'Logan': el fracàs de la masculinitat

Avís: aquest article conté spoilers per a Logan.

Wolverine és, en un sentit tradicional, un dels superherois més (híper) masculins de la casa Marvel: agressiu, salvatge, sense emocions, sempre a punt per clavar les seves urpes a qualsevol infeliç, un personatge literalment invulnerable, però emocionalment inepte. Si pel proverbial martell tot són claus, Logan és un ganivet de carnisser per a qui el món no és més que un tros de carn ensangonada.

L'última pel·lícula del personatge ens el presenta una manera diferent, crepuscular, esgotada: si els seus anteriors llargs estaven propulsats pel seu triomf, aquest darrer és una crònica del seu fracàs, i per tant, del fracàs de la masculinitat que representa. Logan és una pel·lícula sobre la futilitat última de la violència, els llaços enverinats de la família, el trauma, la solitud i la desesperació, però alhora és una vertiginosa i sagnant cinta d'acció que representa el cim i punt final del personatge: un desgavellat joc d'equilibris entre dues vessants que formen un tot descojuntat com el protagonista.

1

L'assassí cuidador

Un dels majors encerts de la pel·lícula és la relació entre el protagonista i Charles Xavier: l'arma definitiva i el telèpata més poderós del planeta convertits en la viva imatge de la misèria familiar. L’interpretació de Hugh Jackman a Logan és, sens dubte, la seva millor encarnació del personatge, però Patrick Stewart arrabassa cada escena en que apareix component a un Professor X tan decadent com encara poderós: la ment més extraordinària del planeta devastada per una cosa tan tristament mundana com la senectut i la tristesa. Les millors escenes de la pel·lícula són les que construeixen aquesta relació de rancúnia i d'afecte, de cura i d'abandó.

L'afecte de Logan pel professor, l'únic que li va oferir alguna cosa similar a una família, es converteix en un llast, una profunda rancúnia que embruta però no ofega el seu vincle. La seva relació es construeix amb moments de cura -Logan acotxant el Professor, medicant-lo, duent-lo en braços al bany- i d'odi, amb pulles constants, amb la rancúnia i l'habilitat de ferir que només tenen els que es coneixen -i estimen- profundament. Pare i fill repassant una vida de desenganys i desil·lusions, rescatant moments de felicitat com brases entre la cendra. Les escenes entre tots dos resulten genuïnes, impactants, i subverteixen les masculinitats d'ambdós personatges: l'assassí convertit en cuidador i el professor, el messies mutant, indefens i malalt, tan perillós per a si mateix com per als altres.

2

El verí de la ràbia

Durant tota la pel·lícula se'ns ha recordat que la ràbia i la violència dins d’en Logan són un verí per al personatge, fins al punt que l'esquelet d'adamantium, que el converteix en l'arma definitiva i el dota de les seves icòniques urpes, és el verí que l’està matant. Un altre encert de la pel·lícula, encara que podria discutir-se que resulta potser una mica bast, és l'antagonista final de Logan. El seu pitjor enemic no és, literalment, un altre que ell mateix: un clon jove, cec de ràbia, pura masculinitat tòxica, l'Arma X en què va poder convertir-se i que s’ha servit de llur capacitat per a la mort durant tota la seva vida. També és significatiu que el que l’acabi salvant de la seva pròpia fúria sigui la seva relació amb X-23, la nena clonada a partir del seu ADN, amb la qual estableix una relació extremadament disfuncional de pare i filla. X-23 és la responsable, finalment, tant d'acabar amb el costat més furibund i inhumà de Logan, encarnat en el clon, com de donar sepultura al Logan vell, derrotat.

La pel·lícula també té altres èxits, menors, tot i que també destacables. El primer és incloure dins d'una pel·lícula sobre els X-Men els còmics i joguines dels mateixos. Es tracta d'un exercici de metanarrativa que podria semblar condemnat al desastre, però que dóna peu a un parell de moments interessants de reflexió dels personatges sobre la narrativa hiperviolenta i impossiblement optimista dels còmics de superherois tradicionals. Cal destacar també un disseny de producció impecable, un futur prou llunyà com per resultar clarament futur, però alhora prou proper com per resultar incòmode, a més de multitud de personatges que utilitzen pròtesis i als quals fins i tot veiem realitzant manteniment de les mateixes.

3

Masculinitat fracassada i feminitat absent

Un dels problemes clars de Logan és que encara que conté un seguit de reflexions interessants sobre la masculinitat, resulta frustrantment tradicional pel que fa al tractament de la feminitat. La pel·lícula utilitza sense cap tipus de pudor la violència cap a dones com a dispositiu narratiu, tant en càmera com fora de pla, i mostra un desinterès absolut cap al desenvolupament dels personatges femenins.

X-23, que apareix a la majoria del metratge, és potser la més gran oportunitat perduda de la pel·lícula. Durant la pràctica totalitat de la pel·lícula és gairebé animal, però al final de la mateixa l'actriu que la interpreta, la joveníssima Dafne Keen, ofereix moments genials i emotius. L'únic personatge femení amb certa entitat que apareix a la pel·lícula és un gran tòpic: una infermera, l’instint maternal i de cura de la qual permet escapar als nens sobre els quals estan experimentant els antagonistes. Per si això no fos prou tòpic serà la seva mort el que forci Logan a emprendre accions.

D'altra banda, s'utilitza com a dispositiu narratiu la violència sexual sistematitzada cap a dones mexicanes: els nens mutants que apareixen a la pel·lícula són fruit d'inseminacions forçades a joves mexicanes raptades per un laboratori farmacèutic. Utilitzar com a dispositiu de fons tal monstruositat, sense dedicar-li més atenció, resulta una altra expressió del tòpic de l'ús de la violència sexual cap a la dona com a manera de caracteritzar un antagonista com a repugnant, sense una intenció real d'examinar les conseqüències d'aquesta violència sexual i, per tant, trivialitzant-la.

4

Pacifisme a ganivetades

Tot i així, la crítica més evident, però necessària, cap la pel·lícula és la seva indecisió: com es deia més amunt, Logan és una pel·lícula que dóna tombs constantment entre la condemna de la violència, el trauma d'arrabassar una vida, i la violència més estetificada i sagnant que s'ha vist probablement mai en una pel·lícula de superherois.

Queda clar que la inclusió d'escenes d'acció era necessària per evitar el fracàs comercial d'una pel·lícula sobre Wolverine, un personatge extremadament violent, però si alguna cosa falta a Logan és una aposta decidida per la pel·lícula que podria haver estat: un drama descarnat sobre el fracàs de l'heroi i el verí de la violència sobre tota una vida. De totes maneres, la pel·lícula fa de la seva imperfecció una virtut i resulta un tancament més que digne per a un personatge que després arrossegar-se pel fang entra, definitivament, en els annals de la llegenda.

Totes les imatges © 20th Century Fox.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR