'Jessica Jones' temporada dos: les males mares

Avís: Aquest article conté spoilers de la segona temporada de Jessica Jones a Netflix.

Després del fiasco de The Defenders, Jessica Jones creix en la seva segona temporada, amb una trama que va més enllà dels clàssics conflictes de superheroi contra supermalvat i se centra en la naturalesa de les relacions familiars, les naturals i les adquirides. Això sí, hauràs de rebuscar aquesta història entre un garbuix de trames secundàries que no li importen a ningú i afegeixen hores i hores a una temporada que no arrenca fins el sisè episodi de tretze i s'hauria pogut explicar amb cinc.

1

La mateixa fórmula, un ingredient menys

La continuació de la que va ser la millor primera temporada de l'univers Marvel a Netflix reprèn, com no podria ser d'altra manera, molts elements de la primera. Els referents del cinema negre són els mateixos, Jessica Jones segueix sent un transsumpte de Philip Marlowe amb caçadora de cuir i texans. Jessica deixa anar acudits com un protagonista de pel·lícula dels vuitanta, beu com una esponja -la sèrie trivialitza el seu alcoholisme sense cap pudor-, és misantropa i rebutja tota ajuda exterior. I segueix sent un personatge innegablement carismàtic, encara que l'absència de perill real limita la interpretació de Krysten Ritter.

No obstant això, l'èmfasi en temes clarament de gènere com l'abús sexual i el trauma consegüent que vam veure a la primera temporada es perden, i amb això gran part de la importància i significat de la sèrie a la seva estrena el 2015. Aquesta segona temporada pren una trama amb un matís diferent i intenta aportar la nota feminista amb un degoteig d'escenes en què les protagonistes reben microagressions, i fins i tot coopta el moviment #metoo amb una -breu- trama centrada en un director de cinema que abusa d'actrius joves, però mai arriba a fer d'aquests temes el seu focus central ni aprofundeix en ells.

Resulta decebedor per a una sèrie que es promociona al metro amb cartells contra el manspreading i que es va estrenar ni més ni menys que el 8 de març. Resulta fins i tot enganyós quan la sèrie presenta més endavant una sèrie de posicions sorprenentment conservadores sobre el sexe o la maternitat, per exemple.

2

Rage against the machism

Així i moltes de les trames secundàries presenten una clara crida a la sororitat davant les agressions sofertes per la dona, especialment centrades entorn del personatge de Trish. L'amiga de Jessica és pressionada pel seu entorn perquè es casi amb un periodista de guerra al qual admira -però no estima- i aquest li proposa matrimoni per sorpresa i a traïció davant la seva família i amistats.

Quan Trish rebutja la proposició, el seu entorn l'ostraciza, però la seva sororitat amb Jessica li permet sortir a la superfície d'una situació que resulta malauradament molt plausible. L'altra cara de la moneda és la Jeri Hogarth de Carrie-Anne Moss, una advocada d'alta volada que encarna el trop de la dona masculinitzada per triomfar en una societat masculina a costa de ser sororicida i estar poc menys que trencada per dins.

Resulta revelador que algunes de les trames més interessants de la sèrie recaiguin sobre personatges secundaris: Jessica Jones passa de ser una sèrie amb una protagonista clara a un assumpte coral, perdent força pel camí, com la segona temporada de Daredevil, Iron fist o The Defenders. Però no és l'únic problema d'una sèrie que no té un antagonista clar fins el sisè episodi de tretze.

3

El sexe com a pegat

El primer punt amb un cert tuf conservador és la relació inequívoca que estableix la sèrie entre el sexe fora d'una relació sentimental i els problemes mentals. En aquesta temporada, la promiscuïtat sexual -en diferents graus, però gairebé sempre femenina- es presenta invariablement com a mecanisme de compensació de traumes. Si el sexe és dins d'una relació sentimental, per contra, se li atribueix un significat positiu.

Aquesta dinàmica s'observa fins en quatre dels protagonistes de la sèrie: Jessica manté relacions sexuals casuals que es presenten com a sòrdides i horribles, i més tard una trobada marcadament romàntica que es presenta com el camí a la redempció. De fet, aquesta relació s'estableix al final de la temporada com la que permetrà a Jessica sortir de la seva espiral autodestructiva.

Trish, per la seva banda, es desfoga de la seva relació perduda amb Malcolm -el veí i ajudant de Jessica-, i el mateix Malcolm fa servir assíduament un succedani de Tinder, davant del que se li diu directament que "clavar-se-la a tot el que es mou és com ficar-te una agulla a la vena ". Jeri Hogarth rep un diagnòstic mèdic advers i se sumeix en una caiguda en picat a les prostitutes, l'alcohol i la cocaïna. En contraposició, el sexe romàntic i dins d'una relació -heterosexual, amb fills- és instrumental per a la salvació d'una protagonista que es presenta com a danyada psicològicament.

Marvel's Jessica Jones

Superracisme

Un altre aspecte problemàtic de la sèrie és la seva representació del col·lectiu de superherois -en aquest cas Jessica i la seva mare (he avisat, hi ha spoilers) - com a minoria discriminada en termes molt anàlegs al racisme. Jessica rep insults pels seus poders, insults que podríem anomenar racialitzats, és discriminada per la policia i se li atribueixen actituds criminals per tenir superpoders, és encasellada i és objecte de prejudicis i generalitzacions. En resum, se la tracta com a una minoria racial.

Cal no perdre de vista que aquesta no és la primera vegada que les històries de superherois fan alguna cosa similar -tota la trajectòria dels mutants de l'univers Marvel es basa en això, de fet-, però segueix sent molt absurd presentar com a oprimit a un col·lectiu que literalment és objectivament superior al col·lectiu opressor. D'altra banda, el fet que se'ls discrimini per tenir poders banalitza l'arbitrarietat de la discriminació real: no és el mateix discriminar a algú perquè és un perill real, que discriminar a algú per biaixos culturals arbitraris.

Per si fos poc, es dóna la coincidència perversa que la majoria de personatges que oprimeixen o racialitzen a Jessica Jones són al seu torn persones de raça no blanca. Segur que veure minories de color discriminant a una dona blanca és una cosa que encantarà en certs sectors dretans, però deixa amb mal gust de boca quan ho veus per tercera vegada i assumeixes que no pot ser coincidència.

Marvel's Jessica Jones

El poder femení incontrolable

Un altre tòpic problemàtic recurrent del gènere superherois que es repeteix en aquesta temporada de Jessica Jones és el de la dona amb superpoders que és incapaç de controlar-los. Incapaç llevat que, per descomptat, l'ajudi un home. Tant Jessica com la seva mare són incapaçes de controlar la seva força, però aquesta segona és manipulada per un home per aconseguir mantenir els seus poders sota control.

Afortunadament, aviat es demostra que la sèrie subverteix aquest trop per parlar del control imposat pels homes sobre les dones i el seu potencial. La mare de Jessica, Alisa, està enamorada del seu carceller, el Doctor Karl Malus -de debò, Karl Malus. És un nom tan de Scooby Doo que no m'ho puc inventar-, que experimenta amb ella i la reté, al principi, contra la seva voluntat.

La relació és profundament desigual i tòxica, i desemboca en una síndrome d'Estocolm que fa que Alisa vegi el seu captor com l'amor de la seva vida, quan aquest s'aprofita de la seva vulnerabilitat per experimentar amb ella i avançar les seves investigacions, alhora que permet que Alisa mati gent per protegir-lo, sempre responsabilitzant-la a ella.

El trop es repeteix en un episodi flashback al qual veiem a Jessica sota la influència d'un xicot que fingeix voler-la però només la utilitza per realitzar petits crims usant els seus poders, mentre de manera paral·lela Trish és literalment prostituïda a canvi de drogues en la seva joventut, tot amb el beneplàcit de la seva mare, Dorothy.

I és que en, últim terme, tant la mare de Trish com la de Jessica són les antagonistes d'aquesta temporada.

6

La mare com a antagonista

Un dels punts definitivament negatius des d'una perspectiva de gènere de Jessica Jones és que en aquesta segona temporada les dues antagonistes no només són mares, sinó que es descriu la seva condició d’antagonistes pel fet de no ser mares a l'ús tradicional.

Tant en el cas d'Alisa -la mare de Jessica- com de Dorothy -la mare de Trish-, ambdues són caracteritzades com a malvades -i com a responsables dels transtorns de les seves filles- per haver faltat a les seves funcions de mare cuidadora. En el cas d'Alisa, el pare és mort i ella va estar retinguda disset anys, però del pare de Trish no sabem res, i la culpa sempre recau sobre la mare.

Seguint amb aquest tòpic, les dues mares són representades com a controladores fins a l'obsessió del destí de les seves filles, i se les acusa de manipuladores i explotadores quan reclamen les cures de les seves filles. Aquesta inversió dels rols tradicionals de mare i filla és presentada com una cosa perversa, i encara que en el cas de Dorothy quedi clar que, efectivament, és manipulació perquè pretén treure rèdit econòmic de Trish, en el cas d'Alisa és molt més difús, perquè és una dona traumatitzada que vol reconnectar amb la seva filla... però és caracteritzada de "manipuladora" i "d'estar xuclant-li el cervell" a Jessica per part de tot el seu entorn.

La relació entre mare i filla es presenta com a tòxica, mentre que en contrast, la relació pare-fill del superintendent del bloc de pisos on viu Jessica es presenta com una cosa positiva sempre, i de fet integrar-se en aquesta relació com a mare adoptiva és el que s'ofereix com a esperança i possibilitat de redempció a Jessica al final de la sèrie.

Just després de xerrar amb Trish una estona, un parell de dies després que aquesta li dispari al cap a la mare de Jessica just abans que ella es lliuri voluntàriament a la policia.

7

Circulin, aquí no passa res

Amb tot, el que pitjor gust de boca deixa d'aquesta segona entrega és la manca absoluta de conseqüències per a les protagonistes de les accions suposadament transcendentals que duen a terme. Els assassinats -accidentals i no- que duen a terme Jessica i Trish no només no els passen factura, sinó que no impedeixen que als últims minuts de l'episodi tretze tot torni a la normalitat: Jessica reobre la seva agència de detectius, Trish manté una relació tensa amb la seva mare, els cadàvers no fan olor.

Resulta cínic i resta impacte a una sèrie sobre la qual havíem posat grans expectatives vista la seva primera temporada, però que s'enfonsa en el marasme de mediocritat en què s'està convertint l'univers Marvel a Netflix. Una altra sèrie per veure de fons mentre treballes, perquè si és discutible que mereixi el teu temps, el que no mereix és la teva atenció.

Totes les imatges (C) Netflix.


T'agrada la nostra feina?

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR