#MeToo i les seves respostes

Durant els últims mesos s’han vist en els mitjans múltiples notícies sobre campanyes contra l’assetjament sexual, judicis per violacions i denúncies sobre les agressions que patim les dones a la nostra vida.

Una de les més sonades ha estat la campanya #MeToo que es va iniciar a l’octubre del 2017 a les xarxes socials per visibilitzar l’assetjament sexual contra les dones arran de totes les acusacions al magnat i productor de cine Harvey Weinstein que s’estaven produint. La campanya es va fer viral a tot el món i més de cinc-centes mil dones s’hi van sumar.

Que les dones patim assetjament constant és una cosa ben sabuda per tothom. El problema és que ens trobem en una societat que ha normalitzat aquest tipus d’agressions a través dels mitjans de comunicació i de productes culturals com el cinema, les sèries i la literatura. Hi ha, per una banda, una representació normalitzada de la seducció com un procés en la qual la dona és pur objecte passiu, i gestos i indicacions clars com “no estic còmode”, “no vull que facis això” no es llegeixen com a absència de consentiment. Podria fer una llista molt llarga de situacions televisives on es mostra quelcom que en la vida real indicaria de manera evident una falta de consentiment per part de la dona, però que tanmateix que es presenten com situacions romàntiques reeixides.

A més a més, hi ha una tendència en els mitjans a mostrar com a agressió sexual només aquelles situacions on hi ha violència explícita i coacció, i a mostrar el senyor que està perpetrant el crim com algú amb qui ningú es podria identificar (perquè es presenta com a algú innatament dolent, un “boig”).

Tot i que, malauradament, els casos d’agressió amb violència són més comuns del que ens agradaria, és igual de preocupant el fet que el què en la realitat seria també, tot i l’absència de violència física, un agressor sexual es presenti sovint com un seductor, un personatge atractiu i amb el qual és senzill empatitzar. L’àmbit cultural de la “seducció” és un món on el consentiment de la dona es trepitja i es tracta com quelcom s’ha superar per arribar al premi del sexe.  

No és d’extranyar, llavors, que surtin a la llum casos com els de Harvey Weinstein, Kevin Spacey, o amb un matís diferent, Aziz Ansari. Aquest últim ha generat molta controvèrsia, perquè no es tracta d’un d’abús de poder ni d’una agressió evident. Ansari va ignorar, en una cita consensuada amb una persona que no treballa per ell, molts dels intents d’una dona per mostrar que no estava còmode amb els seus avenços. Molts dels comentaris a les xarxes socials han anat dirigits contra ella, culpant-la d’exagerar en els seus comentaris posteriors i de no explicitar prou clarament que no volia una relació sexual.

Com a resposta a #MeToo ha aparegut fa poc un article a Le Monde on moltes dones famoses, entre les que s’inclouen estrelles com l’actriu Catherine Deneuve, denunciaven aquest campanya titllant-la de “onada de puritanisme”. A l’article s’afirma, per exemple, que el cavallerisme no és un crim, que insistir de forma maldestre no constitueix una agressió masclista i que les campanyes com el #MeToo porten a una guerra de sexes on molts homes poden acabar sent víctimes (essent sancionats a la feina, no podent expressar-se en llibertat). En resum, aquest grup de dones consideren que hi està havent un retrocés en matèria de llibertat sexual

És realment la denuncia massiva d’aquest tipus de comportaments masculins un retrocés de la llibertat sexual? La qüestió de la llibertat sexual és un punt clau en aquest debat. Les campanyes com #MeToo no volen ser una crema de bruixes, sinó que pretenen assenyalar una qüestió estructural a la nostra societat: que el desig de la dona ha estat invisibilitzat en el món de la seducció. Els homes s’han de prendre el desig femení (i la seva absència) seriosament, això no constitueix un retrocés en el camp de la llibertat sexual. Perquè una relació sigui lliure s’ha de donar entre iguals i, en el cas d’una relació sexual o romàntica, això implica conèixer i respectar el desig de l’altre. La cavellarositat, vinculada a la superioritat i a la insistència, mai ha tingut en compte el desig femení. És simptomàtic que el manifest francès denuncïi el fet que moltes dones ens haguem atrevit a visibilitzar una realitat que ens afecta, encara que sigui indirectament, tots els dies de la nostra vida i que ens haguem decidit a jutjar-la públicament com a nociva.  Per apoderar la dona i restituir la seva agència en la sexualitat, s’han de buscar noves maneres de representar la seducció, maneres en les quals el desig femení sigui tan central com ho ha estat sempre el masculí.

Imatge destacada: meme sobre #MeToo. Font: The Charger Voice.


T'agrada la nostra feina?

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR