'Master of None': experiència directa i observació

Master of None és una dramèdia de Netflix (gènere que mescla comèdia i drama) creada i protagonitzada per Aziz Ansari, que interpreta un actor mediocre, Dev.

La sèrie va estrenar la segona i darrera temporada el mes passat i s’ha establert com un dels grans èxits de crítica i públic de Netflix. Jo vaig arribar tard a la festa, vaig començar a veure la sèrie la setmana passada, per recomanació d’un amic,  i vaig acabar les dues temporades en tres dies.

Master of None navega de manera eficientment i sorprenentment natural entre la comèdia romàntica i la denúncia i sàtira social. No és la primera comèdia romàntica amb protagonista d'ascendència índia. A The Mindy Project, el projecte estrella de Mindy Kaling, la protagonista és ella mateixa, filla d’immigrants indis i amb un físic no heteronormatiu. Mentre que The Mindy Project es centra sobretot en l’aspecte de comèdia romàntica i, potser de manera intencional, gairebé no referencia qüestions de racisme o masclisme, Master of None enfoca de manera directa aquests problemes en episodis que giren precisament al voltant del racisme, l'experiència immigrant o l’assetjament sexual.

Racisme i l'experiència migrant

Aziz Ansari, el creador de la sèrie, és molt conscient de la importància de la seva identitat com a fill de migrants indis. En un dels millors episodis de la primera temporada es veuen les diferents experiències migrants dels pares del protagonista i d’un amic, així com les diferències culturals entre ells mateixos, nascuts a Estats Units, i els seus pares.

Aziz Ansari també referencia directament el racisme a la indústria audiovisual. Denuncia les representacions de personatges indis per part d'actors blancs, moltes d'elles perpetuant estereotips negatius, i mostra pràctiques habituals de la indústria, com demanar que l'actor indi fingeixi un accent per semblar més "autèntic" o la "impossibilitat" de contractar més d'un actor o actriu de raça no blanca per una sèrie - "no podem contractar més d'un actor indi perquè llavors seria una sèrie sobre indis".

En la segona temporada, Master of None ens ofereix un episodi magnífic que s'allunya de la visió d'un Nova York al que estem acostumats en la ficció televisiva. Els personatges són un porter d'un edifici d'un barri ric, una noia sorda preocupada per la seva vida sexual i un taxista de Burundi. El focus de l'experiència d'aquests personatges,ens mostra una Nova York molt allunyada de l'estereotip de sit-coms com Friends, How I Met Your Mother o Sexe a Nova York on tothom és blanc, ric i no existeix la diversitat funcional.

Evidentment en episodis de trenta minuts no es pot aprofundir en qüestions tan complexes com el racisme, l'experiència immigrant o la interculturalitat, però és important que hagin trobat un espai principal en episodis exclusivament dedicats a aquests temes en una sèrie que, tot i que construeixi una narrativa basada en la comèdia, planteja un anàlisi madur i precís que s’agraeix en un món de sit-coms apaga-cervells.

master-of-none

Masclisme i representació LGTBI des de l'observació

Aziz és ambiciós i no només parla de la seva pròpia experiència, sinó que també exerceix una crítica del masclisme sistèmic. El seu enfocament és curiós perquè es fa des de l'observació, és conscient que ell no és el focus del masclisme i dóna veu a altres protagonistes que actuen com a receptors.

En un episodi que gira al voltant del masclisme i l’assetjament, es mostra la diferència en l'experiència de tornar d’un bar de nit en homes i dones, en una escena aterridora i molt familiar per a nosaltres. En l’episodi ell escolta sorprès com les seves amigues li expliquen casos de masclisme que han patit, des de comentaris sexuals a les xarxes socials, fins a assetjament al carrer o mostres de masclisme a la feina. L’episodi em va recordar a un sopar en el que les dones de la taula explicàvem les múltiples ocasions en les que algú ens havia assetjat al carrer, a una festa o a les xarxes socials i, mentre nosaltres rèiem i assumíem aquestes experiències com quelcom habitual els homes de la taula es miraven horroritzats entre ells, sense ésser conscients de la realitat paral·lela que vivia la meitat de la taula. Veure un trasllat tan directe d’aquesta experiència a una sèrie de Netflix va ser una sorpresa més que agradable.

A la segona temporada, l'episodi d'Acció de Gràcies es centra en l'experiència de la millor amiga del protagonista, Denise, com a dona negra i lesbiana en diferents etapes de la seva vida, des de la infància fins a la maduresa. L'episodi és magnífic en el tractament complex de l'homosexualitat i el racisme. En un moment especialment punyent, la mare de la Denise li diu: "Ets dona i ets negra, ja ho tens prou difícil i ara afegeixes això". En aquest episodi, Aziz torna a establir-se com a observador i el seu personatge, Dev, passa a un segon pla, mentre es desenvolupen els diferents alts i baixos de la relació de Denise amb la família.

thanksgiving

Sit-com vs sàtira

L’equilibri entre una comèdia romàntica i una sàtira social sempre és difícil. Mentre que a la primera temporada la transició entre episodis de trama i la sàtira social és més orgànica, a la segona temporada els episodis de trama “sobren” mentre que episodis amb temes centrals de sàtira són molt més interessants narrativament. Es possible que sigui per la diferència entre la relació romàntica principal de la primera temporada, madura i emocionalment intel·ligent amb la de la segona, poc orgànica, immadura i, francament, difícil d’empatitzar-hi, que fa que els episodis que es centren en aquesta trama no arribin al nivell dels altres.

D’altra banda, la segona temporada també presenta un conflicte d’assetjament sexual que, lluny d’adquirir rellevància narrativa com l’episodi de l’anterior temporada centrat en el masclisme sistèmic, es presenta com un conflicte centrat en Dev, deixant en segon pla l’experiència de les dones assetjades, convertint-ho tot, gairebé, en un conflicte laboral per al personatge principal. Per últim, cal remarcar que els interessos romàntics del personatge principal cauen sempre en un físic heteronormatiu, mentre que la representació masculina gaudeix de més diversitat.

Tot i això, Master of None és una sèrie que estableix una sàtira encertada, poc comuna i molt important en l’actual context social i polític. És absolutament recomanable, us animo a veure-la i no enganxar-vos a l'humor d’Aziz Ansari que, a través d’una sèrie que hagués pogut ésser una rom-com blanca i tòpica, explica coses molt importants i rellevants.

Les imatges són fotogrames de la sèrie i són propietat de Netflix.

Nora Soler

Nora Soler

Dissenyadora especialitzada en comunicació interactiva. Il·lustra i escriu per a Zena.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR