Masclisme i estereotips de gènere a 'Merlí'

Aquesta publicació ha estat escrita conjuntament amb Eric Arnau, filòsof 

La manera com es tracten els temes relacionats amb el gènere a la televisió és important. Definir amb precisió quina mena d’influència tenen els mitjans de comunicació en la societat és un dels temes centrals de les ciències de la comunicació, i tot i que no és en absolut una qüestió tancada, l’acord és quasi universal a l’hora d’admetre que alguns continguts poden afectar negativament els espectadors. En el cas de la televisió, és evident que contribueix d’alguna manera a transmetre i assentar determinades normes socials, tot i que estudiosos dels mitjans i de l’anomenada “cultura fan”, com Henry Jenkins III, fa temps que destaquen el fet que els espectadors són capaços també d’abordar críticament els continguts televisius, reapropiar-se’ls activament i establir un diàleg fructífer amb el mitjà televisiu. Aquesta mena de conductes, a més a més, han tendit a augmentar amb l’aparició d’altres eines comunicatives, com Internet.

És potser precisament per aquesta raó, perquè l'opció d’abordar críticament els productes televisius existeix, que desanima veure la rebuda acrítica que tenen determinades emissions. És el cas de Merlí, l’última sèrie d’èxit de TV3, que s'ha situat com a líder d'audiència i properament serà emesa a l’Estat espanyol. La sèrie, en emissió des del passat setembre, es centra en la vida d’un professor de filosofia de secundària, Merlí Bergerón, les seves interaccions laborals, sentimentals i familiars, i les dels seus alumnes i companys. Si bé és habitual que productes d'entreteniment televisiu siguin durament criticats, Merlí ha estat rebuda molt positivament, no només per la qualitat de la producció i de les actuacions, sinó per tractar-se d’una sèrie amb un cert contingut cultural i amb un protagonista que es dedica a l’ensenyament. Per a alguns, la sèrie ve a dignificar el món de l’ensenyament en general i el de la filosofia en particular, prou maltractats a l’imaginari popular. Per desgràcia, això sembla estar emmascarant alguns dels aspectes negatius de la sèrie, i en especial el fet que transmet un missatge clarament masclista.

Un dels aspectes rellevants a observar en una ficció televisiva des del punt de vista del gènere és quin retrat fa de les realitats socials que hi apareixen. Quins àmbits hi apareixen representats? Quin és, d’acord amb la sèrie, el paper que la dona juga en aquests àmbits? Quin nivell de presència femenina hi ha en cadascun d’ells? En una primera ullada a les fotos promocionals de la sèrie, com la que il·lustra la notícia sobre la seva emissió a l'Estat espanyol que hem enllaçat anteriorment, ja crida l’atenció la desproporcionada presència masculina (10 a 3). En el millor dels casos, això sol ja seria preocupant en la mesura que limita la diversitat de personatges femenins: nois en veurem de tota mena, mentre que pel que fa a les noies ens haurem de conformar amb una mostra reduïda. Malauradament, Merlí està lluny de ser el millor dels casos. Les dones no només hi són infrarepresentades entre els alumnes i professors (i sobrerepresentades en l’àmbit familiar): el pitjor és la manera en la que els personatges femenins i les interaccions entre homes i dones hi són representades.

L'àmbit professional

El Merlí fent classe. Imatge del capítol 4 de 'Merlí', Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

En Merlí fent classe. Imatge del capítol 4 de 'Merlí', Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

A efectes de personatges, l’equip docent de l’IES Àngel Guimerà compta amb cinc homes i tres dones. Però els homes no només són majoria, sinó que semblen tenir també el monopoli de la funció docent. La figura protagonista del professor de filosofia, el Merlí, a qui veiem fer classe i en general vetllar pels seus alumnes de manera presumptament refrescant i inspiradora, contrasta barroerament amb la del professor de català, que és una caricatura de professor gris, petulant i passat de moda. Arbitrant en els diversos conflictes que van apareixent hi tenim el Toni, el director del centre, de qui veiem com intenta gestionar la situació. Fins i tot al Santi i a l’Albert, els altres dos professors, els veiem fer classe, encara que sigui de manera testimonial, i afrontar les dificultats que comporta la seva feina. 

A elles, en canvi, no. A les professores les veiem fer fotocòpies i donant suport a alguna de les opinions impulsades per un home quan sorgeixen controvèrsies a la sala de professors; això és tot el que veiem de com desenvolupen la seva professió. La manera en la que els professors masculins encaren i desenvolupen la seva professió és part de la seva identitat com a personatges. En canvi, de les tres professores, una té un paper totalment intrascendent al llarg de la sèrie, reforçat pel fet que dedica la seva primera (i gairebé última) intervenció a anunciar que està feliçment casada amb el professor de castellà. Les altres dues, la Laia i la Mireia, tenen un cert pes en la història, però aquest no ve definit per com fan de professores o per la seva manera d'interactuar amb els alumnes, ja que això la sèrie no ens ho ensenya en cap moment. El que les defineix és que totes dues seran objecte de desig de dos dels personatges masculins. Es difícil no preguntar-se si el fet que aquests personatges siguin femenins respon simplement a la necessitat de dotar als personatges masculins de relacions romàntiques o sexuals.

L'àmbit amorós i sexual

1024x450 Romance 4

Els nois presumeixen de les seves gestes. Imatge del capítol 7 de 'Merlí', Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Això ens porta al terreny amorós i sexual. Les qüestions amoroses i sentimentals vehiculen bona part de la trama, i són exagerades i accelerades per tal d'atrapar l'espectador, com és d'esperar en una sèrie d’aquest gènere. Tanmateix, a Merlí es produeixen dos fenòmens particulars que posen de manifest el biaix de gènere de la sèrie. 

Per una banda, les dinàmiques de seducció que es mostren a la sèrie són eminentment del tipus “home conquereix dona”. Són els homes els que tenen un paper proactiu. Elles oposen més o menys resistència, però al final acaben “caient”, o intuim que ho acabaran fent. Els dos casos paradigmàtics d’aquesta dinàmica són les dues conquestes del protagonista. Primer, la Laia, la qual sedueix al primer capítol: d’entrada, li diu que és molt atractiva, i que com a tal hauria d’anar amb un home més gran i experimentat que el seu nòvio, que té la seva edat. Quan ella li recrimina que li tiri la canya objectificant-la, ell li diu que és així, que només mostra la seva admiració davant de la bellesa, i tot i la negativa d'ella insisteix a elogiar el seu aspecte físic, aquest cop amb “morrets de seductor”. El segon pas consisteix a fingir haver-se apiadat d’un gosset que anava a ser sacrificat. El protagonista manipula la Laia perquè es faci càrrec del gos, amb la qual cosa aconsegueix que vagin a passejar al parc i que ella li obri les portes de casa. Un cop a casa seva, i amb la guarda baixa, el cop final: li recita un passatge de Descartes en francès. Ella, és clar, sucumbeix als seus encants. Un parell de capítols més tard tallarà amb ella explicant-li que ella el que necessita és algú amb qui tenir fills.

La raó que talli amb la Laia és l'aparició de la Gina. La sèrie s’afanya a puntualitzar que la Gina és diferent. La Laia era un divertiment, però la Gina té potencial de vertitat. Però, tot i això, el Merlí adoptarà exactament la mateixa estratègia de seducció, basada en la prepotència i la manipulació. Li proposa insistentment anar a sopar, ignorant les seves negatives. Se’n riu de les “excuses" d’ella (GINA: “Merlí, acabo de sortir d’una relació…”. MERLÍ: “Ah, ja “ —burleta— “i no estic preparada, necessito més temps per a mi, ja m’han fet prou mal…” GINA: “Doncs sí”. MERLÍ: “Molt bé, ja ens veurem”). Exhibeix morros presumptament seductors. Ella riu: “Adéu Merlí”. Però ja està al pot, i va a casa d’ell. Ell l’anima a beure, i li explica que les dones fan una olor especialElla insinua que vol deixar la conversa, però ell no li ho permet, perquè sap que només s'està fent pregar. Per darrere, li va olorant el coll. I amb el crescendo èpic d''el Llac dels Cignes' ella s'hi entrega, encara dubitativa. "Què estem fent, Merlí?". "Viure, nena. Viure!".

Més enllà del protagonista, però, i sense el seu particular estil, la tendència és sempre la mateixa. L’antítesi del Merlí, l’Eugeni, sotmet a la Mireia a una tenaç i patètica campanya de seducció amb importants dosis de paternalisme. Al final ella cau. El Pol havia conquerit a la Berta, però ara ja se n’està cansant. El Bruno finalment aconsegueix enrotllar-se amb el Pol. El Gerard ho intenta diverses vegades amb la Mònica, amb la col·laboració d'en Merlí, que l'instrueix en l'art de la seducció basada en l'engany. Precisament l'única situació que podria trencar la norma que ells són qui les cacen a elles ("els homes som com llops" diu el Merlí a la Gina), quan la Berta s’enrotlla amb el Marc, està presentada com una traïció de la Berta a la Tània, més que no pas com la Berta aconseguint tenir alguna mena de relació amb el Marc. La Tània sí que voldria alguna cosa amb el Marc. Però el més semblant que li veiem fer és canviar de look confiant que ell es decideixi a prendre la iniciativa.

L'altre biaix de gènere sistemàtic en la sèrie, pel que fa a les relacions sentimentals, és que són elles les que arrosseguen traumes de relacions que han anat malament i/o les han deixat en la situació d’haver-se de fer càrrec de la família soles. La Berta té el trauma que el Pol no l’estima com ella, cosa que la porta a insinuar un fals embaràs per venjar-se d’haver-la utilitzat. La Mònica té el trauma de l’ex que la va assetjar després de no acceptar la separació i va difondre un video eròtic d'ella. La mare de la Berta, la mare de l’Ivan, i la mare del Gerard han hagut de fer-se càrrec elles soles dels fills. En el cas de la Gina, l’únic en què aprofundim, sabem que els va abandonar. El mateix que anys abans havia fet el Merlí amb la seva ex-dona i el seu fill. La Mireia, la profe de llatí, també té problemes amb el seu marit. El tema “ells les fan patir” és omnipresent. En canvi, cap dels homes sembla tenir problemes amb relacions fallides. En la visió de la sèrie sobre l'amor i el sexe, el problema dels homes és la impotència de no poder aconseguir qui voldrien; el problema de les dones és un altre i ve després, quan no poden retenir l’home amb qui estan o bé quan descobreixen que tot i deixar-lo els ho fa passar malament.

L'àmbit familiar

La Míriam comprèn que ha estat sobreprotegint el seu fill. Imatge del capítol 5 de 'Merlí', Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Per últim, fixem-nos en l’àmbit familiar. De seguida veiem com la proporció d’homes i dones s’inverteix. Tenim cinc mares i dues àvies per dos pares i un germà. Però, curiosament, la sèrie només ens ensenya la vida familiar dels nois. Veiem recurrentment escenes de família del Bruno, del Pol, del Joan, de l’Ivan i del Gerard. De la Tània i de la Mònica, en canvi, no en veiem cap ni una; només una de la Berta. Aquí també, però, el més rellevant és com estan representades les dones en l'àmbit familiar. I en aquest sentit la sèrie cau recorrentment en l'estereotip de les mares que sobreprotegeixen els seus fills. Un mal aparentment generalitzat entre les mares dels alumnes del Merlí, i que ell no deixa cap oportunitat d'assenyalar, ridiculitzar i culpabilitzar, atribuint-lo implícitament a alguna mena de debilitat connatural a les dones. Les dues mares que tenen més presència a la sèrie en són un exemple. Tant a la Gina com a la Míriam, la mare del noi agorafòbic, el Merlí els ha de "mansplicar" que tenen el seu fill massa mimat. A la Gina li retreu constantment: “mama més de la teva teta que jo”. I les seves converses sobre la relació amb els fills acaben de reblar l’estereotip. El cas de la Míriam és encara pitjor. Primer, ell ridiculitza la seva actitud. Després, quan ella s’espanta en veure que l'Ivan té un atac de pànic, li diu que l’està sobreprotegint. I ho remata en una escena climàctica en què el Merlí li explica a la Míriam que el problema del seu fill és ella, perquè li fa pena. Ell, en canvi, no té aquesta debilitat femenina. Perquè ella reaccioni, ell l’ha de provocar: “ets una ànima en pena, de casa al bar i del bar a casa”. Aquí ella perd els nervis i li deixa anar la inevitable bofetada. Aquesta és la senyal que indica a Merlí que és el moment de canviar de to i oferir-li suport moral. Referint-se al seu aspecte físic, és clar. (“Joder, si ets una tia molt guapa, et podries menjar el món.... Surt. Distreu-te. L’Ivan se sentirà més fort. I acabarà venint a l’institut”). Ella, contenint les llàgrimes, comprèn que ell té raó.

La misogínia del protagonista

La Gina sucumbeix als encants del Merlí. Imatge del capítol 5 de 'Merlí', Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

És interessant preguntar-se si és precisament aquesta representació profundament esbiaixada dels rols de gènere en general el que fa que la misogínia evident en la conducta del protagonista hagi passat desapercebuda o, si més no, no hagi despertat l'animadversió que mereixeria. Com hem vist, la relació de Merlí amb les dones de la sèrie gira entorn de dos eixos: una “seducció” basada en la manipulació i en unes exhibicions de “seguretat” que resulta impossible no interpretar en termes de dominació, i una tendència a l’alliçonament que, si bé no es dirigeix exclusivament a les dones, s’accentua molt amb elles. El fet que les dones siguin representades com assumint elles mateixes una conducta implícitament masclista, conducta que donaria la raó, fins a cert punt, al personatge, dissimula el caràcter misògin de les seves accions: al cap i a la fi, sembla que elles ho necessiten, que a elles els hi agrada. Però més enllà d’això, el que aquesta mena de plantejament en la ficció aconsegueix és reforçar normes masclistes que, per desgràcia, existeixen en la realitat, desactivant-ne els aspectes més òbviament perillosos i mostrant-les com a conductes “interessants”, pròpies d’un personatge amb qui se’ns demana que empatitzem. Si prenem distància d’aquest joc, la llista de normes masclistes normalitzades a la sèrie és llarga: l’home és qui és actiu en les relacions amoroses, mentre la dona hi apareix com a víctima; manipular, enganyar i fer sentir insegur l’altre són eines de seducció vàlides; menystenir una dona en base a la seva edat, a la seva situació familiar o a les seves preferències amoroses és “sinceritat”; insistir a intentar “lligar” amb algú (o anar-hi al llit) davant de negatives explícites no és cultura de la violació, és audàcia.

Una possible defensa de la sèrie podria mantenir que no cal confondre el discurs del personatge amb el de la sèrie, que aquestes conductes són defectes del personatge. Això queda invalidat per dues raons. En primer lloc, com ja hem vist, el discurs de la sèrie és efectivament esbiaixat, de tal manera que la conducta de Merlí resulta adient a la representació que es fa de les relacions entre gèneres. En segon lloc, no hi ha cap mena de dubte que la sèrie busca que ens agradi el personatge protagonista, els defectes del qual es presenten com a menors, com a excentricitats que en el fons mostren un bon caràcter. El creador, Héctor Lozano, admet que ha “escrit la sèrie que m'hauria agradat veure quan tenia 16 anys”. I afegeix: "Volia que fos una sèrie que retratés un món reconeixible per tothom: l'Escola. (...) I, sobretot, necessitava un gran protagonista: un professor especial, que sap connectar amb els alumnes, carismàtic, culte, seductor, sensible… però també amb defectes, amb una moral pròpia, i amb constants conflictes amb la resta del professorat: Merlí. Havia de ser una sèrie que fes reflexionar….” En aquesta línia, el director de la sèrie, Eduard Cortés, celebra haver tingut l'oportunitat de “construir —juntament amb Francesc Orella— aquest professor imprevisible, incontrolable, transgressor, però alhora extraordinàriament humà i proper que ha creat Hèctor Lozano.”

El més preocupant, en cert sentit, és que ni l’equip de creadors ni el públic semblen ser conscients, tot i les clares ambicions culturals i educatives de la sèrie, del masclisme que la permea. Al contrari, la sèrie és percebuda, aparentment, com un retrat acurat de certes realitats: de la mateixa manera que la conducta de Merlí a la sèrie queda justificada pel context esbiaixat, el fet que a la vida real totes aquestes conductes i estereotips siguin comuns fa que no siguin xocants quan apareixen a la sèrie. Però el fet que el masclisme sigui, efectivament, un problema estès a la societat (i sens dubte també a l’educació secundària i a la filosofia) no hauria d’impedir-nos veure quins relats els reforcen. La realitat és complexa i no es redueix a una posició, però una sèrie adopta un discurs de forma premeditada, i ha d’assumir responsabilitats pel contingut d’aquest discurs.


T'agrada la nostra feina?

Andreu

Andreu

Sociòleg, filòleg i investigador al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

82 comments

    • Anna 18 novembre, 2015 at 23:58 Respon

      Una retroalimenta a l’altre. Tot i així, l’autor de l’article ho diu ben clar.. que la conducta de la nostra societat sigui masclista no vol dir que l’autor ( director, productor i equip – i tv3-) de la sèrie no hagi de reflexionar sobre el discurs que genera. Una sèrie amb tanta audiència és una bona forma de mostrar altres realitats existents i molt més interessants que les basades en l’estereotip sexista.

  1. albert 18 novembre, 2015 at 22:55 Respon

    Deu ni do quants fantasmes, ni menys m’hi havia fixat a quarts d’11 de la nit, mig adormit.

    Potser en fem un gra massa amb el tema de la igualitat, comptar quants homes i quantes dones surten a la tv arriba al punt de freakisme obsessiu.

  2. A 19 novembre, 2015 at 01:15 Respon

    Noi, doncs si veus House MD potser et dóna un Síncope. És una mica degut a aquesta mentalitat tasta-olletes que no tenim bones sèries en aquest país.

  3. Aa 19 novembre, 2015 at 10:37 Respon

    No hi estic d’acord, jo crec en la nostra audiència, la que es deixa manipular i no sap llegir entre línies, no mira TV3 veu altres tipus de programes, hem de ser conscients que la nostra gent sap diferenciar entre el ying i en yang. És una sèrie de ficció, no un programa on hem de tenir paritat de sexes i comportaments políticament correctes. Aquest caràcter nostre tant català, tant destructiu amb el que és nostre, no ens ajuda.

  4. Al 19 novembre, 2015 at 11:56 Respon

    Hi estic totalment d’acord. Penso que sí que hi ha coses que són ni més ni menys un retrat de la nostra societat, però que els pocs personatges femenins que apareixen a la sèrie siguin o mares sobreprotectores o interessos romàntics em posa bastant nerviosa… Així com la gent que pensa que som massa ‘tasta olletes’ pel fet de fer-ho notar. No fa cap mal ser crític! Potser ajudem a millorar alguna cosa, per variar… No es tracta de dir ‘la societat és així’ o ‘tal sèrie és encara molt pitjor’, sinó de pensar què podem fer per canviar-ho!

  5. pau 19 novembre, 2015 at 12:08 Respon

    Vinga va! I arriben a ser més professores que professors i també us queixarieu… I que jo sàpiga també fan classe les professores, per exemple la d’angles… I es normal que la serie volti al voltant d’en Merli… Si precisament s’anomena així… Son ganes de buscar polémica per tot.

  6. Anna 19 novembre, 2015 at 13:11 Respon

    Molt d’acord, Andreu. Gràcies per fer-ne aquest anàlisi i reflexió. Jo només vaig veure el primer capítol i em va fer molt fàstic el masclisme que se’n desprenia. Ho he twittejat a TV3.

    Em sembla molt fort que fins i tot després d’un anàlisi com el que acabes de fer encara hi hagi gent (comentaris aquí) que neguin el biaix de gènere i les conseqüències socials.

    • Aa 19 novembre, 2015 at 13:26 Respon

      I a mi em sembla molt fort que no sàpigues veure una sèrie de televisió. I aquest to condescendent com intentar dir a la gent que són burros perquè no tenen aquesta visió malaltissa i obsesiva? Amb aquestes postures totalment fora de lloc no m’estranya que hi hagi gent que malinterpreti el feminisme!

  7. Aa 19 novembre, 2015 at 13:21 Respon

    Realment teniu molt poca feina. Només donar un cop d’ull a la web per veure que esteu totalment desquiciats/des. Feminisme molt mal entès. No sabeu veure la televisió, està clar.

  8. Anònim 19 novembre, 2015 at 13:22 Respon

    Article molt interessant i molt ben redactat i exposat.

    Segurament la serie no treballa en l’objectiu de fer pedagogia d’igualtat, en quan a guió. Però no treu que pels moments que estem (cartellera televisiva), i pel que córrer per la televisió actual és una molt bona serie. Penso que molt pedagoga per les mares i pels pares que no es parlen amb les seves filles i fills.

    Salut

  9. AnnaT 19 novembre, 2015 at 13:22 Respon

    Estic totalment d’acord amb l’article, miro la sèrie perquè els meus fills adolescents n’estan absolutament enganxats, em vaig perdre els primers capítols perquè els miraven a la carta, però ara sóc al seu costat, mirant-la i fent-ne una visió crítica.

    També és cert que tracta altres temes que sí poden ser interessants, i que els permet parlar-ne a casa…

    però pel què fa al masclisme i al poc paper femení, no cal tenir massa criteri per veure-ho, massa retrat de la visió esbiaixada del món, podien haver aprofitat per corregir-ho i més tenint en compte que els principals fans són adolescents…

    En faig difusió, gràcies, tan de bo servís!

  10. Anna 19 novembre, 2015 at 13:46 Respon

    Benvolguts Andreu i Eric,

    He arribat al vostre article a través del facebook d’un amic i m’ha impressionat molt. Em costa comentar en espais d’internet (seria millor xerrar fent un cafè entre tots; segurament ens entendríem més) i tampoc tinc gaire estona per comentar-ho de la manera que voldria però us volia agrair aquesta tasca que heu fet; diu molt de vosaltres.

    Jo estudio medicina i a classe fa uns dies vam estar comentant la quantitat de lesions per violència “de gènere” que es produeixen avui en dia al nostre entorn; a més d’assassinats. Vam observar fotografies de lesions (fruits de cops, lesions d’arma blanca, cremades, etc.) i vam escoltar diferents històries sobre casos reals i la reacció de la majoria d’estudiants era una cosa així: “Però com pot ser que això passi?”, “Com pot ser que s’arribi a l’extrem que una persona consideri normal que la seva parella la pegui, la controli, l’assetgi…?.”, “Com pot ser que la dona senti aquesta dependència cap a l’home?”, “Com pot ser que la persona que pateix aquests maltractaments pugui creure’s culpable de patir-los?”, “Com pot ser que la dona se senti inferior a l’home?”… I, si pares a reflexionar una estona, t’adones que aquest fenomen social no apareix del no-res, sinó que és una manifestació més del masclisme que està completament arrelat a la nostra cultura, educació i política. De fet, tan arrelat a les nostres costums que fins hi tot hi ha gent que no el pot percebre, de la mateixa manera que no percebem que portem posades les sabates, per exemple.

    Considero que és molt greu que no siguem conscients que la dona ha estat marginada durant la història;
    que no ens preocupi que el paper de la dona sigui sempre en relació al d’un home; com moltes altres manifestacions del masclisme, que no tinc temps de comentar i que heu denunciat molt bé en el vostre article.

    Com a punt important, a la facultat, vam estar comentant que l’única esperança per a acabar amb tot això és l’educació i el vostre article és un exemple d’aquesta tasca. És per això que estic tan contenta d’haver trobat aquesta denúncia.

    D’altra banda, em preocupen moltíssim alguns comentaris que he llegit sobre el vostre escrit ja que mostren una total inconsciència sobre una realitat que és demostrada clarament. M’agradaria poder parlar amb els autors dels comentaris per tal de convèncer-los que estan equivocats però malauradament no ens coneixem de res xD.

    Per acabar, vull agrair-vos un cop més pel vostre article i la vostra consciència, segurament fruit de molta reflexió. M’alegra veure que heu dedicat temps a un tema tan important i alhora tan maltractat per tothom.

    Cordialment,

    Anna

    • Marina 20 novembre, 2015 at 12:54 Respon

      He sentit exactament el mateix que tu. Em fa molta pena els comentaris de la gent dient que miren massa prim o que és un article rebuscat. Totes les actituds dels personatges masculins que surten a la sèrie estan tan arrelades a la nostra societat que la gent ho entén com a normal..
      A mi només veure el personatge del Merlí em va fer fàstic. Com quan algú et diu alguna cosa pel carrer desagradable..
      El pitjor de tot no és només la gent que opina sinó que els creadors de la sèrie han creat un personatge absolutament misogin i masclista i encara volen que la gent li tingui una estima perquè “errors en tenim tots”..

      Entenc i comparteixo la voluntat que dius que tens de fer un cafè amb totes aquestes persones per intentar fer-los canviar d’opinió.. Com sabem que és impossible, jo intento ser coherent en totes i cada una de les meves accions quotidianes, ja sigui parlant o amb un simple gest.

      No ens quedem callades!

  11. Artur 19 novembre, 2015 at 14:18 Respon

    Aquesta crítica em recorda la sensació ja bastant comuna de presenciar el judici d’aquell feminisme que ja no hi veu sinó a través d’una òptica de gènere; dit d’una altra forma, aquesta crítica és aplicar un motlle a la serie Merlí, fer-la passar per un filtre. Demanar l’aplicació de paritat a les sèries de ficció és exagerat. Per altra banda, l’analisi que es fa sobre la relació entre els personatges és equivocada i pròpia de la crítica de motlle, manipulativa: l’Eugeni, per exemple, és, per mi, l’home controlador, que no li surt bé la jugada, perquè la Mireia és la que té més vista dels dos; superior en la inteligència, i coneixedora de Merlí veu que han de ser més discrets, o fins i tot no veure’s. Per tant, tot i que sigui un personatge secundari, veiem que en la seva relació amb l’Eugeni, ella és la qui porta el carro. Un altre tema, en el món adolescent, no ens enganyem, el desenvolupament de relacions és com és i s’ha de mostrar a la societat perquè es vegi com és, quan els adolescents es veuen a les dutxes parlant de noies i de les seves conquestes -amb l’apunt de que hi ha un gay allà el mig, que ha d’afrontar-ho- s’analitzen, seria ficció futurista fer que adolescents a les dutxes no parlessin d’aquestes coses. I sí, el Merlí és un caçador, no t’ho negaré, però no diria que sigui un emblema masclista, hi ha persones, dones i homes, que són per naturalesa caçadores i les seves tècniques de seducció són de conqueridor, de dir les coses directes, però una vegada més, a través del filtre, el podem convertir amb un perosnatge masclista, oi?

    Bé, una altra qüestió: l’estil denota ràbia: el ritme d’escriptura, el to, algunes faltes d’ortografia segurament fetes per velocitat (presumtament, adeu i si sense accents, etc.). Les crítiques fetes amb ràbia poden ser bones si no ho demostren d’aquesta manera, vaja, una mica penosa. No puc evitar veure un gos rabiós lladrant.

    Tot i així, la serie no és una gran obra, això està claríssim. És simplement una sèrie amb resultats, en gran part, per la trama amorosa -i en això et dono la raó- i sexual que conté, una trama ràpida on cada capítol comença i acaba en el lloc oportú perquè necessitis mirar el següent capítol. Li falta veracitat i l’interpretació tampoc és tan bona, a vegades sobreactuada. Que Atresmedia la vulgui comprar no és precisament cap senya de qualitat artística, sinó més aviat d’èxit d’audiències. Vendria a ser en la seva essència un Física i Química català, i en la seva coberta una sèrie actual on surt la filosofia, l’homosexualitat i altres elements marginats.

    Merlí, com s’ha dit més amunt, és una sèrie de ficció, però hem de tenir clar que la literatura, la televisió, el cinema, els videojocs i a passes llargues l’art en general, són agents responsables de l’impacte que poden produïr sobre la societat: mirem-la amb cap, però sense motlles.

      • Artur 19 novembre, 2015 at 21:59 Respon

        lladrar

        1 v. intr. [LC] [ZOA] [AGR] Fer lladrucs. Els gossos lladren: deu venir algú.
        2 1 intr. [LC] Amenaçar sense escometre. No tinguis por d’aquest parell: no fan altra cosa que lladrar.
        2 2 [LC] lladrar a la lluna Cridar contra algú que no es digna a escoltar ningú, contra qui hom no pot fer res.

        • El mateix buscaraons 23 novembre, 2015 at 14:19 Respon

          Li assenyalen un castellanisme.
          Corre a fer ctrl+c ctrl+v del diccionari quan veu que contra tot pronóstic li dóna la raó.
          No busca al diccionari “analisi” sense accent, “inteligència” sense l·l, “perosnatge”, “serie” sense accent.
          QED

    • S. G. 5 febrer, 2016 at 17:29 Respon

      No pots criticar les faltes ortogràfiques quan fas un munt: “inteligencia”, “serie”, “presuntament”. “vendria a ser”, “l’interpretació”. No puc evitar veure un gos lladrant en el teu escrit.

  12. ASD 19 novembre, 2015 at 14:29 Respon

    Moltes gràcies! És com si m’haguessin tret de la punta de la llengua el conjunt de sentiments que em provoca la sèrie i que costa d’argumentar de forma sòlida perquè et titllen d’obsessiva i malaltissa.

    A part de la qüestió de gènere, si ens mirem la sèrie des de la mirada de la integració i inclusió social també coixeixa. No considero que els personatges que hi apareixen siguin una mostra representativa de la societat i en els temps en el que ens movem, ho hauria de ser.

  13. Quima Albalate Giménez 19 novembre, 2015 at 20:53 Respon

    Moltes gràcies pel seu estudi i reflexió. Les que estem cansades de viure al món dels barrufets i la barrufeta com a mostra, agraïm crítiques en aquest sentit.

  14. carme 19 novembre, 2015 at 21:02 Respon

    El món de l.ensenyament és molt particular. El percentatge de mestres mascles a primària és sobre un 15% . El percentatge de directors i membres d.equips directius dels centres de primària sobrepassa el 60 % . Com s.anomena aquest fet?

  15. NN 19 novembre, 2015 at 21:28 Respon

    Gran article, és una pena que molta gent encara digui que això és una paranoia feminista. Fa por veure en quina societat desigualitària vivim.

    • roger JUSTAFRÉ 11 desembre, 2015 at 22:20 Respon

      PARANOIA’?Ja ho sabem que la societat és masclista…i potsere això es el que vol ensensenyar sl guiniste…i a una serie no se l´hi ha de demanar “PARITAT”com a un partit politic ni a un consell d’administració..que tampoc considero que sigui necesario fer-ho…però es que em dsembla que mai s’ ha exigir res.

  16. Enric 19 novembre, 2015 at 22:53 Respon

    L’apunt de l’Artur sobre la Mireia és encertat. Però la resta no, fa més impressió de ràbia ell que no pas l’article.

    Merlí (la sèrie) és divertida i té punts a favor com l’abordament de la homosexualitat i el món adolescent, però la visió crítica d’aquest article és igualment rellevant i necessària. Cal reconèier que Merlí perpetua rols de dubtosa qualitat.

    Felicitacions als autors.

    • ROGER JUSTAFRÉ 11 desembre, 2015 at 22:37 Respon

      D’ acord. MOLTES FELICITATS A TOTS…AL guionista perque ha fet un obra rodonaque podía haver estat pedant i ha resultat divertida i en certa forma instructiva, que ha aconseguit que apareixi en pantalla la FILOSOFIA que el
      sr. WERT volía desterrar del món educatiau i, per tant ,de la vida futura, perque ha lograt que uns nanos parlin de NIETSHE a mes de futbol o de “quin polvo te aquesta “. D’ una manera potser MSCLISTA (?) o COMO LA VIDA MISMA…que la TELE no ha de ser una “EDUCaCiÓN para la ciudadanía”
      FELICITATS als realitzadors que han fet una magnifica direcció que “NO ES NOTA”, el millor que s’els hi por dir.
      i per fi, FELICITARTS A TOTS els INTÉRPRETS perque han estat INSPIRATS i CREÍBLES !!! TOTS.
      I afegim un gran APLAUDIMENT a la DIRECCIÓ de càsting perque conseguir això és una de les coses mes dificils d’aquesta profesaó

  17. Vicentet (el de la petaca) 19 novembre, 2015 at 23:00 Respon

    Molts de vosaltres hauríeu de reflexionar dues vegades abans d’escriure res, encara que estigueu tots graduats en treball social i no sé quantes coses més… Foteu unes faltes d’ortografia que si les veiés el Pompeu s’aixecaria de la tomba i l’hauríem de tornar a enterrar.
    Segon punt del meu comentari poc afortunat: Penso que us passeu una mica… La sèrie es diu Merlí. És el nom d’un home! Que injust! Boicot absolut!
    No busqueu les tres potes al gat, collons! Sigueu crítics però no obsessius, o no podreu fer res a la vida!!
    Les carreteres són negres! Uuh racisme!
    El president del govern és un home! Uuuh masclisme!
    L’home que treballa fent…! Hauria de ser una dona! Boicot als Amics de les Arts! Buidor als seus concerts!
    Jwwwww tot està en contra meva… Ànimu penya!!
    Salut i força per una tàpia lliure de liquen!

    • Buscaraons 23 novembre, 2015 at 14:21 Respon

      Si considera que el debat és innecessari, en comptes de fer-ne befa potser el més madur seria no participar-hi, no sigui que el seu reaccionarisme es converteixi en argument per a l’altra posició.

    • Angel 25 setembre, 2016 at 00:03 Respon

      No només el President del Govern, sinó tots els Presidents del Govern i els Presidents de la Generalitat en democràcia i els 4 candidats principals a governar el país actualment. Tens raó, segurament seran paranoies feministes meves…

  18. ANÒNIM 19 novembre, 2015 at 23:16 Respon

    Crec que un altre biaix de gènere important que presenta la sèrie és el tractament de la homosexualitat. Per variar una altra sèrie en que l’homosexual és un noi, no fos cas que aparegués una lesbiana i contribuís a visibilitzar que també hi ha dones homosexuals, o que fos una altra identitat un transsexual, bisexual… I a sobre, fa dansa, perquè és clar un noi que fa dansa ha de ser necessàriament homosexual.

  19. Albert Mndez 20 novembre, 2015 at 00:26 Respon

    Aquesta és la materialització de les queixes que vaig sentint meu entorn. De quan comento que m’agrada la sèrie i ja noto el pes de les mirades i els comentaris que em titllen de masclista i patriarcal.

    Jo m’afanyo a recordar-los que sóc capaç de tenir una visió allunyada i crítica. Després, em pessigo la llengua per no seguir parlant, perquè sembla que no recordin que comparteixo infinits espais amb elles i ells i que estem d’acord en seguir eixamplant aquest debat. Per què hi ha qui sempre infravalora els valors dels altres?

    Moltes gràcies Artur per l’aportació; m’ha semblat encertadíssima.

    Volia fer palès el meu malestar cap aquells que fan sentir malament als altres per no ser tant “correctes” en diferents postures ideològiques. Siusplau, defugiu de la perfecció i la coherència total en els posicionaments. De ben segur que en molts aspectes també caieu en el gènere sense ni adonar-vos-en. Es tracta de viure, equivocar-nos. Perquè qui no cau en gènere desprès s’equivoca en altres coses i li falta moral i valors en d’altres aspectes…

    Gràcies Andreu per l’anàlisi.

    Des del capítol 1 fins que em segueixi agradant, veuré la sèrie amb esperit crític cap a tots els aspectes, com faig sempre amb tots els continguts audiovisuals però, seré capaç al mateix temps, d’apreciar la millora qualitativa que ha fet TV3. Per mi, ja és força trencadora per ser de la CCMA. I

    – Que si ja em sembla suficient??

    Sens dubte no, però disfrutaré el que pugui. Sonarà hippie però, estic fart de viure criticant i odiant tot el que m’envolta. Proveu d’estimar una mica més.

  20. Vicent Verger 20 novembre, 2015 at 08:40 Respon

    Trobo que la sèrie reflecteix molts comportaments i actituds de la vida real, la diversitat de situacions i personatges ofereix un ventall francament molt creïble, si pretengueren fer una sèrie políticament correcta haurien fet una altra cosa. L’atractiu són les diferències i contradiccions que s’hi representen, la confusió entre ficció i realitat és torbadora, però caldria prendre-ho com una ficció, tot i que sabem que la ficció té moltes relacions amb la realitat. El cine no fa sinó presentar aquestes qüestions i sempre provoquen controvèrsia, debat, etc., no estàvem parlants de cap documental…

  21. Laia 20 novembre, 2015 at 11:33 Respon

    Moltes gràcies pel vostre article.
    El llegirem a classe, de filosofia.

    Per posar en pràctica el pensament crític que defensa en Merlí!

  22. MARC 20 novembre, 2015 at 14:55 Respon

    Després de llegir l’article i tots els comentaris (que considero tan o més interessants com la pròpia crítica), crec que potser caldria fer una mica d’autocrítica: no es pot passar tot pels sedassos de gènere, patriarcat i similars. Bé, sí que es pot, però potser no cal.

    Queda molt grandiloqüent i molt “progre” anar analitzant tots els ets i uts per veure qui podem titllar de masclista i qui d’homòfob (entre d’altres). Però ens oblidem que potser no tot el que es fa té una conspiració oculta, no tot és adoctrinament i no tot és blanc o negre.

    Si jo fos professor d’institut, probablement aprofitaria l’embranzida que la sèrie té amb els adolescents per comentar cada setmana el capítol corresponent: les coses bones i les dolentes (que n’hi ha de tots colors), l’aprenentatge i les crítiques.

    I, sense ànims de semblar condescendent, veient el que circula per les televisions de la majoria de l’audiència, em segueixo alegrant que les sèries de TV3 tinguin la qualitat que tenen (malgrat sempre es pugui aspirar a més!) i tinguin la quota de pantalla que, per sort, aconsegueixen al nostre país.

    Salut! 😉

    • ROGER JUSTAFRÉ 11 desembre, 2015 at 22:44 Respon

      ABSOLUTAMENT d´acord am el que diu el MARC.
      Estem parlant de QUALITAT….a la TELE!!!!! Si fos TELEBASURA (com quasi be tot) no existiría aquesta discussió, ni en parlariem, així que GAUDEAMUS IGITUR.
      Només em resta demandar una 2ª temporada…i una 3ª i una 4ª…
      i seguir discutint

  23. Rafel 20 novembre, 2015 at 15:26 Respon

    Això no passaria si un comitè de savis, com el senyor Andreu, vetllesin per a que no es poguessin emetre productes tan nocius per els nostres debils esperits. Així, tan sols veuríem produccions televisives totalment assèptiques i políticment correctes, que ens faríen molt més feliços. Precisament, avui fa 40 anys va morir un senyor que, amb un altre caire es clar, també vetllava per la puresa del nostre esperit.
    Tan sols em queda per dir: qui no te feina, el gat pentina

  24. Andreuns 20 novembre, 2015 at 19:20 Respon

    Jo crec que està bé criticar cert masclisme que no poso en dubte. Però penseu una cosa, en primer lloc, l’escriptura no es fa pensant en un món ideal sinó en un món real. Hi ha molt masclisme al món real? Sí. Aleshores no podem pretendre crear una realitat no identificativa, el creador fa això i no es dedica a fer ratios. Per tant, entenc que es critiquin tots els estereotips/actituds que segmenten el marc real cap a un masclisme que no existeix de forma tant polaritzada. Però aleshores que s’està criticant a l’artcle? La sèrie (perquè és més masclista que la societat) o la societat? No queda clar, i és el típic discurs mal focalitzat i negativista, molt destructiu. I en tot cas, si la societat és menys masclista, no es podria interpretar el contingut masclista de la serie com un retrat-crítica? Potser jo mateix, home, ho veig com una crítica al model masculí-familiar que sempre siguin ells els que es despreocupen o generen problemes. O sigui, el que veig en tots aquests comentaris és molta veu femenina amb més ànsies de victimisme que de realisme (emoció col,lectiva) quan, paradoxalment, la sèrie presenta el col,lectiu femení com a víctimes de conflictes de gènere. És cert que queda feina per fer, però siguem coherents! Cada cop hi ha més igualtat de gènere, i si bé la sèrie no ho mostra correctament, la societat està en constant progrés positiu cap a la paritat. El que trobo obsessiu i hipòcrita és confonfre el flirteig tolerat amb assetjament. Les conductes sexuals segueixen tenint alguns rolls de poder i interés propi tant en dones com homes, qui ho negui viu a un món de yuppie. Per tant no entrem en el victimisme destructiu i ens equivoquem en jutjar-ho tot sota la dicotomia de gèneres i fem més pedagogia constructiva sobre com volem, globalment, educar homes i dones, JUNTS!

  25. Xavier 20 novembre, 2015 at 20:12 Respon

    Pfff… Aquest hipercriticisme… Una cosa és tenir sentit crític (benvingut) i l’altre és l’hipercriticisme. Això és una sèrie de televisió. Als intel·lectuals i saberuts els costa d’entendre aquestes coses. Ells voldrien que tot fós un reportatge objectiu (oxímoron al canto!). Suggereixo que canvieu de canal i la polèmica s’haurà acabat (si és que no us agafa un cobriment a l’intentar analitzar pormenoritzadament el que hi trobareu).
    Vull destacar que m’encanta que els models femenins escollits per a la sèrie estan bé: noies no esprimatxades, vitals, que s’equivoquen tant com l’encerten, que tenen un paper aglutinador en el grup, fonamental, personalitat pròpia, força més madures que els mascles de les generacions corresponents, naturals, tal com ragen. Les sèries evolucionen i està per veure com emergiran els personatges que ara només estan esbossats. Conec una mica qui està darrera del guió i no hi ha lloc per a la sospita de masclisme.
    Insiteixo: canvieu de canal, baixeu-vos sèries per internet o aneu al cinema… i que us agafi un cobriment amb el vostre hipercriticisme.

  26. Xavier 20 novembre, 2015 at 20:14 Respon

    Perdó, se m’ha escapat dos cops el mateix comentari. El segon està millor. Hi he corregit una mitja frase que havia quedat perduda al final. Esborreu sisplau el primer de tots dos i aquest. Moltes gràcies.

  27. hel 20 novembre, 2015 at 22:09 Respon

    No poso en dubte alguns dels punts de l’article, però també sóc de les que penso que, per exemple, si el director de l’escola fos una dona (que es podria pensar que seria un aspecte positiu, ja que és un rol de responsabilitat i poder), llavors es parlaria del fet que ni tan sols la directora, que hauria de ser una figura amb responabilitat i determinació, és capaç de plantar-li cara al Merlí, com a home que imposa el seu poder i la seva opinió.

    Sempre se li pot buscar la següent volta a tot plegat, pero no ha acabat ni la primera temporada i, pel que sembla a cada capítol veiem la vida personal de diferents alumnes, no sé si potser encara haurem de veure més famílies, més realitats… o que les que ja ens han mostrat evolucionin i canviin.

  28. Federico 20 novembre, 2015 at 22:47 Respon

    A mi em dona la impressió que els autors de l’article miren la sèrie com si veiessin les tres bessones, o fins i tot la dora exploradora. La sèrie és un producte cultural que han fet unes persones i que han conseguit emetre per la televisió. Té molts encerts i moltes mancances, però reflexa algunes coses de la realitat. Veure coses de la realitat ens fa reflexionar. Els autors també haguéssin pogut crear una serie ideal que no hauria de reflexar coses de la realitat en la que vivim, potser també ens serviria per reflexionar… sobre alguna cosa…
    Els autors de l’article també són lliures d’intentar escriure i produir una sèrie èticament perfecta i alliçonadora, que ens mostri quin és l’exemple, el camí a seguir. Ells, que saben millor que ningú què és la veritat, podríen fer que la emetin en forma d’entreteniment per TV3, i així el món esdevindria finalment i d’una vegada per totes, bò.
    Potser intentant buscar alguna conspiració contra les persones bones, els autors no s’han adonat que la sèrie es diu Merlí, i gira sobre el protagonista, i aquet es diu Merlí, i és un personatge de ficció. Com a personatge també s’assembla a les persones, i pren decisions, i actúa i té un caràcter determinat i unes virtuts i uns defectes. Però això no vol dir que els autors de la sèrie vulguin que el Merlí sigui un exemple a seguir! simplement és literatura! Això és com demanar que totes les pel·lícules tinguin personatges bons, que es porten molt bé, ajuden a tothom i no fan mal a ningú, i així com totes les pel·lícules, també les series i els llibres. Per què Freddy Krueger ha de ser dolent? podria ser un senyor amable que entra en els somnis de les persones i els hi explica el conte del TEO dorm feliç amb el seu pelutx.
    Be, els autors de l’article sembla que tenen clar que tots els productes culturals haurien de passar una mena de censura, per estar segurs de que compleixen amb uns paràmetres ètics. Ells, que són estudiosos i filòsofs, saben quins són els veritables paràmetres ètics que ens convenen a tots. També tenen clar que la televisió ha de servir per impulsar aquests paràmetres ètics i no per entretenir, o per mostrar discursos que mostren aspectes diversos de la realitat que ens puguin fer reflexionar sobre el món on vivim. Perquè reflexionar sobre el món on vivim si podem directament aprehendre el món tal com hauría de ser, filtrat i mastegadet.
    Pel que fa a la sèrie, no és res de l’altre món, però mostra certa millora sobre les produccions habituals de les sèries de Tv3. El món està per a que hi hagi de tot, a veure si aviat veiem una sèrie alliçonadora, escrita pels autors d’aquest article, i així segur que serem millors i justos, equitatius, respectuosos i de tot.

  29. Pol 21 novembre, 2015 at 00:22 Respon

    Amb tots els respectes. A mi aquest article em sembla una parida. Qui l’ha escrit únicament veu el que li interessa, com han dit més a munt, a mi em sembla un freaky obsessiu.
    Per exemple, també podria parlar sobre que el protagonista de la sèrie, que és un HOME de 55 anys, viu a casa la mama. Posant el protagonista en tal situació, la sèrie no està atacant en contra la dignitat masculina?

  30. Sara 21 novembre, 2015 at 11:39 Respon

    la qüestió és buscar el masclisme a tot arreu, rebentar-ho tot, estigui ben fet o mal fet. Aquest article ho analitza tot negativament. Jo en canvi, en aquesta sèrie hi trobo dones de perfils diferents, algunes fortes, altres menys, algunes independents i d’altres que no ho són tant. De la mateixa manera que hi ha homes més forts i altres que no tant etc etc.

    Aquest feminisme que practiqueu no ens porta enlloc, lluiteu pel que realment és important: una bona educació de respecte i acceptació de tothom.

  31. Josep Maria 21 novembre, 2015 at 11:48 Respon

    Típic, busquem-hi totes les coses que en podem parlar malament de la sèrie de torn de TV3:
    – Guió: uuuh el típic guió de sèrie d’institut, amors i desamors.
    – Filosofia: uuuh tractada de forma barata i superficial.
    – Música: uuuh només sonen grans hits de la música clàssica, com en un casament, on és la veritable música culte?…
    – Actuació: uuuuh els actors joves els falta experiència, no connecten.
    – Societat: uuuuuh no representa la varietat que tenim a Barcelona.
    – Llengua: uuuuh només parlen català a l’institut?

    Va home va!! (Ho hem de dir “Va dona va!”) Que és una ficció!! Si voleu trobar raons per criticar sempre n’hi haurà però aquest article no té cap mena de credibilitat, Sembla escrit per femellistes ultraradicals on només val la crítica negativa perquè sí.

    • Karl Marx 13 desembre, 2016 at 22:39 Respon

      La veritat és que per molta ficció que sigui la sèrie és una merda i el Merlí és un manipulador al que se’l planta massa bé. És cert tambéque dir que algú que no se sap donar per vençut i és un pesat és “cultura a la violació” és passar-se.

  32. Guillem 23 novembre, 2015 at 16:15 Respon

    Molt bon article!

    I tots aquests comentaris de “home no fileu tan prim”, “és ficció no cal exagerar”, “al cap i a la fi la societat és així” no fan més que donar-vos la raó. El masclisme és una cosa tan arrelada a la nostra societat que no el veiem com una cosa greu o rellevant a l’hora de fer un producte audiovisual.

  33. Cesc 23 novembre, 2015 at 16:26 Respon

    Primer de tot, felicitar-vos per l’article, tinc curiositat per veure la sèrie. Per altra banda, em sap greu el desconeixement general pel que fa a polítiques de gènere, he llegit cada comentari que m’ha posat els pèls de punta.

    Cal saber diferenciar entre una crítica tècnica i/o opinió, i una crítica amb mirada de gènere, és a dir, com s’apliquen les polítiques de gènere dins de la sèrie, i cal dir que aquí es fa un treball magistral i acurat, (he analitzat els vídeos dels talls comentat i crec que ho encerten plenament). L’únic problema és que la gran majoria de lectors creuen que no hi ha un problema, i que totes aquestes crítiques només són una hipèrbole.

  34. Meri 23 novembre, 2015 at 22:10 Respon

    Felicitacions. Dels millors articles que he llegit darrerement sobre visió de gènere. I escrit per dos hòmens (als quals us titllen de feministes!!) Alguna cosa està canviant…
    Jo entenc que Merlí és una ficció. Ho entenc sobretot perquè sóc professora i un institut qualsevol, us ho asseguro, és molt més “avorrit” que l’institut de ficció on ensenya Merlí. Per això cal adobar-lo amb una mica d’acció. Passa el mateix amb les sèries d’hospitals.
    Dit això, el guió (fet per un home) i la direcció (un altre home) grinyola per la part del gènere, tal com posa de manifest aquest article. Reflecteix la realitat? Sens dubte, però la reflecteix com si fos “natural”, tan natural que ni ens xoca, com molt bé diu també l’article.
    L’article no pretèn criticar la qualitat del producte ni encara menys els espectadors que se’l miren (hi ha gent que mira coses molt pitjors). Però crida l’atenció el prototipus d’home i, sobretot, la inexistència de personatges femenins de caràcter, amb responsabilitats, que no pateixin per amor ni es deixin entabanar per un que creu que sempre les tindrà “a tiro”.
    Crec que a les telenovel·les de TV3 hi ha hagut guions amb força més amplitud de mires que aquesta sèrie, per deixar de banda estereotips en relació, per exemple, amb els immigrants. Potser que donem un pas semblant respecte a les dones, no? Amb això no vull dir crear una “Merlina”. Et faria igual de mania una sèrie amb un estereotip femení de lligona “devora-homes”.
    Per acabar, és cert que Merlí no preten educar sinó entretenir. La societat que retrata no canviarà perquè Merlí deixi de ser un “macho alfa”, sinó quan les dones ens empoderem i comencem, com bé diu l’article, a considerar violència l’intent persuasiu de dur-nos al llit després de donar diverses negatives, per exemple.

  35. Ada 24 novembre, 2015 at 14:24 Respon

    Exacte Cesc, el problema és que els lectors no creuen que hi hagi un problema.
    Penso que, malauradament, això no canviarà fins que els homes no se n’adonin que el patriarcat també els afecta a ells…
    Molt bon article!

  36. Sònia 24 novembre, 2015 at 19:59 Respon

    M’ha agradat molt l’article. Estic totalment d’acord, ja m’havia fixat en el biaix masclista. I és cert que és un reflex de la societat, també sóc professora i no deixa d’estranyar-me com de “carcas” són les noies i nois d’avui dia. Sí, és mot important l’educació, tant de bo aconsegueixin sortir d’aquest pou; pensava que en aquestes alçades això ja estaria superat però sembla que en coptes d’anar cap endavant, estant retrocedint.
    Ah! i malgrat tot no em perdo un capítol, m’agrada la sèrie, de totes maneres tampoc res millor per veure.

  37. AA 24 novembre, 2015 at 21:53 Respon

    És terrible, sí… Però voleu saber la veritat? Doncs que als directius de la tele els importa una merda el que digui aquest article. I també els importa una merda als directius d’Atresmedia, que han comprat la sèrie i que emetran més aviat del que us penseu. I també als més de 600.000 espectadors catalans (i pujant) que miren la televisió cada dilluns i tenen el suficient criteri per saber que és ficció i què és correcte, i no necessiten a una colla de treballadors socials i sociòlegs avorrits que els hi digui. Suposo que tot ho feu per justificar el sou públic que cobreu… I tot aquest panorama podria ser pitjor? I tant! Només cal veure les xarxes socials i la crítica televisiva que de forma quasi unànime avalen la sèrie. Fins i tot la Mònica Planas, gens sospitosa de ser amiga del masclisme, tot i que ja ha promés que farà una crítica sobre el tema que toca aquest article, i que confio en que serà bastant crítica però respectuosa amb el producte que ha lloat aquests mesos i amb l’audiència que segueix la sèrie. I podria ser encara més pitjor? Es clar que sí! Les televisions de Xile, França, Portugal, Itàlia, Finlàndia i potser alguna més emetran i fins i tot poden tenir la seva adaptació de Merlí. Però vosaltres, queixeu-vos, que ningú us sent, ningú us fa cas, ningú us escolta. Només us escolteu vosaltres en la vostra endogàmia, criticant com porteres (o porters). Difoneu aquesta colla de xorrades femellistes tant com vulgueu, només us farà cas quatre penjats/des com vosaltres. Continueu fent els vostres fòrums i els vostres articles que són com una traca valenciana, molt de soroll per res, mentre la resta del món us ignora, tira endavant, i intenta que tot vagi una mica millor, malgrat gent com vosaltres, gent amargada.

  38. Mascle Alfa 25 novembre, 2015 at 21:35 Respon

    Em fa molta gràcia veure que tots (i vull dir TOTS) els comentaris que deixen per terra l’anàlisi d’aquest parell de filòsofs els han escrit homes. Doncs com a home, he de dir que anys enrere havia caigut en el mateix parany que alguns d’aquests il·luminats: el de creure que la crítica (tant constructiva com destructiva) és una patologia inherent de la “mentalitat destructiva dels catalans” i que no cal ser tan tiquis-miquis.
    Però són molts els exemples que dia a dia em fan obrir els ulls, no només en el tema del masclisme, sinó també en altres qüestions socials i polítiques. Aquest article n’és un clar exemple, ja que en cap moment no he estat capaç de copsar cap d’aquests aspectes dins la sèrie. Ara que he llegit l’article, m’esgarrifa pensar que totes aquestes formes de masclisme han passat desapercebudes dins el meu cap, malgrat haver fet l’esforç de buscar-les mentre veia la sèrie (podeu titllar-me de friki, ho sóc). Tenim el masclisme tan arrelat a la nostra societat que no som capaços de veure’l ni tan sols en els casos més flagrants.
    Vull felicitar els autors d’aquest article, ja que no heu deixat cap ombra de dubte: tots els arguments esgrimits en els comentaris poden ser respostos amb arguments del propi text.
    Proposo una reflexió a tots els mascles alfa que he llegit per aquí perquè vegin que aquest article no suposa ni un atac a l’orgull masculí ni un exemple de la mentalitat catalana. Al meu parer, el veig com una crítica constructiva feta per estudiosos del tema en pro del progrés de l’espècie humana cap a una societat igualitària, és a dir, una societat millor. I d’acord, d’exemples de sèries masclistes n’hi ha un munt, però Merlí destaca no només per no haver fet sonar les alarmes del feminisme, sinó per haver rebut una crítica molt positiva de tot el públic. Pel que fa a mi, seguiré veient la sèrie perquè la trobo entretinguda, però amb la satisfacció d’haver après alguna cosa dels seus errors i amb la preocupació de saber que la seva representació contribueix a perpetuar-los.

  39. Xavi 11 desembre, 2015 at 19:46 Respon

    En la meva humil opinió , la majoria de víctimes del masclisme son homes. Homes que no són el prototip de mascle dominant, que es troben sols i veuen com a les dones només els interessen segons quins tipus d’homes. És aquesta actitud la que provoca el comportament masclista de molts homes. Potser les dones haurien de començar a mirar-se a sí mateixes en comptes de preocupar-se del realisme de les series…

    • Angel 25 setembre, 2016 at 00:23 Respon

      Discrepo, a l’Estat espanyol una dona és violada cada 8 hores. Les dones cobren menys que els homes, són infrarepresentades als càrrecs institucionals i un llarg etcètera.

      Mentre la situació es mantingui com ara, EL MASCLISME SERÀ SEMPRE PITJOR PER LES DONES QUE SÓN LES QUE EL PATEIXEN DE FORMA DIRECTE,

  40. Karl Marx 13 desembre, 2016 at 22:34 Respon

    Jo mai vaig veure al Merlí com “algú bo en el fons”. Sempre vaig pensar que la manipulació que feia el retratava com una espècie de Maquiavel modern amb un discurs justificador de les seves faltes. En alguns calificatius heu exagerat, per això.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR