Petita guia sobre Jessica Jones

La sèrie de Netflix Jessica Jones s’ha convertit en una de les ficcions televisives més populars del 2015. Es tracta d’una adaptació de la sèrie de còmic Alias de l'editorial Marvel, protagonitzada per una superheroïna que penja les malles per muntar un negoci d’investigació privada. L’èxit de la versió televisiva radica, precisament, en què no s’assembla a res que haguem vist de Marvel al cinema: ambientació fosca, personatges complexos i acció protagonitzada per dones.

Per fi, una superheroïna

Tant Marvel com la seva gran rival editorial, DC, han estat sovint criticades pel poc protagonisme que atorguen als seus personatges femenins, sobretot al cinema. Totes les pel·lícules sobre superherois en solitari que s’han estrenat fins ara dins l'Univers cinematogràfic de Marvel (Marvel Cinematic Universe) estan protagonitzades per homes. Pel que fa a les tres pel·lícules corals, les dues de Els Venjadors i la primera de Guardians de la Galàxia, només hi ha tres superheroïnes per dotze superherois.

En els propers cinc anys, la cosa no millorarà gaire. Al 2019 la Capitana Marvel serà la primera superheroïna amb pel·lícula pròpia, i un any abans per fi veurem a Vespa lluitant al costat de l’Home Formiga –un trist consol. Mentrestant, el Doctor Estrany i Pantera Negra (un home) s’estrenaran amb pel·lícula pròpia, Thor i el Capità Amèrica tindran una tercera part cadascú i veurem la tercera i quarta pel·lícula dels Venjadors i la segona dels Guardians de la Galàxia.

La Fox, que encara reté els drets dels Quatre Fantàstics i X-Men, no ho ha fet pas millor. Mentre estrenava dues pel·lícules absolutament nefastes sobre Lobezno, es va despatxar la saga Fènix, protagonitzada per la mutant Jean Grey, en una pel·lícula tan dolenta que Bryan Singer va haver de “refer” les seves conseqüències a X-Men: Days of Future Past (Dies del futur passat).

Així doncs, no és estrany que una sèrie de qualitat sobre un personatge femení de Marvel sigui una bona notícia.

Un dolent carismàtic

L’altre punt fort de Jessica Jones és la presència d’un dolent amb identitat. L’únic malvat d’aquestes característiques que trobem fins ara a les pel·lícules de Marvel és Loki, el germanastre del Déu nòrdic Thor. La resta de dolents han estat personatges amb un paper tan irrellevant com megalòmanes han estat les seves aspiracions. L'antagonista de Jessica Jones, Kilgrave, no és així. Interpretat amb mestria per l’exdoctor David Tennant, es tracta d’un home amb la capacitat de fer que els altres facin el que ell vulgui. La seva obsessió, però, no serà dominar el món, sinó una sola persona.

És Marvel però no ho sembla

Jessica Jones és la segona part d’una aliança que Marvel ha establert amb la plataforma per internet de cinema i sèries de televisió Netflix, i que es va iniciar aquest any amb Daredevil. En els propers anys, Luke Cage i Iron Fist se sumaran a la llista, i finalment es produirà una sèrie amb tots ells titulada The Defenders (Els Defensors). Se seguirà un esquema semblant al que ha succeït a les pel·lícules, on abans de llançar una pel·lícula coral sobre Els Venjadors es van fer films sobre Iron Man, el Capità Amèrica i Thor -no de la Vídua Negra, i això ha fet que algunes fans passin a l'acció. La diferència és que, al cinema, l’editorial realitza films aptes per a menors (set o 13 anys), mentre que les sèries de televisió estan dirigides a un públic adult.

Jessica Jones, interpretada per Krysten Ritter, té problemes d’alcoholisme i ha de lidiar amb un estrès posttraumàtic com a conseqüència d’una relació sentimental abusiva. Malgrat l’intent de refer la seva vida convertint-se en detectiu privat al barri novaiorquès de La Cuina de l’Infern –una de les zones més conflictives de la ciutat–, no podrà deixar la seva antiga vida enrere.

A banda de la gran interpretació de Ritter i Tennant, el que enganxa de la sèrie és la narració i la caracterització, no pas els superpoders o l’acció característiques dels films de Marvel, que solen acabar amb un tercer acte apoteòsic on es reparteix estopa. Es podria considerar la sèrie com la cara B de les pel·lícules de superherois: en ocasions es parla dels efectes que l’activitat de Els Venjadors ha tingut per a la ciutat de Nova York.

Les dones fan d'homes i els homes, de dones

Més enllà de tractar-se d’una sèrie de televisió entretinguda i de qualitat, l’atractiu principal de Jessica Jones és que capgira els rols atorgats a dones i homes a les sagues de superherois.

La sèrie mostra diverses dones amb poder. Al costat de Jessica Jones hi ha Trish Walker, germanastra i únic suport, tant moral com a l'hora de passar a l’acció. És una exnena prodigi que ara triomfa a la ràdio i que no es parla amb la seva mare, una empresària del món de la faràndula. Jessica manté una relació laboral conflictiva amb l’advocada Jeryn Hogarth, una dona freda i addicta a la feina que enganya la seva dona, una respectada metgessa, amb la seva secretària. Als còmics originals, Hogarth és un home. En els personatges secundaris, la dinàmica es manté: en la relació entre els dos germans veïns de Jessica, Robyn i Ruben, és la primera qui porta la veu cantant. La posada en escena segueix aquesta idea: si en la majoria de sèries la imatge està pensada per satisfer la mirada masculina heterosexual, que segueix associada a la de l'espectador tipus, Jessica Jones vol resultar estimulant per a les dones heterosexuals.

A causa de l'intercanvi de rols, la revista Vox s'atreveix a pronosticar que Jessica Jones no passaria el test de Bechdel si s’apliqués als homes. No perquè no hi hagi personatges masculins interessants i amb nom, sinó perquè la interacció entre ells acostuma a tenir relació amb la protagonista. Sobre què és i què implica el test de Bechdel en vam parlar fa un parell de setmanes.

JJ2

Jessica conversa amb Trish. Al fons, Will Simpson les mira mig nu. Font: Fotograma de 'Jessica Jones'

Abans que algú ens titlli de feminazis per recomanar una sèrie que menysprea els homes, cal tenir en compte que, a diferència del que succeeix a la majoria de productes de ficció, la subversió deliberada de rols i dels trops que es produeix a Jessica Jones, així com la forma en què es representen en pantalla, demostra que els creadors són conscients de quin és el paper que ells i elles juguen habitualment a la ficció contemporània.

La sèrie esdevé una oportunitat per reflexionar sobre si a hores d’ara resulta tan forassenyat mostrar dones independents, o sobre si la representació de la violència envers les dones que mostren els productes culturals la critica, l’exposa o la perpetua. I, fins i tot, sobre quin efecte tindria per a les espectadores i espectadors veure pel·lícules, mirar sèries de televisió o llegir llibres on elles fossin sempre les que prenen les decisions i ells els que adopten un rol secundari.

L'amor no és tan maco com el pinten

Un altre dels aspectes interessants de la sèrie, tal com explica Edeline Wrigh a la revista The Mary Sue, és que qüestiona dues de les figures de galants més esteses en la ficció: el bon paio i l'heroi misogin.

Kilgrave és el prototip d’home que creu que tractar el seu objecte de desig com una princesa el farà mereixedor del seu amor. Es tracta d’un trop reproduït amb èxit a moltes històries romàntiques, i que en les nostres relacions diàries també és freqüent. Però que, en realitat, menysprea la capacitat de decisió d’una de les parts de la possible relació: el que més compta per establir-la no és el consentiment d’ella, sinó les accions que ell realitza per seduir-la. Segons Wrigh, el contrapunt a aquesta visió el trobem en el personatge del superheroi Luke Cage, amant de Jessica Jones, que respecta l’autonomia de la protagonista.

El policia Will Simpson, el rotllo de Trish, és l’exemple d’un heroi que intenta salvar la dona que estima sense tenir en compte si ella necessita la seva ajuda. Fins al punt que són precisament les intervencions de Simpson les que boicotegen els plans de Trish i Jessica, posant-les en perill. De tots els personatges de la sèrie, el personatge de Simpson és potser el més irregular. La seva funció, més enllà de la destacada, és establir una connexió entre Jessica Jones i Daredevil.

Qui és el veritable enemic?

Anita Sarkeesian, famosa pels seus anàlisis de gènere als videojocs, lamentava al seu bloc que la violència sexual marqués el caràcter d’un personatge femení fort. Una altra vegada. En canvi, altres crítics consideren que l’enfocament que es fa sobre la violència masclista i l'assetjament en l'era digital és un dels punts forts de la sèrie: sense haver vist cap escena explícita, l’espectador és plenament conscient del mal que ha causat a Jessica ser presa d’una relació abusiva.

Sarkeesian també critica que Jones, a diferència d’altres víctimes de Kilgrave, no accepti ajuda de tercers per superar el problema. Per a la blocaire, un dels punts fluixos de la trama és la forma amb què són tractats alguns personatges femenins, les situacions de les quals serveixen per desencadenar accions més que no pas per conèixer la seva història. Finalment, les accions de Kilgrave també li grinyolen. La raó, diu, és que presenten el personatge com algú absolutament malvat.

Altres persones han interpretat de forma completament diferent algunes de les situacions exposades per Sarkeesian. El col·laborador de The Atlantic Noah Berlatsky assegura que, en realitat, Kilgrave encarna en sí mateix l’essència del patriarcat. La història tracta sobre les dificultats que tenen els supervivents per superar la violència sexual i l'abús, i com la societat té tendència a no reconèixer el que han patit: "Com que els seus poders (els de Kilgrave) són tan difícils de veure, tan difícils de demostrar, la gent no vol veure la seva existència". Assegura que el fet que no es pugui empatitzar amb Kilgrave i que no hi hagi cap excusa per la seva maldat reforça la idea que la violència masclista i, en última instància el patriarcat, no mereixen cap mena de disculpa.

L’autor assenyala que Kligrave no actua mai pel seu compte, sinó que utilitza a tercers per fer la feina bruta. Segons Berlatsky, no és casualitat que el malvat decideixi utilitzar policies o advocats per perpetuar el seu poder, tenint en compte el rol que la força i la llei han jugat en imposar el patriarcat. Finalment, destaca que el poder de Kilgrave no resideix en fer que altres facin el que ell vol, sinó en què la persona controlada vulgui fer el que ell diu: “En convertir-se en part del teixit cultural, els sistemes patriarcals estan tan arrelats que semblen naturals, necessaris i, fins i tot, beneficiosos”.

És una sèrie racista?

Una altra de les crítiques que ha rebut la sèrie és la relació que Jessica Jones estableix amb els personatges negres. Segons les escriptores i activistes Cameron Glover i Cate Young, es tracta d’interaccions en les quals els negres són rellevants en la mesura en què serveixen els propòsits de Jones o de la trama, o bé es troben en una situació de vulnerabilitat envers la protagonista.

Així, en la relació que Jones estableix amb Luke Cage, ella reprodueix alguns dels patrons de comportament que són reprotxables en Kilgrave, com ara l’assetjament o el fet que ella sap una informació rellevant per a Luke que decideix amagar-li durant un temps per seguir ficant-se al llit amb ell.

Young afegeix que el poder de Cage –una pell infranquejable per qualsevol arma– reforça la percepció que part de la societat blanca estatunidenca té sobre els negres, que ha passat de la deshumanització pròpia dels temps de l’esclavatge a la superhumanització, basada en creences tipus “els negres són més ràpids, més forts, més madurs...”. L’escriptora alerta del risc d’aquests estereotips, perquè, explica, “alimenten la idea que la violència envers els negres no és traumàtica o perillosa, i que les seves habilitats els condueixen a convertir-se en protectors al servei dels blancs”.

Els dos articles també critiquen que Jones utilitzi Malcolm, el seu veí negre, i el deixi de banda un cop ell l’ha ajudat. Que una de les dues dones negres que apareguin sigui una víctima per fer avançar la trama tampoc ajuda, segons les escriptores, a millorar la imatge general. L’altra dona negra que ajuda a la superheroïna i a Luke Cage és una infermera que ja apareix a Daredevil. Malgrat tenir un rol al final de la sèrie, la seva presència es considera més un nexe entre els dos universos que no pas un personatge amb agència pròpia. Cameron Glover, però, assegura que s’ha d’esperar a veure la sèrie pròpia de Luke Cage per acabar de saber com Marvel aborda la qüestió racial.

 

Imatge promocional de la sèrie.


T'agrada la nostra feina?

Marta

Marta

Fundadora i editora de 'Zena'. Periodista especialitzada en gènere. Estudiant del Màster en Estudis de Gènere de la School of Oriental and African Studies de Londres. Beca Nativitat Yarza d'Estudis Feministes.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR