‘Joc de Trons’ recap: temporada 7, episodi 2

El capítol de Joc de Trons d’aquesta setmana ha tingut una doble (potser triple?) gratificació: per una banda, ha recuperat una de les característiques que han portat la sèrie a ser el fenomen de ficció que és i, per l’altra, ens ha fet agafar un atac de nostàlgia.

Res no és segur

El final de la sisena temporada ens va deixar amb una sensació molt (massa) satisfactòria pels estàndards de la sèrie, en línia amb les emocions i sensacions positives –inflades per una èpica sovint maniquea i banyada en ideals grandiloqüents– que tenim en veure altres fantasies audiovisuals com El Senyor dels Anells. Jon Snow es convertia en el Rei del Nord, Arya Stark completava el primer capítol de la seva història de venjança, Daenerys finalment salpava cap a Ponent i Cersei no només es desempallegava dels Sparrows, sinó que a més a més es convertia en Reina i es constituïa, definitivament, en la dolenta oficial. Tot bé i molt maco.

Després d’un primer episodi que va servir perquè els personatges principals digerissin la nova situació –no els fans, que han tingut un any i mig per fer-ho– les coses han tornat definitivament al seu lloc: els personatges tornen a moure’s en terrenys pantanosos a nivell moral i material, i precisament les decisions heroiques i nobles són les que tenen més possibilitats de portar-te a la tomba.

L’alerta a no agafar massa simpatia als personatges que t’agraden es va reforçar gràcies a dues escenes que ens van traslladar momentàniament a la primera temporada (perquè si els corbs de Ponent poden viatjar a una velocitat supersònica i Varys té una màquina de canvi de lloc instantani, nosaltres també podem viatjar al passat sense necessitar les visions de Bran). Tyrion Lannister li va enviar a Jon Snow un corb amb la frase que els dos van intercanviar quan els Lannister van visitar el Nord per últim cop: “Tots els nans són bastards als ulls del seu pare”.

L’altra escena nostàlgica es produïa amb el retrobament entre Arya i Nymeria, la seva lloba perduda. Nymeria és ara la líder d’una banda de llops, i tan sols apunto que aquest fet ja mereix per si sol ser considerat digne d’un spin-off. Que la lloba decideixi seguir la seva nova vida em sembla un avís cap a Arya, que en l’últim moment abandona el seu pla, que portava unes CINC TEMPORADES ideant, per retrobar-se amb Jon Snow i Sansa. Desitjo secretament que Arya mori per culpa d’aquesta decisió, i només podria canviar d’opinió si assassinés Petyr Baelish.

Adéu, Serps de Sorra

La tercera satisfacció és que dues terceres parts de les Serps de Sorra estan per fi mortes i tant a la tercera com a la seva mare els espera, presumiblement, una mort lenta i dolorosa a mans de Cersei. Obara y Nym van morir com van viure a la sèrie, de forma absolutament absurda i lligades a un personatge masculí.

En vida, eren el recordatori vivent que Oberyn Martell va morir perquè va fer l’idiota en un duel on ell va consentir lliurament a participar i que, per tant, tota la trama de venjança de la seva mort era ridícula. Un fet que, de retruc, ha servit per tacar el govern de les dones de Dorne (per allò d’assassines irracionals) i per mantenir una tendència que marcava la trama de molts personatges femenins durant les primeres temporades, la venjança. Les Serps de Sorra, a més, perpetuaven l’estereotip de ties sexys que lluiten tan estès en ficció en general, així com el fet, a Ponent en particular, de situar les dones guerreres als límits –geogràfics i de gènere– de la societat.

La seva mort no és res més que un intent de retratar Euron Greyjoy com a molt dolent. L’aposta és tan accelerada com les escenes de la batalla entre les dues flotes que culmina el capítol, però s’entén la desesperació si és té compte que Euron ha de ser tan malvat –o més, perquè sembla saber el que fa– que el Rei Joffrei o Ramsay Bolton, la maldat dels quals se situava en els terrenys de la psicopatia, amb tots els debats problemàtics sobre la representació de la salut mental en la ficció que comporta.

Altres fets destacables

- Xenofòbia. Sembla que la tàctica de Cersei per captar cases a la seva causa és atiar el discurs nativista que la nova reina ve acompanyada d’un exèrcit d’estrangers que inclou eunucs màquines de matar i hordes de dothrakis que, com tothom sap, no són del tot persona. Aquí hi hauria un bon marge per a la crítica als discursos que pretenen cohesionar la comunitat mitjançant la por a l’altre que tant de moda estan ara a Europa i els Estats Units, sinó fos perquè la sèrie mateixa ha estat la primera en perpetuar la imatge orientalista que tot el que ve d’Orient sol ser fosc, misteriós i menys desenvolupat tecnològicament i cultural.

- Sexe consentit!!! Entre les escenes més memorables del capítol destaca l’escena d’amor entre Greyworm i Missandei, que segurament és un indicatiu que algun dels dos morirà. Mentrestant, podem tenir la satisfacció que hem contemplat una escena de sexe consentint sense transacció econòmica, cosa cara de veure a la sèrie. El flirteig entre Ellaria Sorra i Yara Greyjoy es va apropar perillosament al queerbait.

- L’assassinat de Myrcella, per sobre. La sèrie ha recuperat una tradició que no calia rescatar: la violència envers dones que no té cap mena de transcendència per als esdeveniments posteriors. Menys d’un minut dura l’intercanvi de retrets entre Tyrion Lannister i Ellaria Arena, on el primer li recrimina a la segona l’assassinat de la seva neboda. Entenem que era inevitable tenint en compte que aquesta temporada tot ha d’anar molt de pressa i que tant Tyrion com Ellaria tenien coses més importants de fer, però suposo que el problema rau en com la violència envers les dones s’ha gestionat en el passat.

- Jon Snow en pla mascle. Si bé poc a poc va millorant, tal com demostra el fet que cada cop escolti més a Sansa i la deixi com a regent del Nord mentre va a trobar-se amb Daenerys, Jon Snow va tenir un atac de “no toquis a la meva germana o et mato” amb Petyr Baelish, un senyor obsessionat amb una dona morta des de fa temps i amb la seva filla adolescent.

- Jorah Mormont, t’estimem. A casa resem per la recuperació de Jorah Mormont. Daenerys necessita desesperadament gent amb capacitat de dirigir un exèrcit i planificar estratègies militars que vagin més enllà d’alliberar els dracs. Si d’alguna cosa servien les masculinitats hegemòniques i caballeresques a la sèrie, era per això.

Imatge de portada: promicional de la sèrie. Font: HBO.

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR