'Merlí': mort al feminisme

Article escrit amb Marta Roqueta.

A la crítica publicada a Zena sobre la primera temporada de Merlí, argumentàvem per què considerem que la sèrie no només escull representar realitats masclistes sinó que a més ho fa de forma masclista. En resum, el paper de la dona a Merlí és molt menys divers que el de l’home, tant quantitativament com qualitativament, limitant les representacions femenines a personatges secundaris que tenen com a funció el suport dels protagonistes masculins. Després de que la repercussió que va tenir l’article amplifiqués el debat sobre el masclisme de Merlí i arribés a oïdes dels responsables de la sèrie, esperàvem veure quina seria la resposta a les crítiques rebudes i com canviaria (o no) la representació del gènere i les sexualitats.

Imatge promocional de la primera temporada. Compteu personatges femenins i masculins.

Imatge promocional de la primera temporada. Compteu personatges femenins i masculins. CCMA

A la primera temporada de Merlí hi ha una manca absoluta de tractament crític de temes de gènere. El més proper que hi trobem és la representació del personatge del Bruno com a homosexual, que si bé és quelcom positiu, resulta clarament insuficient en el marc d’una narrativa concebuda des del masclisme que normalitza conductes inacceptables per part dels personatges masculins, com la creuada manipuladora del propi Merlí al primer capítol per seduir la Laia, una professora 30 anys més jove que ell. No només no hi havia un punt de vista crític sobre aquests comportaments problemàtics, sinó que eren premiats i presentats com una mostra de la superioritat intel·lectual i racional del Merlí sobre la resta de personatges.

Segona temporada: noves cares, mateix desequilibri.

Segona temporada: noves cares, mateix desequilibri. CCMA.

Amb el canvi de temporada, i probablement com a resposta a les crítiques rebudes, és cert que s’ha produït una evolució en positiu en aquest aspecte. Hi ha nous personatges femenins (si bé també de masculins, mantenint l’enorme desproporció), es presenta una dona com a figura d’autoritat a l’institut (la Coralina, de qui parlem més endavant), i el paternalisme i les manipulacions del Merlí vers les dones es veuen rebaixats lleugerament. Tot i així, l’intent per narrativitzar qüestions de gènere peca de manca de formació al respecte, i sovint en lloc d’afavorir la representació resulta encara més perjudicial.

Síndrome Madonna/Puta

A la segona temporada s’introdueixen trames rellevants que converteixen en protagonistes les noies adolescents, susceptibles de generar debats positius sobre la sexualitat i el gènere. Un exemple és la maternitat de l’Oksana, que podria haver estat un bon punt de partida per presentar els problemes que suposa la maternitat adolescent, però en canvi es presenta de forma que reforça i accentua la categorització dels personatges femenins (i per extensió, les dones) dintre del binomi Madonna/Prostituta (o feminitat acceptable/inacceptable).

Les alumnes, amb rols ben delimitats.

Les alumnes, amb rols ben delimitats. CCMA

L’Oksana es presenta com una adolescent alliberada sexualment, oberta a diverses relacions i sense complexes, però tot canvia quan la trama desvetlla que és mare i la sèrie limita el seu rol a la cura i el suport tant del seu fill com de la seva parella, el Gerard. Al capítol final sembla que se’ns planteja com a incompatible el rol de la maternitat amb una sexualitat activa, quan en Joan es sorprèn de veure l’Oksana a la festa clandestina que organitzen.

Aquest salt d’una banda del binomi a l’altre es dóna a la inversa amb el personatge de la Berta, que si bé a la primera temporada complia el paper de noia sexualment activa, quan l’Oksana ocupa aquest rol la Berta queda reduïda a la trama de suport emocional al Millán i d'interès romàntic de l'Ivan, i la sèrie sembla oblidar-se de les seves aspiracions artístiques. Es tracta d’un fet sorprenent si es té en compte que la sèrie ha tractat el talent del Pol per a la filosofia i, a partir d’aquesta segona temporada, les aspiracions del Marc de convertir-se en actor. Precisament, tant el Marc com el Pol tenen vides sexualment actives -en el cas del Pol, marca algunes de les seves trames-, però en ambdós casos la qüestió es tracta com una faceta més del personatge, no com allò que l’essencialitza.

Tornant a l’Oksana, resulta interessant com, un cop se sap que està embarassada i és conscient que això es pot interpretar com un escarment per tenir una sexualitat activa, ella es defensa dient que va decidir tenir el nen i no avortar-lo. Tenint en compte el context en què es produeix aquesta justificació, l’argument de l’Oksana és problemàtic en tant que dóna la idea que l’avortament és una via per no afrontar la responsabilitat dels seus actes. Aquesta afirmació és encara més problemàtica si és té en compte com es tracta la seva maternitat a la sèrie, no només com a forma per mitigar la seva sexualització sinó com a pretext per fer desenvolupar la trama del Gerard. En aquest sentit, resulta una llàstima que la sèrie faci que la trama de dos personatges amb tant de caràcter com l’Oksana i la Gina giri al voltant del Gerard i, d’alguna manera, les enfronti l’una a l’altra.

Què vol dir això?

Què vol dir això?

La transfeminitat, un joc de disfresses?

Un intent clar d’afrontar la qüestió del gènere es dóna en el capítol 'Judith Butler', quan apareix un personatge femení nou, la Quima, i es presenta explícitament com a dona trans. El fet d’incloure la representació de la transfeminitat a una sèrie tan popular com Merlí podria haver estat un avenç cap a la normalització trans, però cal mirar sota quines circumstàncies i amb quines conseqüències es mostra aquesta representació. Per començar, ens trobem amb el fet que la Quima és interpretada pel Manel Barceló, un home.

Deixant per més endavant el paper que juga la Coralina a la trama de la Quima, el problema principal d’aquest capítol ve donat pel fet que la pròpia narrativa contradiu totalment el missatge que aparentment busca transmetre la sèrie. En Merlí presenta davant la classe el pensament de Judith Butler, filòsofa que defensa la desnaturalització del sistema social sexe-gènere, segons el qual una persona que neix amb sexe femení ha de representar el gènere femení, i de la mateixa forma en el cas del masculí. La transfeminitat és una transgressió d’aquesta norma social: en el cas de la Quima, es tracta d’una persona que tot i néixer amb sexe masculí, s’identifica amb el gènere femení.

Què divertit és vestir-se de dona.

Què divertit és vestir-se de dona.

L'altre problema arriba quan a la trama del mateix capítol, i com a protesta per l’imminent expulsió de la Quima, els alumnes de l’institut decideixen disfressar-se del gènere oposat (els nois de dones, i les noies d’homes). D’aquesta manera, la sèrie posa al mateix nivell la identitat de gènere de la Quima amb el joc de disfresses dels adolescents, amb un resultat increïblement ofensiu. Al mateix temps, queda reforçada la concepció del gènere sota el binarisme femení/masculí, negant qualsevol altra possibilitat i presentant la transgressió del sistema sexe-gènere com una excepció puntual i intransigent enlloc d’una opció identitaria. Considerant que és precisament tot això contra el que lluita l’obra de Judith Butler, caldria veure què n’opina del fet que s’emmarqui aquesta narrativa dins la seva teoria.

Oportunitats perdudes

El tractament de la dona trans a Merlí és l’exemple més obvi de com els intents de transgredir i incloure gèneres i sexualitats no normatius sovint han perjudicat més que afavorit la diversitat. La sexualitat del Pol n’és un altre exemple, ja que malgrat el personatge manté relacions sexuals tant amb dones com amb homes, insisteix repetidament a presentar-se com a heterosexual, ignorant altres orientacions sexuals com la bisexualitat o la pansexualitat i perdent l’oportunitat de fer servir la sèrie com a plataforma on visibilitzar-les.

No homo, tete.

No homo, tete.

En el cas de la relació entre la Mònica i el Joan, clarament abusiva per part d’ell, la sèrie no arriba a aprofundir en per què la conducta del Joan és manipuladora i psicològicament perjudicial per a la Mònica, que ja havia patit abusos per part d’una anterior parella. És cert que la Mònica acaba amb la relació quan esdevé conscient del maltractament, però cap dels personatges en parla obertament, ni tan sols el Merlí (l’únic comentari ve de part de la pròpia Mònica quan l’anomena masclista), i l’abús psicològic queda diluït com una més de les conductes rebels del Joan, justificades incomprensiblement per la pressió que els seus pares imposen sobre ell. A més, un cop la Mònica ha trencat amb en Joan, la seva relació amb el Gerard avança cap al terreny romàntic, com s’intueix a l’últim capítol de la temporada. Aquest fet empitjora encara la situació, ja que sembla justificar l’enveja del Joan i el seu comportament manipulador.

Feminisme i masculinitat

Cada cop es parla més del paper dels homes al feminisme i de la importància de conscienciar-los de que és necessari un canvi social. Freqüentment es cau en l’error de “vendre” el feminisme als homes argumentant que ells també són víctimes de les estructures heteropatriarcals fins al punt de donar a entendre que homes i dones estan al mateix nivell al sistema-sexe gènere. Això converteix els homes en subjectes del feminisme i desplaça el paper primordial de les dones al moviment, que busca justament desestabilitzar els sistemes estructurals que afavoreixen culturalment els homes i perjudiquen les dones.

Seguint aquesta línia, sovint s’analitzen les representacions de la masculinitat en tant que sèries de comportaments d’un personatge/individu concret, donades per un entorn cultural i unes normes socials      -això és bo i necessari tant per al benestar dels homes com per a la lluita per a la igualtat i, per cert, és una de les contribucions dels feminismes-, però sense qüestionar com aquests comportaments s’emmarquen dins un engranatge de relacions de poder interseccionals que funcionen com a base estructural de les nostres societats.

En Merlí, ésser racional

Ja hem comentat com el comportament del Merlí davant les dones és problemàtic. Si bé a la segona temporada insisteix en aquest tipus de conductes, és cert que ocasionalment és posat en dubte moralment i sembla acceptar que el seu comportament no és acceptable. Tot i així, mai es qüestiona el perquè d’aquests comportaments, ni es mostra consciència de les desigualtats de poder inherents en les relacions socials entre homes i dones. Sembla progressista, per exemple, el fet de que en Merlí accepti una relació oberta amb la Gina, un detall que queda eclipsat per la pròpia construcció del personatge com a heroi masculí il·lustrat, amb el poder de la racionalitat, que el fa superior per defecte a qualsevol dona representada com a emocional, sentimental i irracional.

El protagonista masculí continua sent així, una temporada més tard, l’eix de la racionalitat a la sèrie, l’ens a través del que es distingeix el bé del mal, el que és universalment celebrat d’allò que ha de ser castigat (estenent la raó, lligada indubtablement a la masculinitat hegemònica, a la universalitat). Com l’home hegemònic, és qui porta aquelles problemàtiques considerades com a pròpies del terreny privat al públic. Això es trasllada als seus judicis sobre l’homofòbia o la transmisogínia, per exemple, o als seus comentaris polítics ficats amb calçador i aplaudits pels alumnes. La seva constant presència com a mirall a través del que jutjar el món fa que, quan eludeix una situació com la de la relació abusiva entre el Joan i la Mònica, aquesta quedi a l’aire, esperant ser racionalitzada i arbitrada pel Merlí. El comportament del Joan sembla correspondre a una “fase rebel”, enlloc d’estar suportat per una sèrie de desigualtats de poder estructurals que li fan considerar la Mònica com quelcom que li pertany i ha de defensar davant d’altres homes.

Masculinitats no hegemòniques

Es debat sovint sobre el fracàs dels homes en l’intent d’aconseguir adequar-se a les normes de la masculinitat hegemònica, i de les conseqüències que té aquesta impossibilitat d’assolir els ideals de gènere (als que també són sotmeses les dones i els subjectes de gèneres no normatius). Focalitzant el debat en aquestes masculinitats alfa, s’invisibilitzen les problemàtiques que es construeixen en les masculinitats considerades beta, subordinades socialment a les primeres per les mateixes relacions de poder que subordinen la dona a l’home.

Aquestes masculinitats alternatives a l’hegemonia han estat poc estudiades des del punt de vista del gènere, tot i que sovint, com en el cas de l’Ivan i la figura del friqui, són una excusa a partir de la que es justifiquen la violència (com la que hem vist per part de l’Ivan) i els abusos de poder sobre els subjectes subordinats a aquests homes, ja sigui per motiu de gènere, raça o classe, mitificant l’opressió de l’home blanc privilegiat. Així, l’Ivan se sent inferior al Pol i per tant apoderat per maltractar als seus companys de classe o la seva mare, justificant la seva conducta pel fet de que ell mateix havia estat oprimit per altres membres del grup.

La trama de la relació de la seva mare, la Míriam, amb el Pol està enfocada principalment en com afecta aquesta relació a l’amistat que semblen traçar, a poc a poc, els dos personatges masculins, clarament presentats com a antagònics: el Pol és la masculinitat alfa, mentre que l’Ivan n’és una de subalterna. En aquesta narrativa de creixent aliança entre els dos personatges, la seducció de la mare de l’Ivan per part del Pol es presenta com una traïció. En un context en què la disputa entre dos homes es produeix per l’apropiació de la dona que s’identifica com a pertanyent a l’esfera privada d’un dels dos, les paus se segellen amb en Pol cedint una dona que es considera dins de la seva esfera: no es tornarà a embolicar amb la Berta, l’objecte de desig de l’Ivan. La relació entre la Berta i l’Ivan que s’entreveu al capítol final neix així ja tòxica, i per l’actitud d’ell, sembla que anirà a pitjor en aquest sentit.

Pel que fa a la Míriam, la seva atracció sexual envers el Pol és patologitzada: el Merlí li explica que, en realitat, se sent atreta per ell perquè no va poder gaudir de la seva joventut en quedar-se embarassada de l’Ivan. Aquesta interpretació resulta xocant si és té en compte que totes les parelles que hem vist fins ara del Merlí són més joves que ell, i la sèrie no només no patologitza aquesta tendència sinó que la presenta com una de les facetes que fan de Merlí un personatge irreverent. Com a conseqüència de l’aliança entre el Pol i l’Ivan en un marc d’aliances masculines, el desig del primer cap a la Míriam també es considera un error: en Pol li confessa a l’Ivan que sabia que la relació era perjudicial per a l’Ivan però tot i així no podia contenir el seu desig i la seva tendència a fer mal a les persones que estima.

En Pol i l'Ivan.

En Pol, l'Ivan i el tràfic de dones.

L’home cultural, la dona natural

Un dels problemes que assenyalàvem a la primera temporada de Merlí era la distinció d’àmbits que es feia entre els personatges femenins i els masculins: els homes eren molt més presents en l’àmbit professional, mentre que les dones ho eren al domèstic. Poc ha canviat en aquesta segona temporada. Hem vist professores fent classe, però en el cas de la Mireia com a context d’altres trames, mentre que la Coralina ha estat retratada la majoria de vegades sota un prisma negatiu i la professora d’anglès, l’Elisenda, ha estat repetidament presentada com a una incompetent. Més enllà de criticar l’independentisme de l’ANC, el personatge de l’Elisenda no ha tingut un rol rellevant per a la història. Si és té en compte que la seva substituta temporal va ser la Quima, la sensació que la sèrie ha deixat passar fins ara l’oportunitat de desenvolupar una trama pròpia per a una dona trans és encara més gran.

Generalment, trobem que les dones de Merlí són limitades a rols associats tradicionalment a la feminitat: la maternitat, la cura i l’amor. Pel que fa a les noies adolescents, tant l’Oksana com la Tània assumeixen el rol matern (en el cas de la Tània, en relació amb en Marc i el seu germà), la Berta actua com a suport moral del Millán (és l’única que s’adona del problema del professor) i la Mònica és definida pel seu triangle amorós amb el Joan i el Gerard. En l’àmbit dels adults poc canvia, sent la majoria dels personatges femenins mares dels nois (no de les noies), i les seves trames arrelades en el fracàs en el seu rol matern: l’Aurèlia (mare del Joan) se sent culpable per l’actitud del Joan, la Míriam (mare de l’Ivan) treballa i no té temps per dedicar-li al seu fill (fins que apareix en Merlí com a salvador), la Lídia (mare del Marc) és presentada com a mala mare per treballar i prioritzar la vida social a la cura de la família, i l’Anna (mare de l’Oliver) no supera la pèrdua d’un dels seus fills. En resum: les mares són males mares, i fins i tot la Gina, que és l’única que aconsegueix l’equilibri entre maternitat i vida laboral, és vista de forma negativa perquè sobre protegeix el Gerard.

Tornant a la distinció entre l’àmbit públic i cultural (concebut com a masculí) i el privat i natural (femení), veiem com els personatges masculins es construeixen de forma que les seves vides van més enllà del que veiem a l’institut. Coneixem la família del Pol i la seva relació amb l’àvia, el germà i el pare, de la mateixa manera que som partícips de l’entorn familiar del Gerard, l’Ivan, el Joan, el Marc i l’Oliver, i de les aspiracions i problemes que s’hi troben en relació a la seva família. Pel que fa als femenins, en canvi, en sabem poc o res: l’únic que hem vist és la intervenció de la mare de la Berta i la casa de la Mònica.

Reaccions al feminisme

La introducció del personatge de la Coralina a la segona temporada de Merlí sembla ser una de les reaccions més òbvies a les crítiques rebudes per la (manca de) representació femenina a la sèrie. La Coralina arriba a l’institut com a nova cap d’estudis, posició que la situa institucionalment per sobre del Merlí i la resta de professors. Sabem poc de la seva vida privada, però des d’un primer moment sembla ser presentada de forma més o menys explícita com feminista.

La feminista, morta.

La feminista, morta.

De feminismes n’hi ha molts, i mai podrem dir quin és vàlid i quin no. El feminisme de la Coralina, però, té poc a veure amb el propi moviment i molt amb una visió esbiaixada d’aquest, influïda per la insistent i absurda tendència a considerar-lo una limitació a la llibertat d’expressió o fins i tot un instrument de censura. Des de les primeres mostres de lluita pels drets de la dona ha existit aquest rebuig, fins a cert punt lògic, ja que ningú vol renunciar als privilegis que considera naturalment propis. Al 1991, Susan Faludi definia aquesta reacció dels homes contra el feminisme com “backlash” (una reacció adversa per part d’un gran número de gent cap a un moviment socio-polític), i explicava com la reacció anti-feminista “no ha estat incitada perquè les dones hagin assolit la igualtat total, sinó per la creixent possibilitat que puguin assolir-la. És un atac preventiu que atura les dones molt abans de que arribin a la línia de meta”(i). En el cas de la Coralina, aquest atac preventiu arriba al capítol final, on mor de forma bastant ridícula quan li cau una cisterna del lavabo al cap.

La Coralina, paròdia del feminisme

No només la seva mort resulta ridícula, sinó que tot el que té a veure amb la Coralina com a figura feminista a Merlí sembla més una paròdia arrelada a aquest backlash que una representació real del feminisme. De fet, la seva forma d’actuar contradiu la lògica feminista a molts nivells. La fixació de la Coralina amb la forma de vestir de la Berta i la forma en què l’assetja per anar escotada li transmet a l’alumna la idea de que el seu valor com a dona és limitat al del seu cos com a objecte de desig masculí. Una absoluta majoria dels feminismes defensarien radicalment la decisió de la Berta de vestir com ho fa i sota cap concepte la culpabilitzarien per l’atenció que rep dels homes (el que anomenem slut-shaming). Fer-ho com ho fa la Coralina no només recolza una falsa concepció del feminisme, sinó que també reforça la idea que les adolescents són responsables de l’atenció que reben dels homes per la seva vestimenta. Aquesta idea, estesa i normalitzada socialment, porta a culpabilitzar les víctimes d’abusos sexuals considerant que podrien haver-los evitat si es comportessin de forma diferent, en lloc de culpar els agressors sexuals. És en aquest punt en què la trama de la Berta recorda la de la Mònica durant la primera temporada, en què la culpabilització per haver volgut que se la gravés en un vídeo sexual per a la seva parella no s’acaba d’esvair. Més enllà de la forma de vestir de la Berta, la Coralina demostra un odi irracional cap a l’alumna impossible de justificar.

Considerant tot i això la Coralina com un personatge que defensa certes idees del feminisme, resulta completament ridícula la seva transmisogínia. Des del moment en què la Quima apareix a l’institut, la Coralina l’assetja negant-li contínuament la seva identitat i insistint, per exemple, en dir-li Joaquim. El capítol intenta transmetre un missatge d’acceptació de la transfeminitat i la transgressió del sistema sexe-gènere, però el cert és que la Coralina fa fora de l’institut a la Quima per ser trans, i ningú més en torna a parlar. Els altres personatges que semblen mostrar reticències per acceptar la Quima són, també, dues dones, la Mireia i la Gina, un fet que reforça la representació de la dona com a subjecte més vinculat a la natura que a la cultura perquè se la presenta com a més essencialista i amb més dificultats per al canvi.

Els moments en què la sèrie ha mostrat simpatia per la Coralina han estat quan confessa al Millán que va cuidar la seva mare malalta d’Alzheimer fins que va morir, així com quan es presenta la seva conflictiva relació amb el fill. És a dir, la Coralina es presenta com un personatge positiu a través del seu èxit i el seu fracàs per desenvolupar el rol de cura. Mai arriba a quedar clar si aquest fracàs com a mare és el justificant narratiu de la seva actitud negativa cap al món en general, però la resta de personatges insisteixen en com la seva infelicitat (el trop de la feminista amargada) li fa impossible acceptar la felicitat dels demés. Aquesta idea es repeteix sobretot al capítol final de la temporada, on també diversos personatges es refereixen a ella com “coixa amargada” (i en Merlí ho celebra). No cal dir (o més aviat, és molt necessari dir) que escenes com aquesta demostren una insensibilitat vers la discapacitat que fa vergonya.

El tercer moment construït per generar simpatia envers la Coralina és la defensa del Bruno davant del seu pare. Segons el Bruno, la Coralina i en Merlí són iguals, però com que ella és dona se la tracta amb una vara de mesurar diferent. Aquesta defensa resulta incomprensible per dos motius. En primer lloc perquè, tal com va explicar Mònica Planas a l’Ara, la sèrie ha tractat diferent en Merlí i la Coralina des de l’inici. En segon lloc, perquè, tal com hem explicat amb la diferent representació de la sexualitat tant de les alumnes com dels alumnes, i del Merlí i la Míriam, la sèrie aplica vares de mesurar diferents en funció del sexe dels personatges.

Per altra banda, la Coralina ha defensat el seu feminisme o les discriminacions que pot patir pel fet de ser dona en situacions en què l’espectador és propici a posar-se a favor del personatge masculí que en aquell moment interactua amb ella, fent que la reivindicació de la Coralina es vegi o bé aprofitada o bé victimista. En canvi, les escenes més significatives en què s’ha reivindicat el feminisme o s’ha manifestat la discriminació de la dona en un context positiu ha estat gràcies a la intermediació d’homes, tant en el cas de la defensa del Bruno, com en el fet que Merlí, en introduir a la classe la teoria de Judith Butler, la presenta com a filòsofa feminista. Així doncs, fins que un home no ha validat una reivindicació i, en el cas de Merlí, l’ha traslladat al terreny del debat públic i la racionalitat, aquesta no s’ha valorat com a digne de ser tractada.

La teoria, bé.

La teoria, bé.

Representacions de raça i classe

Tot i que la nostra anàlisi se centra en el gènere, no podem deixar passar que les teories feministes cada cop posen més èmfasi en saber com aquesta categoria es relaciona amb d’altres com la raça o la classe social. A la sèrie hi ha alumnes no blancs, però ni tan sols tenen diàleg (al capítol final hi ha una excepció: una noia negra té una línia parlada!).

El personatge d’en Pol, per la seva banda, és l’únic a qui veiem una trama vinculada amb la classe i l’ètnia. En Pol és l’únic alumne de qui hem vist que parla castellà en la vida privada. També hem vist que la seva família passa per dificultats econòmiques i que, tant el pare com el germà, semblen tenir feines de baixa qualificació. De fet, en Pol anava pel mateix camí fins que no va arribar en Merlí. A la segona temporada, veiem com en Pol compagina els estudis amb la feina, i després del desenllaç sembla que a la tercera es tornarà a tractar el tema. En general, la família d’en Pol es presenta com una família desfeta, en part, per la pèrdua de la mare, així com també per la propensió a estirar més el braç que la màniga. Fins i tot en Merlí es pren la llicència de dir-li al pare d’en Pol que és un ignorant.

La família d’en Marc –també monoparental, però catalanoparlant i amb una mare que exerceix una professió liberal– sembla que també passa per problemes econòmics, però en Marc no només no es planteja treballar per aportar diners a casa, com fa en Pol, sinó que li recrimina a la seva mare que agafi el torn de nit –on es cobra més– i la convenç perquè agafi el de dia i pugui estar més pel fill petit i, per tant, pugui complir millor el seu rol de cura.


(i) “The anti-feminism backlash has been set off not by women's achievement of full equality but by the increased possibility that they might win it. It is a pre-emptive strike that stops women long before they reach the finishing line.” Susan Faludi, Backlash: The undeclared war against women.

Correccions: A partir dels suggeriments de la Cèlia Casanovas, una lectora lesbiana trans, hem realitzat canvis en el llenguatge utilitzat per parlar de la representació de la Quima: en lloc de parlar de transsexualitat, ara parlem de transfeminitat, i substituim transfòbia per transmisogínia. També senyalem com el personatge és interpretat per un home.

Imatges: promocionals i captures d'episodis de Merlí (TV3).


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

19 comments

  1. Helena 13 desembre, 2016 at 11:22 Respon

    Em dona la sensacio que, de vegades, ens excedim una mica amb el tema del feminisme. De fet arriba un moment que cansa de sobremanera, i més quan ho trobo tan innecessari.
    La sèrie, que jo sapiga, no té la intencio de ser un documental educatiu i poder aixi construir entre tots un mon millor, sino que intenta, en la mesura del possible, representar la societat actual.
    Hi ha Coralines, amb idees anticuades o incorrectes (segons vosaltres) del feminisme, al que no sé, per cert, qui li ha posat les normes.
    Hi ha Merlins, que amb 60 anys es creuen Casanoves, i dones disposades a fer-los sentir aixi. Però… us heu perdut la part en que la Miriam, d’uns 40, lliga amb un nen de 19? També hi ha madurites interessants a les quals els homes els permeten sentir-se aixi, però no ens molesten sembla.
    Hi ha Pols, que no tenen ganes de posar-se etiquetes i prefereixen ser LLIURES SEXUALMENT sense que ningu li retregui res, com tant es defensa per aqui.
    I coexisteixen Brunos i Olivers, homosexuals amb necessitats i idees diferents sobre la seva condicio.
    Personalment, no crec que sigui una ficada de pota la representacio d’aquests personatges i de tantes imperfeccions que has anat ennumerant, sino un encert per part dels guinistes, ja que els debats que generen els personatges a terulies “caseres”, televisives i a les xarxes socials segons si actuen d’una manera o una altra, és la que fa reflexionar a la gent i la consciencia.
    El debat és positiu, i no sé si una sèrie intentant mostrar una veritat absoluta ho seria tant.

    Més ens val estar preparats per conviure-hi, nosaltres i els nostres adolescents.

    Soc dona, i homosexual. I sere la primera en lluitar pels drets dels col.lectius minoritaris si cal.
    Però SOBREANALITZAR de forma OBSESSIVA i posar de volta i mitja a una cadena i una sèrie que no han fet mées que lluitar i normalitzar per aquests drets, no crec que sigui la manera.

    Anem de la mà, i son el nostre millor aliat.

    PD: demano disculpes per les faltes ortogràfiques, escric des d’un teclat italià i em falten accents!

    • Guillem 14 desembre, 2016 at 19:11 Respon

      em sembla que has fet un bon analisi de l’analisi hahahaha jo tambe penso que la serie no esta malament ja que a la realitat d’un institut ni de passada es te en compte la coeducació profundament i que per tant una serie on les actituds en un institut fosin les correctes seria total-ment fals (mes del que ja es) la unica cosa amb la que no estic d’acord i que tu mateixa et contradius es sobre la nesecitat de fer analisis com aquests que en un primer moment u rebutges, i mes tart dius que justament el fet de que la serie sigui tal com es es positiu ja que genera debat.
      PD: perdoneu l’ortografia, tinc un teclat català pero soc un penques i no se escriure. (miro massa la tele)

    • Pau 20 desembre, 2016 at 18:28 Respon

      Ningú nega que aquesta sèrie representa la realitat, la qüestió és que només en representa una. Representa la visió masculina de la realitat. Això és innegable especialment pel fet que no coneixem la vida privada de les dones que hi apareixen. Crec que només aquest argument ja és suficient per entendre que representa una falsa realitat, o una realitat parcial millor dit. Vol dir doncs, el seu comentari, que les dones no tenen cap més realitat que la que es veu en els espais públics i els espais subordinats a la presència masculina; i vol dir que els homes, en canvi, no només tenen vida pública i relacions amb les dones, sinó que a més a més aquestes formes de desenvolupar-se socialment són fruit també de la seva vida privada i quotidiana? Crec que aquest és el punt central on es desenvolupa la sèrie. Per què els homes tenen vida pública i vida privada i les dones no (o només tenen vida privada en comú amb homes)?
      D’altra banda, el que vostè ha dit d’en Pol no és cert: no decideix viure la seva sexulaitat lliurement sinó que decideix amagar la seva sexualitat no definint-la i no etiquetant-la, però no només això, sinó amagant-la al públic. I en aquest cas és precisament la part preocupant. No podem pensar que una persona no es defineix perquè és lliure de no definir-se: en Pol no es defineix perquè hi ha una pressió social determinada que el criminalitzaria per ser el que és (sempre parlant com si en Pol fos un personatge real eh) i per tant no pren lliurement la decisió de no etiquetar-se.
      Moltes gràcies,

  2. Virginia 13 desembre, 2016 at 15:48 Respon

    Me ha encantado el artículo. Muy bien analizada la serie. Empecé a verla y me chirriaba. Has puesto palabras a lo que sentía. El capitobde Judith Butler con los disfraces me pareció un esperpento.

    Es cierto que no tiene intención de ser un documental educativo. Pero va de moderna y transgresora. Y lo único que hace es repetir los mismo tópicos de siempre. Que no nos la quieran vender como algo q no es. Tampoco representa la vida como es. Ni de los adolescentes, ni de los profesores ni de la vida de un instituto. Basta salir a la calle para verlo.

    Dejé de ver la serie porque me aburría , otra vez más de los mismo . Además el personaje de Merlí me repugnaba.

    Gracias por artículos tan bien justificafos como este.

  3. S.G. 14 desembre, 2016 at 14:01 Respon

    No he vist la sèrie. Però llegint la crítica, em sembla que hi ha certa inspiració al tractament de Coralina amb el de la feminista de la sèrie Transparent, encara que en aquesta la transexualitat està molt millor tractada.
    A Transparent, les feministes tampoc acullen en el seu campament a Maura (la transexual) i semblen un gueto i les que més entren en conflicte vers la transexualitat (no així la religió jueva que acull sense problemes la transexualitat) i la professora en estudis de gènere és la dolenta i antipàtica de la sèrie, fins al punt que la fan caure per un forat (a Coralina pel que dius li cau una cisterna al cap).

  4. joan 14 desembre, 2016 at 20:28 Respon

    Hi han 2 tipus de feministes, les autentiques, que son les que realment lluiten per la igualtat de generes i per fer creixer el moviment, i les camuflades/falses que son dones que realment odien als homes i els guarden un rencor molt gran per culpa d’algun tiu que els ha fet algo. N’estic completament segur que tu ets de les segones. Critiques nomes el que t’interessa, gairebe totes les families de merli estan desestructurades i en elles el home o es un cabron o s’ha fugat al saber que la dona estava embarassada i a sudat dels fills. En totes les parelles de la serie, quan dic totes es totes, l’home o es un controlador (joan), o es un manipulador-promisc (merli), es un cabron-malote (pol), o en el millor dels casos es un inmadur que no esta preparat per estar amb aquella noia, fins i tot l’unic home que esta a carrec dels seus fills es un cabron explotador que viu a costa d’ells i fins l’ultim capitol no li treuen una mica de bondat. PERO DE TOT AIXO NO EN DIEM RES! ESTAMOS LOCOS? Per cert, el que tu as criticat al final sobre el marc que li demana a sa mare que canvii el torn xq pugui estar mes amb el fill petit HO TROBO TOTALMENT NORMAL! Amb un xiquet que se suposa que te 17 anys li esta tocant asumir el paper de pare, germa i professor a la vegada i el nen no pare de preguntar per sa mare, que mentre ell esta ajudant al seu germa cada tarda, ella surt amb el seu novio i el marc no pot sortir amb els seus amics que es lo que hauria de poder fer amb aquesta edat, pero clar, els nois a treballar a partir dels 16 anys amb el bon exemple del Pol com tu as dit, i les noies totes a la universitat, aixo es igualtat viva tu!

    No es per res, pero les noies podeu arribar a ser mes cruels que els nois quan voleu, i que a tu t’hagin fet mal i milers de nois facin mal a milers de noies cada dia, no vol dir que a l’inversa no passi, perque creuma, que passa i encara es pitjor…

    Si vols la igualtat, feso des de el punt de vista objectiu, no paranoic, perque llavors deix de ser creible, on realment hi ha molt de masclisme es als anuncis d TV, si cada anunci polemic qe es fes, se li fes boikot, la cosa milloraria bastant, xq els anuncis de Finish fan vergonya, i com aquest molts mes.

  5. J. M. R d. S. A. B. 15 desembre, 2016 at 00:46 Respon

    Considero que s’ha fet un anàlisis obsessiu de la sèrie, buscant de manera compulsiva el més petit indici de suposat masclisme en cada linia del guio.
    És crítica la posada en escena de la transexualitat de la Quima quan en realitat visibilitza en gran manera aquesta orientacio sexual davant del públic jove.
    Això ens porta a pensar: els programes de l’entreteniment han de ser documentals om apareguin retratades les desenes de orientacions sexuals i totohom sigui políticament correcte i actui d’acord amb les visions dogmatiques del que es suposadament bo segons alguns colectius feministes o poden seguir sent simple televisio?
    La visibilització que fa d’aquests colectius Merlí es d’allo mes positiva, i crec que un anàlisis obsessiu com el fet en aquest blog es totalment superflu i, en qualssevol cas, ganes de aixecar mullader on no n’hi ha.

  6. Diana 16 desembre, 2016 at 05:37 Respon

    Jo només vaig veure un capítol on el paio es lligava a una dona que podría ser la seva filla i ja vaig flipar molt. No había de fer res per seduir-la, només estar allà amb pose de macho alfa. En la vida real això no passa, es faria servir de mentides o pagaria unes quantes fantes… Jo em vaig quedar pensant: I per què una dona jove, guapa e independent s’aniria amb aquest tiu vell i soberbi? Ciencia ficció total. Suposo que per fer un personatge com un Dr.House o un Sherlock Holmes has de tenir una mica d’enteniment i no crear un personatge que fa aigües quan el treus del seu pedestal de tiu super llest. Si el personatges més interessants son els que tenen debilitats… En fi.

  7. Anna 16 desembre, 2016 at 14:39 Respon

    Amb tots els respectes, però aquest anàlisi ratlla la banalitat. En quin moment la sèrie Merlí ha d’esdevenir un constructe crític? És un producte fet per a l’oci i la massa, no un instrument pedagògic. Els personatges que es presenten, són bastant reals. Per què no utilitzar la sèrie com un punt de partida per a la crítica social, enlloc de criticar-la constantment? Què voleu que presenti? Relacions on existeix la igualtat de gènere? Què el Merlí, un home d’uns 60 anys, sigui un exemple a seguir d’home evolucionat? Per favor, va home! Quanta tonteria junta, de veritat.
    Aquest anàlisi no té res de transgressor ni de profund. Utilitza termes que estan de moda, res més. Sembla que busqui acontentar als seus lectors, que necessiti duna ovació massiva, d’aquestes de “oh, si!! Quanta raó que tens!! Tornem-nos radicals i antisistema que així semblem més intel·ligents!”. Onanisme intel·lectual n’anomeno jo. M’avorreixen sobre manera aquestes opinions.

    • Pau 20 desembre, 2016 at 18:43 Respon

      Malgrat la mala educació contestaré el comentari.
      Em sembla que no s’ha entès ben bé del que parlava l’article, potser hi ha gent que se l’hauria de tornar a llegir.
      L’article no demana que deixin d’haver-hi actituds masclistes a la sèrie, sinó que deixi de justificar-lo i d’invisibilitzar les dones. La realitat és que hi ha masclisme a la vida real i per tant la sèrie ho plasma, però aquest no és el problema i no és del que es queixen les autores de l’article. Del que es queixen és precisament de la justificació constant per part de la sèrie d’aquestes actituds, per tant ajuda a perpetuar-les a la societat. Podries fer exactament la mateixa sèrie des del punt de vista de les dones que hi surten, donant visibilitat a la seva presència femenina i el masclisme no desapareixeria (dins la sèrie). El que critiquen les autores és el masclisme dels autors de la sèrie, no les situacions masclistes que es viuen dins la sèrie (entenc jo). I per què critiquen els autors? Perquè són els que escriuen els guions i dirigeixen la sèrie per tal que totes les actituds masclistes s’hi justifiquin. Per tant no critiquen, o no només, les actituds masclistes del personatges perquè deixin de tenir-ne, sinó que critiquen que aquestes actituds dels personatges no siguin visibilitzades com a negatives i perverses, sinó més aviat el contrari.
      A més, el desconeixement complert de la vida privada de la majoria de les dones de la sèrie també és masclisme dels autors. La seva visibilització podria portar a veure com pateixen aquestes violències a nivell personal i col·lectiu, i podria servir per criminalitzar les actituds masclistes que tenen els homes.

  8. xl 16 desembre, 2016 at 16:23 Respon

    Heu passat per alt analitzar la història: el “guapo de la classe” s’enamora de la “gorda de la classe” però no perquè estigui bona sinó per la seva personalitat, perquè li fot canya. Molt bé, però aquesta trama reforça la idea que les belleses no normatives no poden ser considerades bellesa. Això també és part de l’assassinat al feminisme.

    • Marta
      Marta 20 desembre, 2016 at 19:10 Respon

      La relació Pol-Tània s’ha intensificat en els capítols finals, i és per això que esperem a veure com es desevolupa a la tercera temporada. Solem fer anàlisis quan acaben temporades perquè opinem que és més rigorós disposar de prou informació com per identificar patrons, representacions positives o problemàtiques. Sobre la Tània, però, hem estat discutint si hi veiem traços del trop “Hollywood homely”, és a dir, d’aquell personatge que juga un paper de ser poc atractiu o de no aconseguir lligar. La ironia és que, a causa dels elevats estàndards de bellesa al cinema i la televisió, no deixa de ser una persona atractiva, i la forma que tenen d’accentuar la seva “lletjor” és amb recursos com el maquillatge, ulleres, ferros a les dents, fent-lo semblar gras, o fent-li portar roba o pentinats poc afavoridors, així com envoltant-lo de gent més atractiva que ell. Més informació: http://tvtropes.org/pmwiki/pmwiki.php/Main/HollywoodHomely

  9. Laura 16 desembre, 2016 at 18:31 Respon

    Només vull opinar sobre una cosa perquè m’ha cridat l’atenció. En tot el que he estat llegint, he vist diversos cops “això a la realitat no passa”. Només dic, realment creieu que no passa?
    Em sembla a mi que a la realitat, hi passa això i mil coses més i pitjors que us pugueu arribar a imaginar.

  10. Pepe 17 desembre, 2016 at 16:47 Respon

    Article de cuñaos. Qui molt s’aburreix el gat pentina. Catalunya és un país podrit per l’enveja, cosa bona i destacable que es fa, al cap de un temps ja s’està tirant pel terra. Mira jo no sóc mr folklorico ni em trago totes les catalanades sense filtrar, de fet ni escolto Manel ni miro Merlí ni re semblant, però fot molt negre aquesta actitud autodestructiva tant envejosa amb que els catalans sempre volem destacar a base de criticar allò que funciona o que ens sembla massa mainstream. El feminisme aquí és l’excusa per fer-se el cuñao, si fossiu cineastes haurieu rajat amb arguments artístics. Si la serie és realista, resulta que normalitza el sexisme, si fós idealista dirieu que banalitza i ignora les igualtats.
    Ale

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR