La llarga vida de Buffy, la caçadora de vampirs

Hi ha sèries que, per motius millors o pitjors, marquen un abans i un després en la televisió. Star Trek va suposar, en molts sentits, l’inici del fenòmen fan a la televisió;  Lost va ser bandera d’una millora de qualitat en les produccions, però alhora s’ha convertit en el paradigma del final insatisfactori. Una de les sèries que amb més orgull pot ostentar el seu paper en la història del mitjà és segurament Buffy, la caçavampirs, sense la qual és difícil d’entendre bona part de la ficció televisiva actual protagonitzada per dones.

El que arribaria a ser la franquícia Buffy va néixer com a pel·lícula perfectament oblidable el 1992, amb Fran Rebel Kuzui com a director i Kristy Swanson com a protagonista. El guionista i pare espiritual del projecte, Joss Whedon, no es va donar per vençut amb la cinta fallida, i el març de 1997 Buffy Anne Sanders va ressucitar a la cadena The WB, aquest cop amb la cara d’una jove Sarah Michelle Gellar, per continuar amb la seva tasca de salvar el món de la influència vampírica. Si bé durant la primera temporada de la sèrie ja es poden observar les moltes virtuts de Whedon en el tractament de la història i el diàleg, el que resulta espectacular de debò és el creixement que la sèrie va experimentar a tots els nivells al llarg de les seves set temporades, sobrevivint tant una amenaça de cancel·lació i un canvi de cadena (UPN des de 2001) com, en cert sentit, al seu final com sèrie el 2003.  L’elaborada mitologia de la sèrie s’ha seguit explotant en un spin-off (Angel, 1999-2004) i diverses col·leccions de còmics, i el seu impacte és evident no només en la carrera estel·lar de Whedon, sinó també en moltes ficcions de les últimes dues dècades i en els mons del fandom i de l’estudi acadèmic de la cultura pop. En un estudi de 2012, la revista Slate proclamava Buffy com el treball de cultura pop més estudiat pels acadèmics, i els Buffy Studies tenen la seva pròpia revista acadèmica internacional amb revisió per parells, Slayage.

L’èxit de Buffy es deu, més enllà de la qualitat dels arguments, dels diàlegs i de la construcció i evolució dels personatges, a una sèrie de característiques que han estat molt imitades. En primer lloc cal situar-hi el tractament del gènere. Whedon no va tenir por de fer girar la sèrie al voltant d’un personatge femení fort que, alhora, no amaga la seva especificitat femenina. Buffy és una adolescent que té els problemes propis d’una adolescent: s’enfronta a els seves primeres relacions de parella amb dubtes, es debat entre la popularitat i les vertables amistats, i no té cap problema en moure els pompoms per animar el seu equip just abans de salvar el món de l’apocalipsi. Tot i estar plantejat amb humor, el personatge no és en absolut una caricatura. Buffy i els seus amics tenen un caràcter més realista que els personatges de sèries suposadament no fantàstiques, i la visió del món que planteja la sèrie és refrescantment no-fal·locèntric. De fet, de principi a final la sèrie està sembrada de temes feministes i relacionats amb l’experiència de ser dona, que alhora no estan plantejats com a rareses programàtiques, sinó com a qüestions inel·ludibles en una sèrie sobre adolescents (encara que cacin vampirs).

Un altre triomf de la sèrie és l’ús de la fantasia i el terror com a metàfores extremadament transparents sobre questions personals i socials. L’institut és l’entrada a l’Infern; és ple de vampirs, homes-hiena i bruixes (la majoria de les quals no són en absolut dolentes) i només amb molt d’estudi, molta ajuda i superpoders pot una noia sobreviure sencera a l’experiència. I si després de fer-ho ajuda a d’altres esdevenir caçadores com ella, millor. Si bé la fantasia sempre ha representat aspectes de la vida real, en aquest cas se’ns fa patent com de caricaturesca és, de vegades, la realitat mateixa per la facilitat amb què identifiquem els temes.

A banda d’això, la sèrie es permet una sèrie de girs, referències i canvis de plantejament que resultaven sorprenents en el seu moment, entre d’altres motius perquè suposen reconeèxer el paper de la dona i el públic femení en el món de la ficció de gènere. Els personatges són ells mateixos amants de la cultura popular, i dominen, homes i dones, el mateix codi que espectadors i espectadores. Els guionistes es permeten jugar amb els tòpics i amb les expectatives d’uns i altres, i ho fan sense perdre de vista el gènere (en cap dels sentits de la paraula).

Sèries hereves

En cert sentit, aquests trets configuren un gènere en si mateix; un gènere que tindria la similitud amb Buffy com a tret paradigmàtic i que és fàcilmet reconeixible per als espectadors informats. Si bé Angel va ser l’hereva directa de Buffy i es situa en el mateix univers, el fet de centrar-se en un  personatge masculí i d’adoptar un to més adult l’allunya massa de l’original.

En canvi, molts critics situen Veronica Mars (UPN i The CW, 2004-2007), de Rob Thomas, com la primera hereva directa de Buffy. Tot i l’absència d’elements fàntàstics, es tracta d’una sèrie de gènere (detectivesc), centrada en un personatge femení adolescent (Veronica Mars) fort i ben construït. Els diàlegs són enginyosos com a Buffy i les referències a la cultura pop ho permeen tot, però el més important és que sota la màscara més subtil dels crims i les investigacions es presenten els mateixos problemes seriosos que a la fantasia de Buffy. Un altre exemple primerenc, menys reeixit, el trobem en Tru Calling (Fox, 2003-2005), en la qual Eliza Dushku (famosa precisament pel seu paper de Faith, una caçadora renegada, a Buffy) encarna el rol de Tru Davies, una jove estudiant unversitaria que mentre treballa a una morgue descobreix que té el poder de reviure el dia anterior per intentar salvar els morts per assassinat. Sèries amb un perfil diferent, però punts en comú, com la també extremadament influent Alias (ABC, 2001-2006), es van veure influïdes sobretot en el tractament dels personatges femenins… i pel fet que bona part dels seus guionistes es van formar en el planter de Buffy.

Menció a part mereix Supernatural, creada per Eric Kripke el 2005 i encara en emissió. Supernatural difereix dels altres exemples que citarem en el fet que és una sèrie no només protagonitzada per homes, sinó eminentment masculina. Els germans Winchester combinen una feina (caçar dimonis) i un destí similar al Buffy Summers amb una manera de fer i una visió del món innegablement patriarcal i americana. Tanmateix, la sèrie segueix l’exemple de Buffy gairebé punt per punt, i en cert sentit es pot llegir també com una reflexió sobre el gènere: els germans Winchester viuen una autèntica odissea de la masculinitat, fugint de l’ombra d’un pare absent però benèvol i heretant-ne els dimonis, vivint amb el terror de perdre el control a la seva agressivitat i fer-se mal a ells mateixos i a les dones que els envolten, i intentant expressar les seves emocions dins del marc estret que el rock dur i la seva relació de germans els permeten.

També resulta interessant veure com alguns dels elements de Buffy s’han vist explorats novament en altres sèries en que Whedon ha participat, com ara Firefly (una sola temporada a Fox el 2002)  i Dollhouse (Fox, 2009-2010). Tot i tractar-se de sèries menys revolucionàries en aquest sentit, en ambdues hi trobem combinació de subgènre de ficció (space western i ficció de espies, respectivament) amb plantejaments, si no feministes, clarament menys mascle-cèntrics de l’habitual. Aquest influència sembla haver arribat només parcialment a Agents of SHIELD (Fox, 2013-en emissió), i gens en absolut a la resta de la primera fornada de l’univers cinematogràcif de Marvel. En canvi, la influència de les últimes temporades, més fosques, de Buffy és evident en la sèrie de l’univers Marvel a Netflix, Jessica Jones. La duresa de la sèrie recorda alguns dels girs més impactants de l'òpera prima de Whedon, però la semblança més evident es troba en la construcció del caràcter de la protagonista, carregada de defectes però forta i interessant, en la qualitat dels secundaris i especialment en l’ús de metàfores cristal·lines: l’enemic principal de la sèrie representa clarament, amb el seu poder de dominar la ment, formes ben reconeixibles d’abús mental mascilsta com la culpabilització i el gaslighting (tergiversar la informació per confondre la víctima o afavorir l'abusador).

Aquestes sèries i d’altres d’actuals., com iZombie (2015), de Rob Thomas, no només conserven i desenvolupen moltes de les innovacions de Buffy, sinó que hi mantenen un reconeixible aire de família. Rastrejant aquesta herència és fàcil comprobar que es tracta d’un clàssic en el millor dels sentits, i un que ha exercit una influència molt positiva en termes del tractament de gènere a la ficció televisiva. Malauradament, aquesta influència és imperfecta com la sèrie mateixa, i només és efectiva per a certs gèneres i en certes cadenes. En qualsevol cas, es tracta d’una influència a celebrar, i només queda esperar que continui exercint-se durant molt de temps, com a mínim fins que un altre exemple de sèrie femenina i feminista (que no vol dir orientada només a dones) la faci obsoleta.

Imatge: promocional Buffy.

Andreu

Andreu

Sociòleg, filòleg i investigador al Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR