'La pell freda': com no adaptar una novel·la

Avís: Aquesta crítica conté spoilers sobre la pel·lícula, però només si no heu llegit la novel·la original.

La pell freda és l’adaptació al cinema de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol del mateix títol, que el 2002 va fer saltar a l’estrellat literari a l’autor, més endavant, de Victus. La narració ens trasllada a una illa perduda al mig de l’oceà, on només hi conviuen un oficial meteorològic, un faroner dement i la sirena empresonada per aquest darrer, tot plegat amenaçat per la bogeria de l’aïllament, l’embrutiment de les relacions interpersonals i els setges que pateixen cada nit els protagonistes per part d’estranyes criatures amfíbies de la mateixa espècie que la sirena captiva.

Xavier Gens, director francès habitual del cinema fantàstic i del Festival de Sitges, està al capdavant de l’adaptació, que compta amb les interpretacions de David Oakes, Aura Garrido i Ray Stevenson per a una versió de la novel·la que deixa de banda completament la introspecció i l’horror personal de l’original per a obsessionar-se amb les escenes d’acció i que ens deixa més freds que la pell del títol.

1

La pel·lícula compta amb una qualitat tècnica impressionant, sobretot tenint en compte el seu humil pressupost i procedència. Els efectes especials, en particular el maquillatge prostètic de la sirena d’Aura Garrido, són dignes de la millor superproducció, i la fotografia dels paratges desolats de Lanzarote per part de Daniel Aranyó és impecable i eleva una pel·lícula que es veu llastrada per pràcticament tota la resta.

El guió està mancat de ritme, com si la dilució del temps experimentada pels personatges abandonats a l'illa es transmetés a una pel·lícula que intercala períodes on simplement no passa res mentre el protagonista fa monòlegs interiors absolutament irrellevants amb clímax d’acció als setges nocturns d’un far que a partir del segon ja cansen.

La pel·lícula s’obre amb la famosa cita de Nietzsche sobre l’observació de l’abisme i l’abisme interior, però aquesta és l'única referència al procés interior dels personatges que veurem en tot el metratge. Si es pretenia reflectir la caiguda en una rutina de barbàrie per part del protagonista, podria semblar que aquesta reiteració de les escenes d’acció i carnisseria davant els atacs nocturns n’és un bon vehicle, però acaba revelant el que és probablement el major defecte de l’adaptació: uns personatges simplificats i als que manca evolució i profunditat.

2

Des d’un bon principi es presenta Gruner, el faroner -Batís Caffó a la novel·la- com un monstre, una coagulació de tots els vicis de la masculinitat tòxica: és violent, possessiu, colonitzador, viola i maltracta constantment Aneris, la sirena captiva, que de bon principi és caracteritzada com inferior als dos protagonistes masculins i establerta com a víctima tant per la seva inhumanitat com per la seva feminitat.

L’arribada del protagonista -a qui se li ha arrabassat fins i tot el nom de la novel·la original, i al que simplement coneixem com a Friend (amic) quan el bateja Gruner- pretén traslladar la mirada del públic, del món civilitzat, sobre aquesta barbàrie, però revela el que és potser l’horror més insidiós de la pel·lícula, la submissió del protagonista a Gruner i la seva complicitat en els abusos patits per la criatura.

ColdSkin3

Si a la novel·la original el protagonista establia una relació d’enfrontament al faroner vers el seu comportament, el protagonista de la pel·lícula és tebi, submís, i accepta tàcitament la violència que exerceix Gruner com a mitjà per assegurar la seva pròpia supervivència.  Aquí hi ha una metàfora interessant sobre la complicitat amb els abusos del sistema patriarcal per part dels homes de la societat, però sincerament no crec que al guionista se li passés pel cap.

La relació entre Gruner, la sirena i el protagonista resulta repel·lent per gran quantitat de motius, com la caracterització d’altre i quasi d’animal del personatge femení, la possessivitat del faroner, l’acceptació de l’abús per part del protagonista o la legitimitat per exterminar a sang i foc les criatures en una mostra clara d’ideologia colonial, però el més repel·lent de tot plegat no és la complicitat del protagonista en aquestes dinàmiques, sinó la construcció del protagonista com a personatge “moral” i “civilitzat” en contraposició al faroner malgrat aquesta col·laboració tàcita.

6

La pell freda insisteix a caracteritzar de manera absolutament maniquea els dos protagonistes masculins i reduir a un peu de pàgina la sirena: Gruner és un monstre feréstec, Friend és un home gentil que cita Stevenson i Allighieri en monòlegs interiors, tot plegat mentre tots dos violen la sirena, a la que se li dona un pes a la pel·lícula similar al d’un moble d’interior. Si la pel·lícula aconsegueix despertar algun horror és mitjançant aquesta buidor completament accidental i no amb les interminables escenes d’acció i els ensurts dignes de tren de la bruixa de les criatures saltant sobre el protagonista mentre la banda sonora puja de volum.

Per a acabar-ho d’adobar, el major cop d’efecte de la novel·la, l’embrutiment del protagonista després del suïcidi del faroner i el seu posterior refús a ser rescatat quan assumeix la personalitat del faroner ell mateix, s’elideix completament i resulta inintel·ligible a la pel·lícula.

6

Les comparacions són sempre cruels, però doblement per a La pell freda, que en comparar-se amb la novel·la original resulta una versió sanejada de l’autèntic horror de la degeneració personal del protagonista i si es compara amb The Shape of Water, amb qui sorprenentment comparteix una bona pila de temes i motius narratius, resulta tenir uns personatges plans i unes interpretacions igualment planes. La interpretació de la criatura d’Aura Garrido empal·lideix en contrastar-la amb la gestualitat quasi de cinema mut de Doug Jones com l’home anfibi de The Shape of Water.

La pell freda acaba sent una pel·lícula que passa de llarg de les autèntiques seus de l’horror a la novel·la original, ignorant l’embrutiment personal per obsessionar-se amb escenes d’acció tant interminables com mediocres, intentant sanejar la història per acabar convertint-se accidentalment en una història sobre la complicitat en els abusos vers la dona i vers als col·lectius indígenes. Un despropòsit es miri com es miri.

Totes les imatges (C) Diamond Films.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR