Image Comics - capçalera

Image Comics: la revolució del còmic independent nord-americà

Per Marc Bellmunt i Nora Soler

Habitualment associem el còmic nord-americà a les grans editorials, Marvel i DC, però és un món molt més ampli, on no totes les editorials són conglomerats empresarials i on no tot són superherois -tot i que no hi ha res de dolent amb els superherois, però això és tema per a un altre dia-. Image Comics és una d’aquestes editorials independents, amb un catàleg divers en estil i temàtica i que passa per un moment dolç d’èxit de crítica i públic. Avui us oferim una petita llista de recomanacions de capçaleres d’Image que resulten de particular interès, us agradin els còmics o no, per les seves narratives innovadores i progressistes.

SAGA

markoalana

El guionista de Saga, Brian K. Vaughan, va definir el seu còmic com “Star Wars per a pervertits”. Imagineu que una stormtrooper i un jedi rebel tenen un fill. Però no hi ha cap imperi malvat, ni personatges bons o dolents. El que sí que tenim és un conflicte que ningú recorda com va començar i que ha fet metàstasi a mitja galàxia (emulant clarament la Guerra Freda). I al mig de tot això una parella de bàndols oposats que s’enamora i té una filla.

alana

No són Romeu i Julieta, són una de les parelles més realistes del món del còmic. Una parella que, senzillament, intenta sobreviure i formar una família en un entorn hostil. Que té problemes de convivència i comunicació. Que s’estima. Que gaudeix de la seva sexualitat. Uns pares amb una filla que, com tots els pares novells, volen cuidar sense tenir ni puta idea de com fer-ho.

prince robor '2

Al voltant dels protagonistes naveguen un reguitzell de secundaris: una cangur fantasma amb els budells penjant, una mercenària amb cos d’aranya o un príncep amb un televisor per cap, tot gràcies a la imaginació passada de voltes de Vaughan -autor de la celebradíssima Y the Last Man- i l’art de la dibuixant Fiona Staples, que duu una llista de guardons a les esquenes que amenaça amb convertir-la amb la Meryl Streep del còmic.

RAT QUEENS

rat queens02

Si Saga subverteix els tòpics narratius de la ciència ficció més pulp, Rat Queens faria que Tolkien es regirés a la seva tomba. Aquesta sèrie ens presenta a les Reines Rata del títol, un grup de mercenàries que trinxen enemics amb una falta de miraments digna de Conan el Bàrbar i que festegen les seves victòries de la mateixa manera que aquest homenot amb bolquers de pell: bevent i cardant.

Per si això fos poc, el còmic aprofita a les seves protagonistes per a fer comentaris tant sobre el gènere medieval-fantàstic en general (capgirant arquetips com els dels orcs com poc més que salvatges, per exemple) com sobre la societat actual. Cadascuna de les integrants de les Reines profunditza més enllà del seu arquetip -la nana guerrera, l’elfa bruixa...- i aporta una història personal amb els seus propis conflictes.

rat queens03

D’aquesta manera a Rat Queens es parla sobre el rebuig de les tradicions d’una societat patriarcal, les relacions interracials, el fanatisme religiós o el sexe casual. Tot això mentre es beu i es carda amb gran alegria, que sempre està bé.

ODY-C

1450_ody-c_1_splash

L'Odissea, probablement, és una de les obres amb més adaptacions de la història literària, des de l’Ulisses de Joyce fins al cinema, amb O’Brother Where Art Thou dels Coen. El viatge de l’heroi ha estat explicat una vegada i una altra amb més o menys èxit. Matt Fraction, guionista d’Ody-C, canvia el sexe de gairebé tots els personatges de l'Odissea i els situa a l’espai per crear una èpica sobre l’exploració i la guerra. L’art de Christian Ward és un esclat psicotròpic de colors i es llegeix com una versió -més- lisèrgica de Barbarella.

El canvi de sexe no només s’aplica als protagonistes masculins, a l’univers futurista de Ody-C els homes són gairebé inexistents, en canvi tenim les Sebex, personatges hermafrodites creades per Promethene. El personatge d’Odissia realment s’assembla molt al Ulisses d’Homer, en caràcter, capacitat de lideratge i habilitat de combat, tot i així, és refrescant submergir-se en el mite en un entorn de dominació femenina. Chris Ward també adapta visualment els elements tecnològics. En comptes de coets comandats amb palanques que penetren salvatgement l’èter de l’espai, Ward crea naus que recorden, estèticament a úters, vagines o ovaris i funcionen amb l’harmonia de connexions sinàptiques neuronals entre comandants.

odyc-2-rat-jam

L’única concessió a la versió clàssica és l’escriptura en versos d’hexàmetre dactílic -o heroic-. Segur que entre tot el surrealisme i la psicodèlia, la narrativa en vers us ajudarà a mantenir la façana de persona seriosa que llegeix clàssics. O de modernet insuportable.

THE WICKED & THE DIVINE

amaterasu

Si Jesucrist tornés seria una estrella del pop? Cada noranta anys es repeteix el Ressorgiment: dotze de les deïtats de l’antiguitat es reencarnen i ofereixen el seu poder i saviesa a la humanitat, que els adora, tem i estima a parts iguals. També compren els seus discs, van als seus concerts i es maquillen com ells. Dos anys després, les deïtats reencarnades moren i deixen el seu record als seus fans. El cicle actual del Ressorgiment ha passat al Londres actual, i Llucifer s’hi passeja vestida -si, vestida- de David Bowie mentre la deessa Amaterasu duu la llum del sol a la foscor de les sales de concerts. Bàsicament és com el Primavera Sound però sense estar ple de gent a qui li trencaries la cara.

The Wicked and the Divine ofereix una reflexió sobre el culte a la celebritat, la naturalesa efímera de la fama i la relació entre artista i fan. Tot plegat vestit de referències a la mitologia clàssica -evitant en gran part les mitologies més conegudes com la grega i oferint referències als mites celtes o sumeris, per exemple-, a la música de culte dels darrers cinquanta anys -des dels Rolling Stones a Daft Punk i Rihanna- i amb un tractament madur i respectuós de temàtiques com la transsexualitat o el poliamor.

Els guions de Kieron Gillen -també autor de Phonogram, una altra col·lecció sobre la música com a màgia- i els dibuixos de Jamie McKelvie es posen al servei de una trama en torn a una sèrie d’assassinats i relacions de poder que, segons el seu autor, és una obra “sobre la vida i la mort”. Kieron Gillen a més, manté una llista d'Spotify que serveix de banda sonora oficiosa pel còmic.

SEX CRIMINALS

sex-criminals-5-man-boobs

Ody-C no és l'única aportació de Matt Fraction a l’univers Image. Sex Criminals, on col·labora amb el dibuixant Chip Zdarsky -que aporta un dibuix entre la línia clara clàssica de Hergé i els cossos no normatius de dibuixants com Robert Crumb- és l’altra capçalera de Fraction a Image. Sex Criminals segueix la Suzie i en Jon, una bibliotecària i un actor frustrat que treballa en un banc. Tot sembla molt normal fins que els dos es coneixen en una festa i descobreixen que tenen una habilitat molt particular: quan arriben a l'orgasme el temps literalment s’atura per a ells i poden deambular pels carrers paralitzats a la seva disposició.

Llavors decideixen robar el banc on treballa en Jon per a salvar la biblioteca de la Suzie. Tenint sexe als lavabos del banc i sortint amb els pantalons mig baixats a buidar les caixes. I tot això al segon número de la col·lecció. Sex Criminals proposa un comentari sobre la sexualitat femenina i la masculina, el seu encaix no sempre fàcil, i les relacions de parella. Tot plegat amb un to que passa de l’humor més salvatge a la tendresa i el dramatisme en poques pàgines. A més a més s’adaptarà a la televisió. Imagineu com us podreu fer els entesos amb els vostres amics dient que el còmic estava millor i tenia menys complexos.

La història d'image

Què duu a una editorial de còmics a apostar per propostes tan trencadores com aquestes? Per entendre la filosofia d'Image Comics cal entendre el seu recorregut com a empresa. L’editorial és fundada a principis dels 90 per un seguit d’autors consagrats que volen publicar noves col·leccions mantenint-ne el control creatiu i els drets intel·lectuals, fora del control ferri de les grans editorials. Image neix amb dos preceptes bàsics. Primer: mai serà propietària de cap de les obres que publica, ho seran els seus creadors; l'única propietat intel·lectual de l’editorial és el seu nom i el seu logo. Segon: cap autor d'Image interferirà creativament o econòmica en el treball de cap altre.

Així, Image comença a publicar una sèrie de col·leccions predominantment basades en superherois, però també sèries innovadores com The Maxx. Malgrat la seva aposta pel contingut original, Image experimenta dificultats econòmiques i una sèrie de baralles entre els fundadors provoquen una crisi a finals dels 90.

Part de la editorial es ven a DC i moltes col·leccions es cancel·len, la competència per part d’altres editorials independents com Dark Horse i de les apostes indie de DC, publicades sota el segell Vertigo, és ferotge.
Tot plegat provoca una decisió radical: el 2008 Eric Stephenson és nomenat director d'Image i Robert Kirkman comença a publicar-hi la celebèrrima The Walking Dead. Aquest còmic aposta per quelcom totalment absent al panorama americà en aquell moment: una història d’horror narrada de manera crua en blanc i negre sobre la vida d’un grup de supervivents d’un apocalipsi zombi que mai s’explica. La sèrie és un gran èxit i l’editorial decideix dedicar-se de nou a propostes originals i diferents d’autors poc coneguts. Des de llavors, Image viu una època d’èxit de crítica i públic que obre el món del còmic americà a noves audiències i narratives i que des de Zena us encoratgem a descobrir.

 

Imatges: web oficial d'Image.


T'agrada la nostra feina?

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR