Heroïnes del cinema d'acció (1/2): Anys 80 i 90

Durant els anys seixanta i setanta la segona onada del feminisme va posar en qüestió les assumpcions essencialistes sobre la dona com a ésser no agressiu ni violent per naturalesa, i va permetre obrir camins professionals fins llavors exclusivament masculins, com l'àmbit policial o el militar. De la mateixa manera que la dona va prendre nous rols a la vida real, mostrant-se ferma i forta, la figura de l’heroïna va començar a convertir-se en part important del cinema d'acció.

Pam Grier a Coffy (1973)

Pam Grier a Coffy (1973) (American International Pictures)

Va ser a la fi dels anys setanta quan Hollywood va descobrir el negoci dels blockbusters, pel·lícules de gran pressupost i millor promoció que aconseguien nivells de popularitat extraordinaris i omplien les butxaques dels productors el cap de setmana de l'estrena. Taurons (1975) es considera el primer gran blockbuster, seguit per Star Wars (1977), encara que pel·lícules anteriors com Allò que el vent s’endugué (1939) o Ben Hur (1959) serien les seves precursores. Els blockbusters d'acció dels anys setanta se centraven en la figura de l'heroi com a únic motor amb agència de la narrativa, però alternativament, a pel·lícules de pressupostos més discrets i fins i tot a la televisió, les heroïnes començaven a obrir-se pas. Es troben molts exemples al cinema de blaxplotation o explotació negra, amb la figura de Pam Grier (The Big Bird Cage, Coffy, Foxy Brown) com a referent, però també a la sèrie Els àngels de Charlie (1976) o La dona biònica (1976). En tot cas, es tracta d'heroïnes que malgrat ser sens dubte fortes, són representades sempre com a belles i atractives pel desig masculí heterosexual. Caldria esperar fins al 1979 per trobar, amb l’Ellen Ripley, una representació que desafiés els cànons de l'heroïna d'acció.

Ellen Ripley (Sigourney Weaver) a Alien (1979)

Ellen Ripley (Sigourney Weaver) a Alien (1979) (20th Century Fox)

Anys vuitanta: el llegat de Ripley

El cinema d'acció dels anys vuitanta segueix, en general, negant-se a transgredir els límits del binarisme de gènere: l'home continua jugant el rol actiu, sent el motor de l'acció, mentre que la dona queda en un segon pla. El paper dels personatges femenins acostuma a ser el de víctima que precisa de rescat (Holly Gennaro a Difícil de matar) o el de mecanisme de confirmació de l'heterosexualitat de l'heroi (Rika van den Haas a Arma letal 2). En tot cas, la funció principal d'aquests personatges és la de motivar l'heroi d'una manera o una altra, sent el trop de “dones a la nevera” l’exemple més obvi.

Holly Gennaro a Difícil de matar

Holly Gennaro a Difícil de matar (1988) (20th Century Fox)

Malgrat això, el gènere d'acció es veuria a poc a poc influït per l'èxit d'Ellen Ripley com a protagonista d’Alien. La primera pel·lícula de la saga s'estrena el 1979 i marca un abans i un després per a l'heroïna d'acció, sent definida per la crítica com el primer personatge femení amb el qual l'audiència de tots dos sexes pot connectar. Però malgrat el seu èxit, Ripley és probablement un dels personatges més discutits per la crítica de cinema feminista, amb opinions de tot tipus sobre el caràcter progressista de la seva representació.

La que va ser definida com la versió femenina de Rambo és sens dubte un clar exemple de la masculinització de l'heroïna al cinema d'acció, que presenta un cos literalment endurit, el hardbody de l'heroi en oposició al cos tou, suau i submís de la dona. L'heroïna pren les armes, pistoles i ganivets, codificats tradicionalment al cinema com a símbols del poder fàl·lic. La converteix això en simbòlicament masculina? Així ho afirmaven moltes crítiques, negant que es tractés d'un avanç positiu per a la representació femenina al cinema. Però cal qüestionar aquesta suposada anihilació del cos femení a favor de la consideració de les noves heroïnes musculades com a cossos funcionals, preparats per a l'acció i la lluita, que s’apropien del poder fàl·lic com a propi, sovint per enfrontar-s’hi.

Es prengui una interpretació o una altra, el cert és que la influència de Ripley va possibilitar el lent apropament de la dona al centre de la narrativa al cinema d'acció, tot i que encara li quedaria camí per recórrer.

Ripley, més 'masculina' encara a Aliens (1986), la secuela a la pel·lícula de 1979.

Ripley, més 'masculina' encara a Aliens (1986), la secuela a la pel·lícula de 1979 (20th Century Fox)

Anys noranta: l'excepció de la norma

Si l'heroïna d'acció dels 80 va posar de moda els músculs, durant els anys 90 s'estableix com el cos d'acció per defecte, i fins i tot com a referent estètic per a tot tipus de dones, heroïnes o no: des de Madonna fins a Sarah Jessica Parker, passant per la Barbie Karateka. És l'època en què es comença a evidenciar el caràcter realment transgressor de l'heroïna d'acció, que cada vegada està més capacitada tant físicament com intel·lectual, fins i tot per sobre de molts dels seus herois contemporanis. Sarah Connor, que passa de ser la damisel·la en perill de Terminator (1984) a l'heroïna de Terminator 2 (1991), és un bon exemple.

La proliferació dels personatges femenins protagonistes és inclosa en el gènere d'acció mateix i no relegada a un espai genèric secundari, com es dóna per exemple a la comèdia o el drama, i això permet que formi part de la pròpia evolució del cinema d'acció. Això no significa que s'hagi guanyat la batalla, ja que encara als anys noranta la majoria de personatges femenins prenen rols que, si bé són diversos, continuen sent secundaris, com és el cas de Jessie Deighan, l’interès romàntic de Gabe (Sylvester Stallone) a Màxim risc (1993), Julie Mott a Dos policies rebels (1995) o Kate McQueen a Caça legal (1995). Encara així, sobretot a principis de la dècada, algunes d’elles aconsegueixen major protagonisme, com en el cas d'Acer blau (1989), El silenci dels anyells (1991) o Thelma i Louise (1991).

Susan Sarandon i Geena Davis a Thelma i Lousie (1991)

Susan Sarandon i Geena Davis a Thelma i Lousie (1991) (Metro-Goldwyn-Mayer)

Als anys vuitanta l'èmfasi de l'heroi masculí requeia sobre el seu propi sofriment, però als noranta es produeix un gir cap a un tipus de narrativa més lleugera, fins i tot còmica i paròdica, que genera nous espais en els que es permet el protagonisme d'aquestes noves heroïnes que, malgrat suposar una evolució respecte a representacions anteriors, segueixen impregnades d'estereotips.

Tal com estudia Yvonne Tasker a Working Girls: Gender and Sexuality in Popular Cinema, un d'ells és el de la tomboy o “homenot”, heroïnes que d'alguna manera transgredeixen els límits de gènere en incorporar elements tant femenins com masculins. En són exemple les “final girls”, com Sidney a Scream (1996), però també altres personatges com el de Geena Davis a L’illa dels caps tallats (1995). L'apropiació de l'estètica tradicionalment vista com a masculina per part de personatges femenins assenyala la inestabilitat mateixa del sistema binari de gènere, produint un espai alternatiu on es pot produir la transgressió. Malgrat això, aquestes heroïnes són representades com a immadures, en transició cap al punt final de la narrativa en què es reincorporen a l'ordre (hetero)patriarcal. Un altre tipus d'estereotip típic dels anys noranta és el de l'heroïna guerrera, enèrgica, amb una força i un esperit fora del normal, vista com una excepció -sovint en comparativa amb altres dones, representades com a febles. Es tracta de personatges com Lindsey a Abyss (1989), Marian a Robin Hood: Príncep dels lladres (1991), Lorna d'Arma letal 3 o Lilly d'En la línia de foc (1993). És una heroïna que paradoxalment segueix les seves pròpies normes i es val per si mateixa, però segueix necessitant ser rescatada sovint, i és codificada clarament com a heterosexual. Un origen d'aquest estereotip es podria trobar a Leia de la saga Star Wars.

Rene Russo és Lorna a Arma letal 3 (1992)

Rene Russo és Lorna a Arma letal 3 (1992) (Warner Bros)

Més enllà dels estereotips, l'heroïna dels noranta es presenta com una font de fortalesa no natural que ha de ser explicada o justificada, construïda com a masculinitzada i/o com a excepció a la norma femenina, passiva i secundària. Sovint aquesta justificació de la seva violència va lligada a una essencialització de la dona com a ésser maternal: lluiten per protegir als seus fills, com les mateixes Ellen Ripley o Sarah Connor. Encara així, el seu cos suposa de nou un desafiament a la representació del gènere com a binari, en ser marcada com (excepcionalment) no-femenina, quelcom que es deixaria enrere l'any 2000 amb l'estrena de l'adaptació cinematogràfica de Els àngels de Charlie.

 

Imatge principal: 20th Century Fox.

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

1 comment

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR