Inspiració pels capacitats, opressió pels discapacitats

Segur que n’heu vist algun: reportatges de gent discapacitada que, malgrat tot, aconsegueixen l’èxit.

L’alpinista cec que ascendeix l’Everest. L’atleta sense cames que corre curses d’atletisme. Els “exemples de superació” a qualsevol segment d’esports a un informatiu de televisió. Les fotos a les xarxes socials de gent discapacitada –sovint físicament, car estan més clarament identificats com a discapacitats- amb cites meravelloses com “L'única discapacitat és una actitud negativa” o millor encara “quina és la teva excusa?”.

Escolteu-me bé, per molt que li somrigueu, un tram d’escales no es convertirà en una rampa. Per molt que tinguis una actitud superproactiva, els llibres d’una biblioteca no es passaran a Braille. Quan jo em llevo i no puc caminar perquè alguna de les meves articulacions està inflada, per molt que em posi a cantar no em creixeran ales. Totes aquestes imatges, tots aquests textos, són una manifestació més de la discriminació cap al col·lectiu discapacitat i una manera d’objectivar les persones discapacitades mentre que la societat capacitada fuig d’estudi.

130a88afd301516ffb04de3bace9f7fe

Discapacitat mèdica contra discapacitat social

Tot i que ja havíem parlat del tema a Zena, paga la pena establir dos termes bàsics al respecte de la discapacitat: els dos models predominants sobre la mateixa, el mèdic i el social. El model mèdic de discapacitat, el més tradicional dels dos, estableix la discapacitat com a característica objectiva i diagnosticable d’un individu. El model social, per contra, estableix que la discapacitat d’un individu no està només determinada per les seves característiques pròpies, sinó per la societat que l’envolta i que fracassa en intentar integrar-lo i el discrimina. Cal destacar, tanmateix, que tot i que el model mèdic és el tradicionalment subscrit per les institucions, el model social és defensat per activistes dels drets del col·lectiu discapacitat.

Es tracta de dues visions que tot i que poden semblar matisos semàntics sobre el mateix tema no podrien estar més enfrontades: el model mèdic caracteritza als discapacitats com a individus, el model social els caracteritza com a col·lectiu –com a minoria social, de fet. El model mèdic es centra en la curació, el model social en l’impacte de la discapacitat sobre la vida dels discapacitats. El model mèdic caracteritza els discapacitats com a pacients sense cap tipus d’agència, el social els caracteritza com a subjectes amb domini sobre la seva pròpia vida i els apodera. Però el que és més important, el model mèdic fa recaure la responsabilitat de la discapacitat sobre l’individu discapacitat, el model social assenyala la discriminació de l’individu com a quelcom que la societat projecta sobre ell.

discapacidad1

Actitud positiva

Aquestes imatges “inspiracionals” es podrien considerar, si més no, una visió positiva de la discapacitat, que va més enllà de la visió tradicional de condescendència i pena que caracteritza una vida amb discapacitat com a quelcom horrible, una successió de patiments. Es podria dir que la seva positivitat és un progrés en la representació de la discapacitat, quan res està més lluny de la veritat.

Associar l’impacte d’una discapacitat en la vida d’una persona a la seva actitud és una evasió de responsabilitats clara per part de la societat capacitada: la discapacitat, com dèiem més amunt, no és només una realitat individual, sinó també un constructe social. Pensar en què una actitud positiva és el que permet “superar” una discapacitat permet a la societat capacitada no haver de plantejar-se el fet que el món que els envolta simplement no està pensat per a les persones discapacitades. No només m’estic referint a exemples clars com les barreres arquitectòniques, sinó també a la dificultat d’obtenir textos adaptats al Braille, per exemple.

És evident que les persones discapacitades estan actualment en una situació millor que fa un temps, quan era socialment acceptable la seva segregació i invisibilització, però hem passat d’un model on els discapacitats eren carn d’hospici a un model on si els discapacitats tenen dificultats és culpa seva. Associar la discapacitat a l’actitud de la persona discapacitada ignora l’existència i la perpetuació de les realitats socials que causen la seva discriminació: manté la societat segregada però neteja la consciència de la població capacitada.

4089-1

Quina és la teva excusa?

La representació de la discapacitat a l’esport és un tema espinós. Tot i que és cert que cal que l’èxit esportiu dels discapacitats sigui visible –pot trencar estereotips i motivar les persones discapacitades-, cal que aquestes històries estiguin enfocades a un públic discapacitat, car si no es cau en la objectivació de la persona discapacitada perquè el públic capacitat pugui sentir-se bé amb sí mateix pensant “mira, no estan tan malament si s’esforcen. La societat funciona, no cal canviar-la”, amb el qual no es qüestionen la realitat vigent sinó que es lliuren de responsabilitats. No cal dir que això és condescendent i explota la realitat de les persones discapacitades com a objecte de consum de les persones capacitades.

La diferència en representar aquestes històries de manera no discriminatòria recau en quelcom tant obvi com el context. Assolir l’èxit esportiu com a discapacitat no depèn només de voler-ho i esmerçar-s’hi. Sovint les persones discapacitades experimenten barreres en la seva pràctica esportiva, o sigui que el que hi ha no són excuses, són raons i de pes.

Per començar, una persona discapacitada no pot presentar-se sense més a un gimnàs i esperar poder fer-hi exercici. Les persones discapacitades necessitem programes d’exercici adaptats i en molts casos l’acompanyament d’un professional per fer-los. L’entrenament personalitzat, i un entrenador personal, és car. Molt car. De la mateixa manera que el simple fet de ser discapacitat pot sortir molt car –pel discapacitat o la seva família. I no oblidem que la població discapacitada és molt més probable que estigui en situació de pobresa, tenint en compte aquestes despeses extres que una persona capacitada no té, així com el fet que la integració de les persones discapacitades al mercat laboral té una altra pila d’obstacles a superar.

Tot plegat fa que l’accés a entrenament físic adaptat sigui extraordinàriament difícil. En aquestes circumstàncies, el context és vital perquè una història sobre una persona discapacitada no es converteixi en explotació: com han pagat l’entrenament? On van trobar la persona que els entrena? Quines barreres a aquest entrenament van trobar i com les van superar? En l’absència d’aquest context la història de la persona discapacitada es converteix en “inspiració” per a persones capacitades que no tenen les mateixes barreres, però sobretot crea una narrativa extremadament tòxica vers les persones discapacitades que consumeixin la mateixa història.

desmotivaciones.mx_Discapacidad-Es-un-pretexto-para-los-perdedores-para-MI-una-motivacin_134711406326

Si no tens cames, haver estudiat

Quan no parlem del context i les circumstàncies, es crea una dicotomia vers a l’espectador discapacitat: si no has tingut èxit esportiu no és perquè no hagis pogut superar una sèrie de barreres externes imposades per la societat, sinó que el teu fracàs és quelcom personal. En comptes de “la societat t’ho ha fet inaccessible”, diem “no t’has esforçat prou”, en una manifestació d’una narrativa típicament neoliberal que fa recaure la culpa de la discriminació en el col·lectiu discriminat.

La falsa positivitat de la representació de les persones discapacitades en alguns mitjans és un mitjà més de discriminació: posa la representació de la discapacitat en mans dels capacitats i no fa res més que reforçar estereotips horribles sobre la manca d’esforç, que culpabilitzen la víctima d’un sistema que li és aliè.

Totes les imatges (c) dels seus propietaris, obtingudes d'una cerca a Google Imatges de "discapacitat motivació". Ja sé que fan fàstic.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR