir– per a que s’enfrontés a en Sherlock, que ha fet anar en Mycroft com a un titella i que malgrat aparèixer als anteriors dos episodis a Londres disfressada de diferents personatges de cop s’ha teletransportat a una illa al mig del mar.

Més enllà dels tòpics antiintel·lectuals típics segons els quals l'alta intel·ligència inevitablement porta a la sociopatia homicida, la motivació del personatge per a tanta genialitat criminal acaba sent que el seu germà no jugava amb ella quan eren petits. Per això li va matar el seu millor amic, li va cremar la casa, el va empresonar trenta anys després a una fortalesa, amenaça amb ofegar el Doctor Watson i destrueix la seva relació amb la Molly.

Però no passa res perquè en Sherlock la troba, l’abraça i li perdona tot, i ella es rendeix plorant a l'evidència que tota la seva intel·ligència és una maledicció si no compta amb l’amor del seu germà.

SENYORES I SENYORS STEVEN MOFFAT.

Irene Adler: ni està ni se l'espera

Sherlock-image-sherlock-36481618-1280-720

Si la Irene Adler havia estat un personatge de pes a la segona temporada per acabar desactivada per la seva fixació vers en Sherlock –I am Sher-locked– i a la tercera ja l’havien escombrada sota la estora, després de ser rescatada d’una colla de personatges indeterminadament marrons que branden cimitarres, a aquesta quarta temporada només se’ns diu que de tant en tant li envia missatges a en Sherlock per felicitar-li l’aniversari.

Bé, i en Watson li diu a en Sherlock que se la trinxi d’una vegada, que a les dones a aquesta sèrie les maten ben de pressa.

Un futur incert i un present oblidable

explosio

Sherlock no només ha perdut el rumb –fa temps– al seu tractament dels personatges femenins sinó que a més a més ha perdut el respecte a la seva pròpia coherència, passant per alt finals de temporada on Sherlock assassina a gent a sang freda, obviant que en Watson rep un tret al final del segon episodi per a fer-lo aparèixer en plenes facultats a l’inici del tercer i amb un final de temporada sense cap ni peus. Per no parlar de la manca absoluta de conseqüències sobre accions tant pretesament impactants com la declaració d’amor de la Molly.

Sherlock, que havia tingut moments sincerament brillants, s’ha convertit en una paròdia de si mateixa, ha passat de ser una sèrie detectivesca amb girs de guió enginyosos a una rocambolesca fugida endavant, amb girs de guió cada cinc minuts per mirar d’emmascarar un desastre que no sap si és James Bond, Doctor Who o simplement una rebequeria d’un Steven Moffat que necessita que tothom reconegui com n’és d’intel·ligent i bon guionista.

Amb una quarta temporada que va començar soporífera, va repuntar –i donar falses esperances– amb el segon episodi i que acaba amb un episodi on només falta que hi surti en Daniel Craig, la sèrie passa pel seu moment més baix d’audiència i la cinquena temporada no se sap si arribarà ni sincerament si fa falta que ho faci.

Realment pot ser que “El problema final” acabi sent un bon títol d’episodi.

Totes les imatges (c) BBC.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR