El "Proyecto Panenka": la lluita contra l'homofòbia arriba al futbol espanyol

La Revista Panenka s'erigeix com l'alternativa al periodisme esportiu de sensacionalisme mediàtic, dones semi-nues a la contraportada i anàlisi superficial i sense rigor.

Fundada per un grup de periodistes, fotògrafs, il·lustradors i dissenyadors, la revista surt cada mes -en pdf i en paper- des del 20 de juny de 2011, l'aniversari del famós penal Panenka (Eurocopa del '76). Els fonaments ideològics de la revista es resumeixen en el seu Manifiesto, del qual destaquem "Libertad absoluta: de firmas, de temas, de géneros periodísticos y de extensión. Panenka no entiende de limitaciones ni (auto) censuras.". Malgrat que només compten amb dues dones en el seu equip -Anna Blanco, directora d'Art i Alena Arregui, redactora-, a Panenka aposten per un model de periodisme esportiu diferent, no tòxic i creativament molt interessant. Exemple d'això és la campaya que han iniciat i que ha tingut i segueix tenint ressonància als terrenys de joc espanyols cada cap de setmana. Avui us parlaré de Panenka contra la homofobia.

Quan s'ha de fer referència a l'homofòbia als mitjans esportius se'n fa sempre de puntetes, amb un gran respecte però sense una voluntat d'aprofundir en el tema. No hi ha espai, em direu. No hi ha temps. No interessa a la nostra audiència. Parlem només de futbol, nosaltres. D'excuses en sobren. Però és innegable que cal, és necessari i imprescindible que algú comenci aquesta conversa, que deixi de ser un trist article sobre les amenaces de mort a un àrbitre després de sortir de l'armari i comenci a ser quelcom prou substancial com per activar els engranatges del canvi. Panenka ho ha fet, però la seva iniciativa no pot quedar en l'anècdota. El número 57, Fútbol, la última barrera, (referència a Star Trek? És possible.) està dedicat a l'homofòbia en el futbol, més concretament, a la lluita contra l'homofòbia, a la visió positiva, activa i esperaçadora d'aquesta lluita.

Font: Proyecto Panenka.

Font: Proyecto Panenka.

Amb aquesta publicació, han iniciat una campanya de sensibilització en què s'han repartit bracelets amb la bandera multicolor a tots els equips de Primera, Segona, i a alguns de Segona B. L'objectiu és iniciar una conversa sobre l'homofòbia per tal de buscar-hi una sortida, i per aconseguir-ho, s'han proposat que tants jugadors com sigui possible duguin el braçal multicolor. D'entre els equips de primera que s'han sumat a la iniciativa hi ha el Sevilla, l'Eibar, el Leganés, el Granada, l'UD Las Palmas i l'Osasuna. Val a dir que ni el Barça ni el Madrid s'hi han interessat. La iniciativa, que ha rebut el suport -que no l'adhesió oficial- de la LaLiga, sí que va rebre el suport a nivell oficial de la Premier League sota el nom de Rainbow Laces (un projecte d'Stonewall.org), on tots i cadascun dels seus equips van comprometre's a dur els cordons de les botes multicolors. Durant la jornada del cap de setmana 26-27 de novembre es va estendre una bandera LGTBI+ amb el símbol de la Premier a cada partit i l'arc de Wembley es va il·luminar amb el colors de l'arc de Sant Martí.

Masculinitat i l'èpica de l'esport

Que no parlem d'una cosa, no vol dir que no existeixi. Quants jugadors de futbol de la Primera Divisió de la Lliga de Futbol Professional -i agafo la primera divisió masculina com a exemple- que siguin part del col·lectiu LGTBI+ em podeu anomenar? Exacte. I realment creieu que els més de 600 homes que hi juguen són tots heterosexuals? Evidentment que no. Vull dir amb això que hem de treure a gent de l'armari a cops d'escombra? Evidentment, no. El que hem de fer és plantejar-nos per què no surten. La pregunta és: què cal fer per aconseguir que la Liga es converteixi en un lloc on els homes se sentin lliures de sortir de l'armari, si així ho desitgen? Evidentment, també ens podríem preguntar què cal fer perquè aquesta llibertat existeixi arreu, però les utopies s'aconsegueixen pas a pas. Cap de nosaltres sap quin pas cal fer primer, però el que sí sabem del cert és que no podem quedar-nos de braços plegats.

L'homofòbia en el futbol està directament relacionada a el tipus de masculinitat que l'esport eleva a l'estatus d'icona. El futbol és un esport de masculinitat tòxica. En aquesta línia, el professor d'antropologia cultural de la Universitat de Duke, a Estats Units, Orin Starn, afirma en el seu curs "Sports and Society" que el futbol, com el basket o el beisbol "han estat tradicionalment esports infectats amb la idea del guerrer salvatge i fort que entra a la batalla dins del terreny de joc. Són esports amb uns elements definits d'heterosexualitat mascle en l'equip i en la cultura de vestidor". És precisament aquesta tradició d'hiper masculinitat atlètica, fonamentada en l'èpica de la batalla tan unida als enfrontaments esportius, la que no deixa espai per a altres opcions identitàries. És essencial, per tant, que com a societat superem l'ideal de masculinitat tòxica a favor de la diversitat de masculinitats que ens permeti respirar i coexistir amb la nostra identitat personal, tan allunyada com és del nostre talent esportiu.

Imatge destacada: Rainbow Laces. Font: Sky Sports.

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR