Feminisme arqueològic a 'El Ministerio del Tiempo'

Ja fa temps que la ficció televisiva espanyola despertava més riures per sota el nas que recomanacions sinceres -un menyspreu potser estereotipat-, i tot apuntava a què les amants de la ficció de gènere no hi trobaríem res que ens fes el pes.

Al febrer del 2015, però, l’estrena d’El Ministerio del Tiempo va canviar el panorama amb una estratègia a les xarxes socials polida i interessant i va sorprendre, senzillament, per no ser rància.

Creada per Pablo Olivares -que va morir el novembre del 2014- i el seu germà Javier, la sèrie compta amb dues temporades de vint-i-un capítols en total. El format llarg típic de la ficció espanyola -cada capítol dura hora i quart, més o menys- permet un bon desenvolupament de les trames, així com protagonistes i vistosos personatges convidats, incloent un cameo de Jordi Hurtado que mostra com de bé connecta la sèrie amb les comunitats en línia. Hi ha clàssics que no moren. El Ministerio del Tiempo segueix les aventures d’un auxiliar mèdic vidu del segle XXI, Julián (Rodolfo Sancho, Isabel); un soldat condemnat a mort del Segle d’Or, Alonso (Nacho Fresneda, El Cor de la Ciutat); i Amelia (Aura Garrido, La Pell Freda), estudiant universitària del segle XIX.

Els personatges queden clarament retratats en les primeres escenes del pilot. Els dos homes es converteixen en agents del Ministeri del Temps -una secció secreta del govern espanyol que vigila les portes entre èpoques des del temps d’Isabel la Catòlica- perquè no els queda altra opció, però Amelia ho fa de bon grat. Es troba limitada en les convencions del seu temps, segons les quals se la menysprea a classe i només pot ser esposa i mare. Per això, quan Irene (Cayetana Guillén Cuervo) ve a oferir-li una feina, l’accepta immediatament. Amelia es converteix en el cervell i líder de l’equip, i se la descriu com una dona “moderna”, que si hagués viscut al segle XXI podria haver estat el que volgués. Aquí és quan El Ministerio del Tiempo entra en terrenys pantanosos.

Amelia Folch. Font: Facebook de 'El Ministerio del Tiempo'

Amelia Folch. Font: Facebook de 'El Ministerio del Tiempo'

El progrés està sobrevalorat

Els rols de les dones a la societat espanyola a través dels segles se solen discutir en cada capítol, i l’equip de guionistes, recerca i màrqueting sembla haver fet un esforç conscient tant per superar el test de Bechdel des de les primeres escenes com per recuperar figures femenines de la història com ara les Sin Sombrero de la Generació del 27, que no només apareixen a la sèrie sinó que també protagonitzen material documental compartit a les xarxes socials. A més, El Ministerio del Tiempo mai cau en la trampa postfeminista* de la dona apoderada com a dona sexi amb tres pistoles, sinó que presenta personatges femenins d’orientacions sexuals, classes socials i edats diferents, totes amb el seu arc propi.

La segona temporada ha millorat en representació femenina, més variada i més subtil, amb episodis com “Separadas por el Tiempo”, centrat en la Vampira del Raval i la seva relació amb Amelia, tenyida de tensions de classe, o “El Monasterio del Tiempo” on Angustias, fins ara limitada al paper pla de secretària gran, participa en una missió en un convent i es fa amiga de Napoleó (sí, és difícil d’explicar). En aquests episodis l’èmfasi en Grans Dones de la Història es dissipa. En lloc de presentar les dones del passat com a mares i esposes amb un grapat d’excepcions amb certificat d’excel·lència, marca d’identitat del feminisme liberal, s’exploren comunitats i relacions femenines amb diferències de poder i posició socioeconòmica. La relació de suport mutu entre Irene i Amelia creix a través dels episodis, i els personatges femenins que semblaven satèl·lits deixen de ser-ho.

Més Angustias, menys Isabel

L’últim capítol de la segona temporada, “Cambio de Tiempo”, exposa les virtuts i els defectes de la sèrie de manera especialment clara. En aquest episodi, Felip II evita la derrota de l’Armada Invencible l’any 1588 tot apoderant-se de la tecnologia que permet viatjar en el temps. Així, es converteix en monarca absolut i infinit, creant un univers on Espanya mai ha tingut una constitució i la Inquisició mai ha deixat d’existir. Amelia és la primera en adonar-se del canvi; en lloc de respectar-la, li diuen que “pot tornar a l’administració” -el "gràcies, maca" queda implícit-. Quan descobreix que en aquesta nova realitat Irene no és la dona obertament lesbiana i segura de si mateixa que coneix, li explica que existeix una Irene “dura, independent, que lluita pels seus drets i que no només és una servil secretària”. L’exercici deliberadament feminista de El Ministerio, doncs, és admirable. Però no n’hi ha prou.

El Ministerio del Tiempo tendeix a un feminisme de la igualtat, on la llibertat i l’apoderament de les dones es limita a l’accés als càrrecs d’autoritat institucional. En parlar de les dones de la seva època, tant Amelia com Irene repeteixen com elles són diferents de la resta; són més avançades, més apoderades, fan coses més importants que parlar de marits i fills. La insistència constant en què tot temps passat va ser pitjor i l’exageració de la submissió femenina en realitats distòpiques, com en el cas de l’últim capítol, invisibilitzen les desigualtats actuals -ja ni parlem de micromasclismes-. Al pilot es diu que “la nostra història no és la millor possible, però podria ser pitjor”, i aquesta idea no es qüestiona al llarg de la sèrie. El feminisme de El Ministerio del Tiempo, tot i que necessari i ben intencionat, sembla atrapat en la segona onada.

La sèrie sovint planteja el totalitarisme que resulta de l’obediència cega a les institucions, i els personatges principals qüestionen cada cop més sovint les ordres que reben. És hora, doncs, que els seus creadors qüestionin també aquests valors individualistes. Tal com El Ministerio del Tiempo explora narratives sobre l’honor, el ressentiment, l’èpica nacional o la lleialtat a través dels seus personatges masculins, cal que s’obrin aquestes trames als personatges femenins, que per ara solen protagonitzar exclusivament trames sobre les seves limitacions com a dones (matrimonis forçats, pèrdua de fills, pobresa feminitzada). Més enllà de defensar el dret de les dones a accedir a llocs de prestigi públic -fins aquí tot bé- cal qüestionar quines dones hi accedeixen.

Encara no se sap si El Ministerio del Tiempo té una altra temporada per davant, però si la té, és hora d’incloure personatges trans, de minories ètniques, dones amb cossos fora del cànon estètic i d’edats més variades. El temps no té per què ser el què és, i El Ministerio del Tiempo comença a adonar-se’n.

Angustias (esquerra) i Irene (dreta). Font: Facebook de 'El Ministerio del Tiempo'

Angustias (esquerra) i Irene (dreta). Font: Facebook de 'El Ministerio del Tiempo'

Imatge de portada: imatge promocional de la sèrie al Facebook de 'Ministerio del Tiempo'. Font: RTVE

* La noció de postfeminisme emprada a l'article es basa en l'apareguda a la tira còmica de Kate Beaton i altres Strong Female Characters. La utilització d'aquesta acepció ha generat un intens debat a les xarxes. És per això que hem introduït aquest aclariment. Aprofitem, també, per enllaçar altres definicions del mot perquè es pugui seguir debatent:

1. 'Postfeminism' a Wikipedia.

2. Definició a The Urban Dictionary.

3. "Post feminism in popular culture: A potential for critical resistance?". Fien Adrianens, Politics and Culture.

4. "Postfeminism vs. the Third Wave". Alison Piepmeier, Electronic Book Review.

5. Postfeminismos: representaciones de género en la cultura popular neoliberal. Ignacio Moreno. Universidad Complutense de Madrid.

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR