Heroïnes del cinema d'acció (2/2): 2000 i 2010

Aquesta és la segona part de l'article publicat a Zena el 12 de Setembre, "Heroïnes del cinema d'acció (1/2): anys 80 i 90".


2000: feminització de l'heroïna

La concepció de l'heroïna d'acció a principis del segle XXI es podria definir a partir del comentari d'un crític de la revista Gear sobre Transporter (2002): “Luc Besson sap millor que la majoria com fer una dona maca encara més maca: armar-la fins a les dents”. Així, a partir de l'any 2000 es fa òbvia la paradoxa més comuna de l'heroïna d'acció contemporània, que predica un missatge d'aparent apoderament femení a través de la violència a la vegada que és presa per tot tipus d'estereotips sexistes.

Els àngels de Charlie (2000), en plena acció heròica (Columbia Pictures)

'Els àngels de Charlie' (2000), en plena acció heroica (Columbia Pictures)

Al mateix any 2000 s'estrena l'adaptació cinematogràfica d’Els àngels de Charlie, la més clara representació de les fantasies masculines que fins i tot arriba a fregar la paròdia, perquè en una mateixa pel·lícula les protagonistes passen -entre altres- per la dansa del ventre, el cuir de dominatrix, la performance de geisha, l'executiva sexy i la rossa innocent. Hi ha qui ha vist en aquesta caricatura de l'estereotip un desafiament amb capacitat de deconstruir les pròpies fantasies, però costa veure més enllà de l'objectivació dels cossos de les actrius i el fet que més que una pel·lícula d'acció sembli una desfilada de models, per no esmentar que tot el que fan ho fan per Charlie, figura patriarcal de manual.

L'erotització dels cossos de les heroïnes és clara a pel·lícules com Catwoman (2004) o Elektra (2005). La protagonista de Kill Bill (2003, 2004) es distancia d'aquest paradigma, però es tracta d'un cas ben complex, perquè no deixa de caure en la idea de la feminitat idealitzada: blanca, heterosexual, victimitzada, pura, maternal. Kill Bill critica irònicament l'erotització de la dona víctima, però al mateix temps la reforça, presentant la violència de l'heroïna com una aberració de la norma natural, la maternitat i la no-agressió.

Angelina Jolie és Lara Croft a Tomb Raider (Paramount Pictures)

Angelina Jolie és Lara Croft a 'Tomb Raider' (Paramount Pictures)

Igual que els àngels de Charlie, Lara Croft a Tomb Raider (2001) és guiada durant tot el film per la figura del seu pare absent. Lara, masculinitzada com a heroïna però erotitzada fins al ridícul com a dona, encara dialoga amb l'heroïna musculada de les dècades anteriors, però el seu cos es sexualitza espectacularment apel·lant sens dubte a la mirada masculina. Els personatges de la mateixa Angelina Jolie, que dóna vida a Lara Croft, van allunyar-se durant la dècada del 2000 de la imatge d'heroïna musculada per acostar-se a una figura més tradicionalment femenina, que seria el model de les dècades per venir: dones físicament més petites, primes i blanques, com els rols de Jolie a Wanted (2008) o Salt (2010). Les heroïnes de les sagues de Resident Evil (2002) i Underworld (2003) són també exemples d'això. No es tracta d'una tendència tan sols cap a la feminització, sinó que es busca un tipus de feminitat d'estètica innocent, amb cossos reduïts, incapaços físicament de les heroïcitats que protagonitzen, cada vegada menys adultes i més adolescents.

Kate Beckinsale a Underworld (Screen Gems)

Kate Beckinsale a 'Underworld' (Screen Gems)

2010: hiperrealitat i espectacle

Al 2011, Steven Soderbergh fa un intent (fallit) de representació d'una heroïna d'acció verídica a Haywire, protagonitzada per la campiona d'arts marcials Gina Carano en el paper de la marine Mallory Cane. Malgrat ser una dona que encaixa perfectament en els estàndards de bellesa contemporanis, és presentada com visiblement musculada, sense necessitat de remarcar la seva feminitat. Mallory no va ser ben rebuda per una audiència que no està acostumada a veure cossos de dones que podrien de forma realista donar-los una pallissa, i la pel·lícula es va enfonsar malgrat les bones crítiques inicials.

Gina Carano a Haywire (Relativity Media)

Gina Carano a 'Haywire' (Relativity Media)

Fer una lectura general de la dècada actual seria precipitat i insensat, però es podria dir que hi ha una clara tendència, amb els seus fruits en dècades anteriors, cap a l'espectacularització de les heroïnes amb cossos que segueixen sent femenins, blancs, heterosexuals i joves. L'heroïna de la dècada del 2010 arriba en un moment complex per a Hollywood, que acaba d'assentar el model del blockbuster multiplataforma, deixant de banda el producte únic i apostant per la reproducció i la intertextualitat. L'audiència va al cinema esperant un cert nivell de coneixement previ sobre la història que li explicaran, història que mai troba un principi i un final clar sinó que s'estén en el temps i en les plataformes que aconsegueix Hollywood. La maquinària que fa possible l'univers cinemàtic de Marvel és un obvi exemple.

L'heroïna contemporània és una adaptació d'altres mitjans, generalment còmic o literatura, i és víctima del cinema de la hiperrealitat. El seu cos, i cada vegada més el dels seus companys masculins, forma part de la espectacularització que va més enllà dels efectes especials i les acrobàcies i ocupa també els seus cossos, convertint-los en productes a consumir per l'espectador. El discurs de “girl power” és més fort que mai, presentant una violència sempre controlada i desnaturalitzada, la violència de la víctima, en un cos espectacularment bell i molt jove: Katniss de Els jocs de la fam (2012) és el símbol de l'heroïna actual. És l'època de les superheroïnes, sempre en segon pla, com Natasha a Els Venjadors (2012), i amb cossos poc creïbles, com la propera Wonder Woman, una amazona amb cos de model (Gal Gadot).

Jennifer Lawrence a Els jocs de la fam (Lionsgate)

Jennifer Lawrence a 'Els jocs de la fam' (Lionsgate)

Malgrat el desolador panorama, hi ha determinades representacions que se surten de la norma i indiquen un possible canvi de model. A Zena hem parlat del cas de Rey de Star Wars: El despertar de la força (2015), el de Furiosa de Mad Max: Fury Road (2015) o el de les noves Caçafantasmes (2016). Encara així, queda molt camí per davant: veurem aviat heroïnes d'acció no blanques? S'aconseguirà transmetre un missatge d'apoderament real, o es quedarà tot en espectacle?

Charlize

Charlize Theron a 'Mad Max: Fury Road' (Warner Bros)

Imatge principal: promocional de 'Resident Evil' (Screen Gems).


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR