'Girlboss': capitalisme, feminisme i privilegis

Una de les últimes produccions de Netflix, Girlboss, es va anunciar com una comèdia feminista sobre el món de la moda.

La sèrie es basa en el llibre de memòries #Girlboss de Sophia Amoruso, la fundadora de la marca de roba Nasty Gal, que va nèixer el 2008 com una botiga a eBay i convertida en menys d'una dècada en un negoci multimilionari. El 2016, Sophia Amoruso apareixia com la segona més jove a la llista Forbes de dones que havien creat la seva pròpia fortuna, només superada per Taylor Swift.

Sophia Amoruso, la fundadora de Nasty Gal.

Sophia Amoruso, la fundadora de Nasty Gal (BT.com).

La primera temporada de la sèrie de Netflix mostra com la Sophia (Britt Robertson), una noia de 23 anys que viu a San Francisco, construeix a poc a poc una tenda de roba d'estil vintage a eBay. Què té la història de la Sophia per ser venuda com a “feminista”? Segons han publicat revistes com a Glamour, la sèrie conté un obvi missatge feminista, i Amoruso ha estat elogiada per posar de moda el feminisme i fer-ho “cool”. Malgrat que la majoria de gent que llegeixi això, a hores d'ara ja ho veu venir i estarà posant els ulls en blanc, el públic esperava, raonablement, una sèrie feminista. I com no podia ser d'una altra manera partint del material que adapta, Girlboss ha decebut.

El missatge de fons a Girlboss pretén ser que emprendre un negoci sent dona és un acte intrínsecament feminista. I és que depenent de les formes, sens dubte podria ser-ho. Potser ho seria si la protagonista de Girlboss no fos una noia blanca disposada a explotar els seus privilegis al límit per aconseguir enriquir-se a costa del treball d’altres. La Sophia és una caricatura de tot el que despectivament s'associa als millenials: una jove narcisista, egoista i irresponsable, l'únic objectiu de la qual és demostrar-li al seu pare que és capaç de guanyar-se la vida per si mateixa. Sí, es tracta d'un personatge femení desagradable, però ni tan sols funciona com a crítica a les expectatives de gènere que forcen a la dona a ser dolça i simpàtica amb els altres, perquè el seu comportament és simplement infantil i irritant.

El feminisme, en mans de la Sophia, significa la consecució de l'èxit individual a través del capitalisme. Els diners són sinònims de felicitat, sense importar com han estat guanyats. El missatge encaixa a la perfecció en la lògica capitalista entrepreneur, i Girlboss no és ni molt menys el primer producte cultural que intenta colar-ho com a feminisme (el llibre d'Ivanka Trump sobre dones treballadores té pinta de ser una joia postfeminista). Però aquesta lògica només funciona perquè les dones que la inspiren parteixen de situacions privilegiades i escullen representar tan sols els aspectes del feminisme més superficials, en absolut desafiant el status quo.

La jaqueta que dóna la idea d'obrir el negoci a la Sophia.

La jaqueta que dóna la idea d'obrir el negoci a la Sophia.

Si la Sophia fos simplement una figura emprenedora i la sèrie es promogués com (una altra) història d'èxit econòmic, no hi hauria problema. Però en el moment en què un producte que s'afirma com a feminista ignora descaradament les bases del feminisme i parodia el moviment com una via d'apoderament individualista que passa per menysprear altres dones i grups marginalitzats… Alguna cosa falla. I aquí es tracta de la versió fictícia de la Sophia, però la real no es queda enrere: el 2015 Nasty Gal va ser denunciada per extreballadores que havien estat acomiadades després de quedar-se embarassades o caure malaltes, i a la fi de 2016 (amb la sèrie ja en producció) l'empresa va quedar en fallida i el suposat feminisme de Amoruso desacreditat.

A Girlboss, la Sophia fa el que vol, quan vol i com vol, sense preocupar-se de com afecta el seu entorn i sense enfrontar-se a repercussions. En el primer capítol és acomiadada del seu lloc de treball per ignorar les seves responsabilitats, faltar el respecte a la seva cap i robar-li menjar, raons totalment legítimes per a qualsevol persona però inacceptables al món privilegiat de la Sophia, acostumada a aconseguir el que vol una vegada i una altra. La Sophia va per la vida literalment robant (una catifa, un llibre, vi…) i, quan algú li intenta parar els peus, pica de peus enrabiada com una nena petita. Aparentment, el carnet de feminista t'absté de pagar… sempre que siguis una noia blanca, jove i maca. Tot això es desenvolupa en la sèrie amb Rebel Girl de Bikini Kill com a banda sonora, cançó emblemàtica del moviment riot grrrl, oda a la solidaritat feminista i subversió de la heteronormativitat de la música pop, reduïda aquí a la ridícula rebel·lia infantil de la Sophia.

Sophia (Britt Robertson), a la sèrie de Netflix.

Sophia (Britt Robertson), dormint entre billets.

Altres perles de la protagonista: negar-se a pagar-li a la seva millor amiga per treballar a Nasty Gal i amenaçar-la amb substituir-la per un becari, barallar-se amb el seu pare quan aquest no li facilita els diners que necessita per llogar una oficina, barallar-se amb la seva parella quan treballa i no està per ella el 100% del temps, atacar altres venedores que li feien la competència a eBay, atacar una dona gran ficant-li un burrito a la boca perquè calli, ridiculitzar altres per estudiar per ser empresaris en lloc d'emprendre amb els diners de papà, aprofitar-se de les seves amistats per enriquir-se a si mateixa… La llista és llarga.

De tant en tant, els guionistes li donen a Sophia una línia de diàleg que ens recordi que és, suposadament, una heroïna del feminisme. Com es dóna a moltes sèries que pretenen pujar-se a l'ona del “feminisme de moda” sense realment aplicar una visió de gènere al conjunt de la seva narrativa (Las chicas del cable), Girlboss acaba provocant vergonya aliena quan intenta ser Feminista™. “Sóc una noia, i això no hauria de ser res dolent”, crida la Sophia quan vol llogar una oficina i li posen problemes. “Les noies són col·laboratives, empàtiques, treballadores. Les noies són fantàstiques”, afirma, com si hagués viatjat en el temps a 1996 i acabés d'escoltar Wannabe de les Spice Girls.

Els moments girl power a Girlboss són pocs i queden desconnectats de la trama, sobretot considerant el poc sentit que té quan la pròpia Sophia no és ni col·laborativa, ni empàtica, ni treballadora. El seu egoisme i la seva ceguetat davant el propi privilegi fa que fins i tot el feminisme de eslògan, buit de significat i d'escriptura vaga, quedi fora de lloc.

Imatges: Netflix.


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

1 comment

  1. Root 31 maig, 2017 at 22:22 Respon

    Gràcies! Quina ràbia em fa aquesta sèrie!!! He de dir que l’actriu és genial convencent en el paper d’egocèntrica imbècil.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR