Trinity

La Síndrome Trinity: sobradament preparades i sense res a fer

Hope van Dyne és experta en lluita i coneix molt bé el sistema de comunicació que el seu pare, l’eminent científic Hank Pym, ha dissenyat per parlar amb les formigues. També es coneix pam a pam l’empresa familiar, on Darren Cross, l’hereu de Pym, vol utilitzar la tecnologia desenvolupada pel seu predecessor per dominar el món. Però no us preocupeu, no us estic esbudellant Ant-Man. El paper de Hope a la pel·lícula de Marvel és irrellevant.

Bé, no ben bé.

Hope entrenarà Scott Lang, l’home que Hank Pym ha triat perquè sigui el proper Ant-Man (Home Formiga). Li clavarà deu mil pallisses al llarg de tota la pel·lícula fins que, un dia, ell la venci. Llavors, un cop feta la seva funció d’entrenadora, se n’enamorarà. Serà un amor poc creïble, tenint en compte la relació que s’estableix entre ells dos al llarg del metratge.

No serà fins al final de la pel·lícula, un cop ja hagin passat els títols de crèdit, que el pare de Hope s’adonarà que ja no té sentit sobreprotegir-la i li regalarà l’equipament per convertir-se en Vespa. Ah, igual que Pym era l’Home Formiga original, la seva dona, Janet, era la Vespa abans que ho fos la seva descendent. No li veurem la cara ni li sentirem la veu. Només veurem com se sacrifica per acomplir una missió amb el seu marit. Aquesta és la raó per la qual Pym no vol arriscar la vida de la seva filla adulta: perquè l’estima i no podria suportar perdre-la. Malgrat tot, Hope no ho acaba de veure clar, així que Scott, que també és pare i entén la decisió de Pym, li explica.

Hi ha qui diu que el tractament que Hope rep al llarg de la pel·lícula és natural tenint en compte que, als còmics originals, Hank Pym és un personatge força misogin que arriba a maltractar la seva dona.

El problema és que, per culpa de la irrellevància de Hope, la pel·lícula és absolutament absurda: ens passem tres quarts del film veient entrenar una persona per fer una feina que una altra està preparada per dur a terme des del minut zero. Hope es vol convertir en superheroïna. Scott no té més remei: si no ho fa, tornarà a la presó i no podrà veure mai més la seva filla. Tant la Vespa com l’Home Formiga són membres fundadors dels Venjadors, així que no hagués estat gens forassenyat fer una pel·lícula sobre els dos.

L’altre problema és que Hope van Dyne no és un cas aïllat, sinó que és un exemple més de l’anomenada Síndrome Trinity. Es tracta d’un tipus de trama que deu el nom al personatge interpretat per Carrie-Anne Moss a Matrix, basat en el fet que el personatge femení fort (PFF) ha de diluir el seu paper a la narració per fer que el protagonista masculí, un tipus qualsevol, pugui triomfar en la seva missió. El resultat és que ella acaba tenint un paper tan rellevant com el que tindria una dona trofeu o, com explica Tasha Robinson a The Dissolve, qualsevol objecte (com una làmpada de peu) amb un post-it que tingués informació útil per al protagonista. A banda de la ja esmentada làmpada-actriu, Robinson ha enumerat altres característiques per identificar si un PFF pateix la Síndrome Trinity:

  • Després de presentar-se, el PFF fracassa en fer qualsevol cosa significativa per al resultat de la trama.
  • Si fa alguna cosa, és ser violada, apallissada o assassinada amb la finalitat que el personatge masculí es vegi obligat a reaccionar. O bé decideix tenir sexe amb l’heroi o no tenir-ne, o voler sortir amb ell o deixar-lo. O bé li retreu que no es comporti com un adult o que hagi deixat de ser un heroi. En definitiva, ella només existeix per satisfer les necessitats del protagonista, les seves motivacions o el seu desenvolupament.
  • És important per a la trama que el PFF sigui el més fort, el més llest, el més dur, el més rude o el més experimentat de la història fins que arriba el protagonista...
  • ... o pitjor. El protagonista és presentat a la història com un desastre, però evoluciona al llarg de la pel·lícula, mentre que el personatge femení no evoluciona i l’anima de tant en tant. El PFF existeix només perquè l’heroi la impressioni.
  • Està bé que ella sigui genial. Però ho és només perquè el personatge masculí ho sembli encara més quan la superi.
  • És tan capaç i forta que no ha necessitat mai que la rescatin, però quan la trama es comença a posar seriosa, de cop i volta és capturada o amenaçada pel dolent i necessita que l’heroi intervingui. Ferir el seu orgull és una part fonamental de la història.
  • Desapareix completament a partir de la segona meitat de la pel·lícula, o a partir del tercer acte, per alguna raó que no sigui fer quelcom significant per la trama –i que no sigui ser un hostatge o morir.

En base a aquests principis, l’article de Robinson identifica personatges femenins afectats per la síndrome com ara Valka, la mare del protagonista de Com entrenar el teu drac 2; Wyldstyle a Lego: la pel·lícula, o l’elfa Tauriel a la trilogia de El Hobbit. N'hi ha d'altres, i també a pel·lícules infantils, com Collette a Ratatouille.

Marvel també té experiència en aquest àmbit: Elektra és l’interès amorós de Daredevil. Malgrat saber arts marcials, és assassinada per un dels enemics del protagonista, un fet que traumatitzarà l’heroi. Una de les lluites que protagonitza és una baralla amb el protagonista, que no para de seguir-la, en una mena de flirteig d’aquells de la-vaig-perseguint-perquè-sé-que-en-el-fons-li-agrado. Elektra reviurà després en una pel·lícula pròpia (i infame) on haurà de protegir una nena que, a la llarga, se’ns diu que serà més poderosa que ella.

Les diverses versions de Susan Storm als films de Els Quatre Fantàstics, així com el tractament argumental de la Vídua Negra a la segona part de Els Venjadors, també tenen tocs d’aquesta síndrome. I, tot i que no responen exactament a la Síndrome Trinity, els personatges de l'empresària Pepper Pots, la parella d'Iron Man, i la científica Jane Foster, de Thor, també són dones intel·ligents amb poc recorregut argumental més enllà de ser l'interès amorós del protagonista. A l'Agent Carter, l'objecte de desig del Capità Amèrica, se l'ha redimit en una sèrie de televisió.

Més que fer un pas endavant en la igualtat de representació entre homes i dones a la ficció, la Síndrome Trinity és una versió optimitzada i més adaptada als temps que corren de la dona com a objecte –i no subjecte– narratiu. Diríem que, fins i tot, és encara més perversa que les dones trofeu, les dones McGuffin i les damisel·les en perill. En mostrar un personatge femení com una persona amb recursos, costa més de veure la seva subordinació a un heroi o la seva irrellevància a la narració. És més fàcil que la seva violació, rapte o assassinat sigui atribuïble a la seva incompetència o, fins i tot, a la seva voluntat de jugar a un joc on els homes són els que tenen més facilitats per guanyar, ja sigui perquè el sistema juga a favor seu o perquè, simplement, tenen una capacitat innata per assolir l'èxit.

 

Imatge: fotograma de 'Matrix Reloaded'

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

4 comments

  1. Batman, Superman y el tráfico de mujeres | Zena 26 març, 2016 at 14:17 Respon

    […] Durante todo el metraje, Luthor se dedica a poner en peligro a Lois Lane, el interés romántico de Superman, que es salvada en repetidas ocasiones. Lane es un personaje absolutamente inútil y cargante, hasta el punto que el espectador llega a desear que Superman no llegue a tiempo a salvarla. No tendría porqué ser así: es una periodista valiente y con galones, más capaç de hacer su trabajo que Clark Kent, alter ego de Superman. Aún así, su trama, que gira alrededor de una investigación que puede desenmascarar Luthor, cae en una vía muerta. Y Lois se convierte en una versión moderna de la dama en peligro. […]

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR