'Limbo', reflexions sobre l'experiència trans

El 30 de març es va estrenar a la Sala Beckett de Barcelona Limbo, l’obra de teatre de la jove companyia Les Impunxibles, fundada per les germanes Clara Peya i Ariadna Peya. Limbo es basa en textos dels activistes trans Miguel Missé i Pol Galofre, i és la història del trànsit del seu protagonista, l’Albert (Mariona Castillo), que va nèixer nena.

Ningú vol viure al cos equivocat. Per això, és urgent resignificar el cos trans, de cara a les generacions d’adolescents trans que inicien avui els seus recorreguts. - (Miguel Missé, El Periódico)

L’Albert és al principi d’un viatge, situat a un limbo simbòlic: el seu somni és embarcar a l’arca dels cossos equivocats, i el destí el quiròfan del Doctor Noé, que li farà una faloplàstia. Malgrat estar segur de la seva identitat de gènere, l’Albert es troba amb obstacles insalvables, com els controls de l’aeroport que l’impedeixen circular amb un carnet d’identitat de dona. Un control d’allò establert, allò normal que encaixa en les expectatives del sistema. Aquest limbo actua com a espai neutre entre els gèneres femení i masculí que marca el binarisme de la norma social, norma que força els cossos a encaixar o bé a un, o bé a l’altre, per tal de ser habitables.

L’obra reflexiona, amb un format multidisciplinar on es barreja el monòleg amb la dansa, la música i l’audiovisual, sobre els reptes que la societat planteja a les persones que busquen una identitat pròpia fora d’allò normalitzat i etiquetat. La història s’estructura a partir de les reflexions interiors de l’Albert i el seu diàleg amb la Berta, la dona que havia estat abans de transitar, i que li fa qüestionar les seves pròpies decisions i dubtar sobre la necessitat de la faloplàstia: ho fa per ell, o ho fa per encaixar socialment? Quina masculinitat vol performar un cop tingui genitals masculins?

El muntatge, dirigit per en Marc Rosich i la Míriam Escurriola, funciona a la perfecció com a reflexió sobre què vol dir ser trans, quins cossos són normals i quins no, i quines solucions donem com a societat a allò que determinem problemàtic. La música en directe de la Clara Peya val la pena per sí mateixa, i aconsegueix elevar les actuacions al pla abstracte i fins i tot oníric que requereix el text. Es complementa amb la coreografia de l’Ariadna Peya (interpretada per ella mateixa i la Tatiana Monells), que juga amb els estereotips de gènere de forma intel·ligent i crea un fort vincle emocional amb l’espectador, portant-nos de l’humor a l’angoixa més pura i fent-nos còmplices del viatge de l’Albert.

Limbo és una història honesta, amb una visió determinada sobre l’experiència trans que clarament es posiciona contra la cirurgia com a destí i la violència del bisturí, com explica el seu protagonista. L’obra té també un component pedagògic important, introduint a l’espectador al lèxic del món trans (paraules com “binder” o “packer”) i les complexitats emocionals del procés. Es tracta de la representació d’una experiència i unes idees que òbviament no són comunes a totes les persones trans, però que serveixen com a reflexió i proporcionen un espectacle que no deixa igual a ningú.

Imatge principal: Sala Beckett.

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR