Feminisme, o no, a "El conte de la criada"

Després de la inauguració de Donald Trump com a president dels Estats Units, El conte de la criada (publicat per Margaret Atwood el 1985) va reaparèixer a la llista de bestsellers del país, i es va convertir en un símbol per les opositores a Trump.

El passat 20 de març, un grup de dones protestava contra les reformes antiavortament discutides a Texas vestint túniques vermelles i caputxes blanques amb aclucalls que els tapaven les cares. Es tracta de l'uniforme que vesteixen obligatòriament les Criades al llibre d’Atwood, adaptat a la televisió recentment per Hulu (i disponible a HBO).

Offred, la protagonista d'El conte de la criada.

Offred, la protagonista d'El conte de la criada.

El conte de la criada (‘The Handmaid’s Tale’) és una novel·la distòpica situada als Estats Units d'un futur no gaire llunyà, on un grup d'extremistes religiosos ha pres el control del país, ara anomenat República de Gilead. A Gilead les dones són reduïdes a rols estrictament limitats, i vesteixen uniformes que determinen quin és el seu paper a la societat. La novel·la explica com els desastres medi-ambientals han fet caure les taxes de fertilitat de les dones, i l'obstinació del govern per controlar els seus cossos ha forçat la fi de la democràcia.

Els homes culpen les dones de tots els desastres i obliguen a les poques que encara poden tenir fills -les Criades- a convertir-se pràcticament en bestiar per a la cria. Offred, la protagonista (interpretada a la sèrie per Elisabeth Moss), és una Criada, “un úter amb potes”. Offred no és el seu nom real, sinó que determina a qui pertany: literalment significa “de Fred” (of Fred), és a dir, del Comandant Fred Waterford. Offred viu amb Waterford i la seva Esposa, i és violada per ell una vegada al mes fins a quedar-se embarassada.

Criades.

Criades arribant al judici d'un violador.

L'escriptura feminista d’Atwood

Resulta difícil llegir (o mirar) El conte de la criada i no ser conscient de com el gènere i el sexe són aspectes determinants a la trama. Les dones són les principals víctimes de la societat plantejada per Atwood, i com a tota distòpia, aquesta societat parteix de la hiperbotlizació de les situacions de desigualtat i injustícia que formen part de la realitat des de la qual escriu l'autora. Quan el fictici nou règim arriba al poder als EUA, les dones són acomiadades dels seus llocs de treball per llei, i perden el dret a la propietat. Els seus comptes del banc són congelats i només els seus marits poden gestionar-les (les que en tenen, perquè com mostra la sèrie, les dones en relacions no heterosexuals ho perden tot). Offred, la narradora, explica la relació amb el seu marit: “Ja no som l'un de l'altre, ara sóc seva”.

Criades acusant a una dona d'haver estat la culpable de la seva pròpia violació.

Criades acusant a una dona d'haver estat la culpable de la seva pròpia violació.

El conte de la criada ha estat rebuda per la crítica com una novel·la feminista, per raons òbvies. La primera novel·la d’Atwood, La dona comestible, narra com una dona sent que la seva parella està intentant assimilar-la volent convertir-la en la seva dona. La història va ser aclamada com a feminista després de la seva publicació el 1969, i està estretament relacionada amb el moviment de la segona onada del feminisme de l'època, fins i tot amb La mística de la feminitat, publicat per Betty Friedan cinc anys abans.

Malgrat les òbvies influències, Atwood rebutja l'etiqueta feminista, aferrant-se a una idea reductora del feminisme com un moviment que censura la feminitat de les dones (a una entrevista a The New Yorker assegura que es distancia del feminisme perquè si porta pintallavis és considerada “una traïdora al seu sexe”). De fet, el monòleg de la narradora d’El conte de la criada dista bastant del feminisme, revelant que la protagonista es va enemistar amb la seva mare perquè aquesta, activista feminista, odiava els homes i tot allò tradicionalment femení, i li recriminava a la seva filla l'haver-se casat amb un home. Així, alguns aspectes de la narrativa d’Atwood semblen més una crítica desviada del feminisme dels anys setanta que una visió real del moviment feminista, arribant a suggerir que potser és aquest feminisme violent una de les causes de la reacció misògina a Gilead.

Els cures, els gais o els metges són penjats com opositors al règim de Gilead.

Els cures, els gais o els metges són penjats com opositors al règim de Gilead.

A un assaig a The Guardian, Atwood assegurava que El conte de la criada no és feminista: “en una distòpia feminista pura i simple, tots els homes tindrien més drets que totes les dones. Seria una estructura en dues capes: els homes a dalt, les dones a baix. Però Gilead és el tipus de dictadura comú: piramidal, amb els poderosos de tots dos sexes al cim, generalment els homes per sobre de les dones del mateix nivell”. El problema amb aquesta justificació és que, literalment, Atwood defineix les bases del moviment feminista alhora que pretén deslligar-se d'ell. Un dels seus arguments és que un home negre pot estar més oprimit que una dona blanca, quelcom que el feminisme interseccional porta dècades defensant (a la novel·la les persones negres són esclavitzades, mentre que a la sèrie de moment no s'ha aclarit si el govern segueix polítiques racistes).

La Moira (Samira Wiley), la criada millor amiga de la protagonista, és lesbiana.

La Moira (Samira Wiley), la criada millor amiga de la protagonista, és lesbiana.

Feminisme tabú

Considerant el punt de vista d’Atwood sobre el feminisme no és estrany que a la novel·la no es tracti explícitament el tema. El que sí resulta xocant és que, en ple 2017, els membres de l'equip de la sèrie El conte de la criada rebutgessin rotundament que es tracti d'una història feminista. “És una història sobre una dona. No crec que sigui cap tipus de propaganda feminista”, assegurava Madeline Brewer, que interpreta a Janine (personatge al que, spoilers, li arrenquen un ull per oposar-se a la repressió contra les dones a Gilead). El missatge general que envia l'equip és el ja gastat tòpic que “els drets de les dones són drets humans”, per tant, és una història sobre humans.

Ofglen (Alexis Bledel), pateix les conseqüències de "traïr el seu sexe" mantenint una relació amb una altra dona.

Ofglen (Alexis Bledel), pateix les conseqüències de "traïr el seu sexe" mantenint una relació amb una altra dona.

No sabem si el rebuig contundent al terme feminista és una decisió personal de cada actriu o si ve imposat de més amunt com a estratègia de màrqueting. Resultaria estrany, encara així, considerant que vivim un moment en què el terme feminista està sent apropiat pel capitalisme sense solta ni volta (mai pensàvem que arribaria el dia en què es llegís “We should all be feminists” en una samarreta blanca de cotó que costa 490 dòlars). Sigui quin sigui el motiu, el repudi del feminisme per l'autora del llibre i l'equip de la sèrie resulta inusitat considerant els motius fonamentals de la història que ens estan explicant. Sí, és una història sobre els drets humans, però concretament sobre com les dones són les primeres a perdre els seus drets quan els homes dominen la societat i acaparen el poder, i com certes dones (blanques) s'alineen amb aquests homes de forma egoista i són còmplices de l'opressió de la resta de dones. Res més proper a la realitat.

Imatges: Hulu.


T'agrada la nostra feina?

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR