'Joc de trons': anàlisi de la setena temporada

ATENCIÓ, SPOILERS!

Igual que “amaga l’Aserejé missatges satànics?” o “són les piràmides prova de l’existència dels aliens?”, “és Joc de trons una sèrie feminista?” és un debat cíclic que torna cada estiu amb la mateixa força. Si ho preguntem als creadors de la sèrie, David Benioff i D. B. Weiss, us diran que sí: han defensat més d’un cop la individualitat i la força dels seus personatges femenins, i no veig raons per negar-ho.

Tanmateix, n’hi ha prou amb això? Quins criteris hem de fer servir per avaluar un text d’aquesta llargada i ambició? Quants Gomets Feministes™ calen per estar d’acord en què una sèrie és feminista? Quants eslògans d’apoderament femení mereixen un Gomet Feminista™, i quanta violència sexual -i violència sexualitzada- cal per anul·lar-los? Porteu-me un vodka amb gel i una torrada: potser revisant aquesta setena temporada arribem a alguna conclusió.

Joc de trons va arrencar fa mil·lenis, l’any 2011, com una adaptació fidel de la saga Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin, publicada en català per l’editorial Alfaguara. A partir de la tercera temporada, la sèrie d’HBO va començar a prendre’s més llibertats respecte al material original, i a partir de la sisena va superar els llibres publicats fins al moment. La trama d’aquesta temporada, doncs, és la visió de Benioff i Weiss amb el consell ocasional de l’autor.

Està clar que no passa res si la sèrie va per un camí diferent, i com a espectadora m’encanta descobrir trames noves. Aquest no és el lloc per un monòleg sobre per què els llibres són millors (si és el que voleu mencioneu-me en un tweet, perquè és un tema del que parlaré fins que sigui una dona gran asseguda a la fresca davant de casa), però cal destacar que la sèrie sempre ha tirat cap a allò menys complex i més fàcil de pair, també des d’una perspectiva de gènere.

L’Arya Stark dels llibres veu la feminitat tradicional de la seva mare i germana amb una barreja de ressentiment i admiració, i subratlla el paper de les dones en els processos dinàstics; la de la sèrie proclama que la majoria de noies són idiotes. La Catelyn Tully dels llibres adora els seus fills, però no suporta la presència d’en Jon; la de la sèrie es penedeix de com l’ha tractat, com si hagués de ser la mare perfecta per apreciar-la com a personatge. A “tots els homes han de morir”, la Daenerys Targaryen de la sèrie respon “però no som homes”, tal Éowyn al seu moment més èpic; la seva resposta original no era material de gif, sinó un discret però significatiu “però abans viurem”. Adoro la Lyanna Mormont de la sèrie, que es mereix el títol de “la nena que ho va petar”, però trobo a faltar la mare soltera i les germanes guerreres que la posen en context en la cultura de la ferocitat i l’honor del Nord.

Aquesta preferència per allò guai per sobre d’allò interessant també es veu reflectida en altres aspectes de la sèrie: quantes bromes sobre penis hem sentit en els darrers set capítols? (No hi tinc res en contra, però sembla que la mitjana és superior a la dels patis de secundària.) Quan l’acció passa de trepidant a supersònica, l’humor fàcil no dissimula el fet que s’ha deixat de banda el detall psicològic i polític pel que es coneixia la sèrie.

Durant aquests set capítols, en els quals no ha participat cap dona com a directora, productora o guionista, els personatges principals s’han reunit amb familiars, vells amics i rivals davant l’amenaça del gran enemic comú: els Caminants Blancs. Hem vist personatges femenins en tot tipus de posicions, amb ambicions i caràcters propis, però les seves trames han estat més o menys irregulars. Repassem-les de nord a sud.

den of geek

Sophie Turner com a Sansa Stark (Font: DenOfGeek) 

A Winterfell, el conflicte principal ha girat al voltant de la Sansa Stark, que ha demostrat que és una governant capaç, mantenint als seus units i abastats. S’ha retrobat amb els seus germans, en Bran i l’Arya, fet que incomoda el llefiscós (i poc subtil) Petyr Baelish, que intenta enfrontar les dues germanes. Per una banda, m’ha omplert d’orgull i satisfacció veure com les noies s’uneixen per derrocar i executar el pseudomaquiavèl·lic conseller; per l’altra, els diàlegs amb arguments trets de fòrums de Reddit han estat més aviat fluixos. La Brienne de Tarth i la Meera Reed, mentrestant, han passat a un discret segon pla.

Lena Headey com a Cersei Lannister (Font: The Independent)

A mig camí entre la paranoia, el dol, l’orgull ferit, el despotisme i l’amor propi, la Cersei Lannister s’ha establert com la principal enemiga (humana) de l’arc final de la sèrie a King’s Landing. La Cersei per fi governa sola, i desplega la seva arrogància davant els que la mantenen al tro: la seva cort d’aduladors i el Banc de Ferro de Braavos. Tot i que la seva trama aquesta temporada ha estat coherent i promet més girs interessants, sembla que els guionistes tracten la gent de la capital amb el mateix menyspreu que la mateixa reina: costa de creure que l’aplaudeixin i que hagin oblidat tan fàcilment que va assassinar la favorita del poble, la Margaery Tyrell.

Ens hem acomiadat de l’àvia de la Margaery, l’Olenna, una gran favorita del públic i font de memes fins al final, i d’absolutament tots els personatges procedents de Dorne, inclosa l’Ellaria Sand i les seves filles i fillastres, les Serps de Sorra. La trama de Dorne ha estat una de les pitjors de la sèrie, perquè els canvis en relació al material original no només no han aportat res positiu, sinó que han reduït els personatges implicats a la seva set de venjança i el seu exotisme sexy. També hem perdut la Yara Greyjoy, que tanmateix segueix viva.

Emilia Clarke com a Daenerys Targaryen (Font: HBO)

A Dragonstone hem trobat la Daenerys Targaryen i els seus consellers, en Tyrion, en Varys i la Missandei. Al llarg d’aquests capítols s’ha debatut quina és la millor estratègia per a) conquerir els Set Regnes, b) sobreviure a la Llarga Nit que s’apropa, i c) construir un llegat positiu, i ha canviat força el panorama d’aliances. La Daenerys ha perdut el suport de la família Martell (causa: mort i destrucció) i de la família Greyjoy (causa: captura i destrucció), però ha aconseguit el del Nord (causa: uns murals prehistòrics, un exèrcit de morts vivents i un mosso ben plantat).

Així doncs, al llarg de la darrera temporada de Joc de Trons hem vist dones de diferents edats i orígens governant i lluitant per mantenir la seva autoritat. Gomets Feministes™! No obstant, la rígida estructura dels diferents regnes de Westeros, mantinguda mitjançant aliances matrimonials, llinatges patronímics, i polítiques sexuals i racials conservadores que no permeten fàcilment l’entrada d’estrangers o de fills nascuts fora del matrimoni, segueix tal com estava; l’únic regne que oferia un sistema alternatiu, Dorne, ha estat esclafat.

Catelyn-Stark

Michelle Fairley com a Catequi? (Font: GeekCrusade)

Tenint en compte que els personatges femenins han cobrat importància al panorama polític de Westeros, resulta trist que aquest final de temporada hagi girat al voltant de la memòria i la importància dels pares, i no de les mares. Tant en Jon i en Theon com la Sansa i l’Arya han recordat els valors d’honor i el deure cap a la família que van aprendre del Ned, però cap d’ells ha esmentat la Catelyn, que els compartia. El record d’en Tywin ha dominat el cara a cara entre la Cersei i en Tyrion, el llegat de l’Aerys ha perseguit la Daenerys, i la revelació de la identitat d’en Jon s’ha centrat en l’estatus matrimonial d’en Rhaegar, i no en la llibertat d’elecció de la Lyanna. La força de Joc de trons es troba en els diferents lligams familiars dels personatges i en les tensions, ambicions i recances que provoquen: en una història articulada sobre pares i fills, germans i germanes, i fraternitats de tota mena, aquesta és una falta important.

La història de Westeros consisteix en un cicle de llarguíssimes estacions i repeticions d’episodis apocalíptics, amb profecies i herois mig oblidats; potser tantes ruïnes, com el castell de Harrenhal, l’arena dels dracs a King’s Landing o la civilizació sencera de Valyria, apunten a que el sistema està condemnat a la decadència, i que l'única solució és construir una societat diferent un cop s’acabi l’hivern. Potser és que els creadors de la sèrie no imaginen un altre tipus d’èpica fantàstica, o potser els limita l’aferrament a una visió de l’Europa medieval més blanca, masculina i heterosexual del que mai va ser a la realitat. No sé si Joc de trons és una sèrie feminista, ni crec que tingui cap obligació moral de ser-ho; en tot cas, un anàlisi de la trama des d’aquesta perspectiva revela un gran potencial perdut.


Imatge principal: HBO.

Per a més informació sobre els diferents personatges i regnes de la sèrie, vegeu l’enciclopèdia wiki de Westeros.org. Per anàlisis en profunditat de temes, personatges i profecies, consulteu el bloc ASOIAF University. En aquests posts trobareu més informació del paper de la maternitat a la saga, especialment sobre el nombre desproporcionadament alt de personatges femenins que moren en el part.

També recomano els següents articles acadèmics i tesis, perquè si jo caic al pou, vosaltres també podeu:

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR