En reinvidicació de Kate Bush

El panorama de la música pop actual presenta una àmplia varietat d'artistes femenines de gran fama.

Noms com Beyoncé, Rihanna, Taylor Swift o Ariana Grande són sinònims immediats d'èxit massiu, sense deixar de banda intèrprets d'encara major recorregut en la indústria com, per exemple, Madonna, Kylie Minogue o Cyndi Lauper –que, en major o menor mesura, continuen gaudint d'un èxit mainstream en una indústria caracteritzada per la seva inconsistència. Un dels majors leitmotivs que solen caracteritzar a aquestes estrelles són els ideals d'independència i llibertat en tots els àmbits de les seves vides –laborals, emocionals o sexuals. Aquests ideals, en gran part, han estat heretats d'una generació d'artistes femenines pop que, decidides a prendre control tant artístic com financer sobre les seves trajectòries professionals, han desafiat al fins a fa unes dècades íntegrament masculí status quo d'aquesta indústria. Una lluita i un llegat que, sens dubte, continua sent rellevant a dia d'avui.

Entre aquestes artistes pioneres es troben les esmentades Madonna i Kylie Minogue (amb les seves constants reinvencions i debats sobre sexe) o Tina Turner (famosa per divorciar-se del seu marit i parella artística, Ike Turner, i aconseguir reimpulsar la seva carrera en solitari), les tres reconegudes àmpliament. En aquest article, però, m'agradaria atorgar especial atenció a una artista que forma part d'aquesta «primera onada» d'artistes pop femenines i que, malgrat gaudir d'un estatus icònic per a molta gent –especialment al seu Regne Unit natal–, no sol ser esmentada com a pionera del feminisme del món pop. Parlo de Kate Bush.

Kate Bush: èxit al Regne Unit

Malgrat no ser una artista que pugui sonar tan familiar al públic general com sí ho faria Madonna, Kate Bush (n. 1958) té una trajectòria professional que destaca tant per la seva qualitat artística com pel control que la cantant ha exercit sobre ella. Filla d'una ballarina i un pianista, Kate va mostrar un primerenc interès en la música i des de la seva adolescència va començar a escriure cançons, les quals anys després la portarien a obtenir un espectacular palmarès artístic. Marcada per un estil art rock i altament visual, la discografia de Bush consta de deu àlbums que han aconseguit certificacions per vendes al Regne Unit, Austràlia, Alemanya o França i de senzills com "Wuthering Heights" (1978) o "Running Up that Hill"(1985), els quals van arribar a gaudir d'un èxit més internacional. Malgrat que la seva fama a nivell mundial no va arribar a consolidar-se –en gran part perquè la radiofórmula americana mai li va donar suport del tot–, Bush és sovint citada per artistes actuals com una font d'inspiració –entre ells, Tori Amos, Goldfrapp o Kate Nash–, accentuant així el seu impacte en la indústria. Gran part d'aquestes artistes són, com veiem, dones, les quals sovint exalten l'agència i assertivitat que l'anglesa ha mostrat en la seva carrera. I a això anem ara.

katebush2

F: Plásticos y decibelios

Els inicis d'un mite: 'The Kick Inside' i “Wuthering Heights” (1978)

Després de diversos anys enviant demos a diverses discogràfiques i rebent negatives, Bush va aconseguir signar un contracte discogràfic amb EMI, començant els preparatius per al seu àlbum debut, The Kick Inside, llançat el 1978. Un aspecte que va caracteritzar a Bush des del primer moment va ser la seva tendència als sons rock, estil poc comú en artistes femenines de l'època.

En una entrevista prèvia a la sortida del seu àlbum, Bush comentava: «Cada dona que veus després d'un piano és o bé Lynsey de Paul o Carole King. I la majoria de la música masculina […] és directa i clara. Et desafia i això és el que jo vull fer. […] No hi ha moltes dones que ho aconsegueixin» [i]. A més de per les seves intencions estilístiques, Bush aviat va destacar per la seva determinació a portar les regnes de la seva carrera, fet que la va dur a enfrontar-se amb la seva discogràfica.

A l'hora d'escollir el seu primer single, Bush tenia molt clar que volia llançar el tema “Wuthering Heights,” decisió que xocava amb l'interès d'EMI. En un encara a avui dia inusual exercici d'assertivitat, Bush va prevaler i “Wuthering Heights” va ser llançat a inicis del 1978. El resultat va ser un massiu èxit internacional i el seu a dia d'avui únic número 1 al Regne Unit. La carrera de Bush, tanmateix, encara tenia un llarg recorregut.

Prenent el control: des de Lionheart (1978) a The Whole Story (1986)

Malgrat ser una artista de cuidada presentació tant en so com en estètica, EMI va focalitzar part de la promoció de Bush en el seu físic; amb pòsters mostrant el seu cos en un clar intent d'objectivar-la, un aspecte amb què l'artista no hi estava d'acord. Una altre àrea de conflicte va ser la pressió d'EMI perquè Bush llancés el seu segon àlbum en qüestió de mesos per aprofitar la seva tirada mediàtica. Publicat solament sis mesos després de The Kick Inside, Lionheart va ocupar posicions més discretes a les llistes i, sobretot, va fer que Bush adoptés una posició més ferma en les decisions de la seva carrera.

En un intent de controlar l'enregistrament de Lionheart, Bush va coproduir gran part de l'àlbum, una fita encara més rellevant si considerem que el percentatge de dones productores en la indústria encara avui es limita a un irrisori 5% [ii]. A partir de llavors, Bush començaria a prendre més control sobre els seus discos, coproduint novament el seu àlbum Never for Ever (1980) i finalment produint tot el seu quart àlbum, The Dreaming (1981). En aquesta època llança també el senzill "Babooshka," el videoclip del qual mostra a Bush en una faceta més provocativa però sense deixar de costat la seva aura extravagant i experimental, una declaració d'intencions sobre com l'artista volia autorepresentar-se davant del públic. La seva fama torna a repuntar i el 1986 llança el seu àlbum de grans èxits The Whole Story (1986), treball que la consolidant com una artista influent.

Negociant la fama: des de The Sensual World (1989) fins avui

Lluny de perdre popularitat amb els anys, l'aura de Bush va continuar intocable. El seu següent àlbum, The Sensual World, és a dia d'avui el seu únic disc que ha superat el mig milió de còpies als Estats Units, mentre que el seu següent àlbum, The Red Shoes (1993), va produir quatre senzills populars a Anglaterra. La carrera de Bush,però, va prendre un rumb inesperat quan va decidir allunyar-se de l'esfera pública després de l'èxit de The Red Shoes, motivada per un desig d'enriquir la seva vida en termes personals i familiars però sense deixar de treballar en un nou disc. Bush, per tant, va decidir desafiar novament la indústria amb una aturada que duraria fins al 2005 –any del llançament del seu àlbum Aerial–, subvertint així tot tipus de pressions per part de discogràfiques.

Curiosament, i en una línia similar, Bush va ser notícia a la fi del 2014 per realitzar una sèrie d'actuacions en viu amb les quals trencava un altre dels seus parèntesis, el d'anar-se de gira, cosa que no havia fet des del seu The Tour of Life el 1979, una particularitat fruit de la seva determinació per allunyar-se dels escenaris i reforçar la seva imatge com a «cantant acompanyada per projectes visuals» [ii], en referència a la seva cuidada presentació artística a cada àlbum. Aquestes actuacions, de fet, ens porten al seu últim llançament, Before the Dawn, un àlbum en directe llançat a finals del 2016 que compila les versions en viu que va fer de diversos dels seus temes i celebra una carrera plena de desafiaments tant a l'art com a la indústria musical en si.

katebush3

F: Heather Allen Design.

Així doncs, la trajectòria professional de Bush és un clar exemple d'agència i una rotunda negativa a deixar-se guiar per expectatives de gènere o, de forma més general, d'una prefabricada indústria musical. Buscant fonts per a aquest article, vaig investigar què pensava Bush del terme feminisme. Al principi, em vaig sentir decebut en veure que, en una entrevista del 1989, Bush arrufava el nas davant la idea de considerar-se una feminista, «és com dir-li sàdic a algú» [iii]; no obstant això, en les seves últimes entrevistes amb motiu del seu àlbum en viu, se li ha tornat a preguntar si es veu com una icona feminista i, tot i que admet que mai s'ha vist així, s'ho pren com un «gran afalac» [iv]. Al marge de la percepció que Bush hagi pogut tenir del terme, és un fet que la seva determinació ha deixat una marca inesborrable en moltes artistes i, encara que no gaudí de la mateixa fama global que altres artistes coetànies, sens dubte té assegurats un gran nombre de seguidors que la valoren com la icona atemporal que és. Bush és, sense cap mena de dubte, el triomf d'allò genuí.

---

[i] Gillian Gaar, She’s a Rebel: The History of Women in Rock & Roll. New York: Seal Press, 1992.

[ii] Andy Gill, "Kate Bush exclusive interview: 'I'm not sure you're ever really happy with what you create'," The Independent, <http://www.independent.co.uk/arts-entertainment/music/features/kate-bush-exclusive-interview-before-the-dawn-wuthering-heights-a-sky-of-honey-the-ninth-wave-a7436326.html> [Vist 20 gener 2017]

[iii] "Feminism," Gaffaweb, <http://gaffa.org/cloud/subjects/feminism.html> [Visto 21 gener 2017]

[iv] Owen Myers, "Kate Bush Speaks," The Fader <https://www.thefader.com/2016/11/23/kate-bush-interview-before-the-dawn> [Visto 21 gener 2017]

Jose Viera

Filòleg i investigador independent amb un màster en estudis anglesos avançats obtingut en la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu treball de finalització de màster va versar sobre representacions d'homes homosexuals majors en els mitjans. Actualment prepara la seva tesi doctoral en representacions neo-victorianes de l'autor Charles Dickens.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR