El millor i el pitjor de "Gilmore Girls: A Year in the Life"

Aquest article ha estat escrit per la Jana Baró, la Francesca Blanch Serrat i la Irina Cruz.


Quan, després de gairebé 10 anys del fi de Gilmore Girls (2000-2007), Netflix va anunciar que produiria quatre nous episodis de la sèrie amb el títol A Year In The Life, el fandom va trobar la recompensa que mereixia després d'anys i anys d'insistència. Gilmore Girls és una sèrie difícil d'oblidar: un cop entres a Stars Hollow, el poble fictici on té lloc, t'hi voldries quedar per sempre. Al seu moment, la sèrie va resultar revolucionària en diversos sentits: protagonitzada per tres generacions de dones que es convertirien en model a seguir per moltes espectadores, les relacions entre aquestes eren el motor de la trama, i el guió aconseguia l'equilibri perfecte entre comèdia i drama (avui dia, poques altres sèries s'hi han acostat). Tot i així, no és un producte perfecte.

Neva!

Neva!

El febrer passat ens preguntàvem, davant la notícia del revival: És el feminisme de Gilmore Girls rellevant l’any 2016? I ja tenim resposta: Tristament, no ho és. Per moltes, els quatre episodis, en format més aviat cinematogràfic, han resultat una decepció. No només s’han mantingut els aspectes que feien problemàtica la sèrie original, sinó que se n’han afegit de nous. És impossible estendre en un sol article tots els debats i arguments que han provocat els nous episodis. Feia anys que esperàvem aquest moment i tenim molt a dir, tant de bo com de dolent... tot i que la part dolenta és més llarga. Per això hem decidit que, com si d'un debat a Chilton es tractés, resumirem breument allò que més ens ha agradat del revival i allò que ens ha decebut i trencat el cor. 

A partir d'aquí, milers de spoilers de Gilmore Girls: A Year in the Life.

Tres generacions de Gilmore

Tres generacions de Gilmore

ENS AGRADA:

L’arc de l’Emily

D’entre totes les Gilmore, la que surt més ben parada pel recorregut de la història i per un desenvolupament del personatge coherent és l’Emily (Kelly Bishop). La mare de la Lorelai (Lauren Graham), senyora rica i estirada de manual, sempre ha tingut una relació tensa amb la seva filla i més càlida - tot i que controladora i manipuladora - amb la seva néta. L’Emily comença A Year In The Life com a vídua recent que no es parla amb la Lorelai. Durant el període de dol es baralla amb la família, encarrega un retrat terroríficament gegant del seu difunt marit, en Richard (Edward Herrman), acull la família sencera de la seva criada a casa, intenta renovar-se amb el mètode Marie Kondo, va a teràpia, deixa la teràpia, segueix manipulant i dominant a la gent, engega l’associació de les Filles de la Revolució Americana i les seves reunions de senyores riques i estirades a pastar, es muda de casa i es fa voluntària en un museu sobre la caça de balenes. L’Emily Gilmore manté els defectes que la caracteritzen, però abandona el paper de senyora de, deixa una vida que ja no és la seva i es dedica a fer el que li dóna la gana sense preocupar-se de què s’espera d’ella. Tot és molt més satisfactori quan recordem que, abans de pescar un marit ric, es va graduar en història, una carrera que finalment ara pot posar en ús. L’Emily segueix sentint el pes de la tradició, però com li agrada.

L'Emily i la Lorelai, a teràpia.

L'Emily i la Lorelai, a teràpia.

La (no) presència del Richard

Edward Herrmann, l'actor que va interpretar en Richard Gilmore a la sèrie original, va morir l'any 2014. Així, el guió dels nous episodis havia d'incorporar per força la pèrdua del personatge, que per la seva relació amb totes tres protagonistes es va convertir en un dels més estimats pel públic.

Tamany saló dels Gilmore.

Tamany saló dels Gilmore.

El revival fa justícia al Richard més enllà del quadre gegantí que l'Emily penja al saló. Tot i que òbviament no hi apareix, l'avi és sempre present a través de la seva família i protagonitza alguns dels moments més emotius. L'arc evolutiu de la seva vídua passa precisament per deixar de ser la senyora Gilmore i començar a ser l'Emily, però el Richard mai cau en l'oblit. La Lorelai, per la seva part, continua sent crítica amb l'actitud que va mantenir el pare durant la seva infància, però sembla acceptar-ho i s'esforça per recuperar els bons moments que hi va viure. La relació de la Rory (Alexis Bledel) amb el seu avi, per últim, sempre ha estat molt més amable i tendra: el Richard projecta en ella el camí que li hagués agradat que seguís la Lorelai i fa tot el possible per ajudar-la a aconseguir les fites que es proposa. Al desenllaç dels nous capítols, tot i ja no ser-hi l'avi, la Rory continua deixant-se guiar per ell i ocupa simbòlicament el seu despatx per treballar en el projecte que creu que finalment donarà sentit a la seva carrera.

[emoji amb la llagrimeta]

[emoji amb la llagrimeta]

L’evolució en positiu d’en Jess

L’evolució d’en Jess Mariano (Milo Ventimiglia) ha estat una de les més grates sorpreses pels i les fans de la sèrie -i no només pels seus braços. És broma. No, no ho és. En Jess, se’ns va presentar a la sèrie original com un adolescent problemàtic amb un gran potencial, enamorat de la Rory però amb grans dificultats per afrontar i negociar amb les seves emocions. Al revival, torna a Stars Hollow a visitar el seu tiet Luke (Scott Paterson) i demostra ser el personatge que més ha canviat positivament.

Això no ens ve del tot de nou, ja que durant la sisena temporada ja va donar mostres d’haver trobat el seu lloc i d’haver madurat emocionalment, però durant el revival en Jess es veu feliç, més segur de si mateix, i més còmode expressant el que sent - especialment afecte i agraïment envers en Luke. De fet, la idea d’escriure un llibre sobre la seva vida de la Rory amb la seva mare sorgeix d’en Jess, que veient-la desmotivada i perduda, li ofereix suport moral - com una fada padrina, o com havia fet la Rory a la sèrie original - i li demana que escrigui d’allò que més sap al més pur estil del professor Bhaer a Donetes.

Més tard es confirma el que sospitàvem: en Jess segueix enamorat de la Rory, fet que converteix la seva relació d’amistat i suport mutu en amor incondicional per part d’ell. És inevitable que ens recordi la relació d’en Luke i la Lorelai. Com veurem més endavant, aquesta és només una mostra de com al revival la nova generació inevitablement segueix els passos de l’anterior.

De tornada a Luke's Dinner.

De tornada al Luke's Dinner.

El rol del Michel

El retorn d’en Michel (Yanic Truesdale), el recepcionista malcarat amb el qual tothom s’identifica, ha estat un altre dels aspectes més positius del revival. Potser a causa de l’absència general de la Sookie (Melissa McCarthy), en Michel ha tingut moltes escenes. Això ha permès als guionistes crear un arc argumental molt interessant que es connecta amb el de la Lorelai. Sense perdre ni un moment l’esperit groller i antisocial - “Et dius Molly. Per què?” - que el converteix en carn de gif, en Michel se sent estancat a l’hostal Dragonfly, i dóna un últimatum a la Lorelai: o amplien el negoci, oferint-li així la possibilitat d’avançar professionalment, o es buscarà una altra feina. Això força la Lorelai a replantejar-se el seu futur professional i l’empeny a demanar un préstec a l’Emily per comprar un nou local.

El veritable esperit de Stars Hollow.

El veritable esperit de Stars Hollow.

Retorn dels favorits

Si alguna cosa defineix els nous episodis, és la capacitat d’esprémer al màxim la nostàlgia per Stars Hollow i els seus personatges. Potser massa, sí, però ha estat maco tornar a veure a Miss Patty i Babette igual d’unides que sempre, al Taylor prenent-se la feina massa seriosament en lloc de jubilar-se, i fins i tot al mític cantautor de la plaça central del poble.

Qui més qui menys ha fet la seva aparició nostàlgica i, fins i tot, per fi hem conegut (o vist de lluny) al Senyor Kim, pare de la Lane (Keiko Agena). Les estrelles però, són sens dubte en Paul Anka (el gos en primer lloc, i l’humà en segon) i en Kirk (Sean Gunn). De la mà d’aquest arriba el retorn més esperat: la segona part del seu curt experimental, protagonitzada ara per Petal, el seu porquet domèstic. Per molt que les coses a Stars Hollow canviïn, el Kirk continuarà sent el mateix de sempre.

Menció especial mereix la Sookie, ja que per la merescuda popularitat de la Melissa McCarthy l’aparició del seu personatge al revival es posava en dubte. Malgrat que el seu rol és molt breu i pràcticament anecdòtic, era totalment necessari considerant que ha estat sempre la millor amiga de la Lorelai i no tindria sentit que fos absent.

Gràcies per tant, Kirk.

Gràcies per tant, Kirk.

NO ENS AGRADA:

Quants problemes...

Quants problemes...

Les decisions vitals de la Rory

Potser l’aspecte més frustrant de A Year In The Life és el desenvolupament de la carrera professional de la Rory; la seva trama és especialment dolorosa si, com ella, estàs entre els vint i els trenta-pocs, tens una feina o una ambició relacionada amb els mitjans de comunicació precària i sents que el que t’havien promès de la vida adulta - estabilitat, una parella, una casa, un esforç acadèmic recompensat - se t’està escapant. La Rory podria ser qualsevol de nosaltres, però no ho és. Durant la sèrie original, el pare del Logan l’acusa de mala periodista. Que injust, vam pensar, però el que fa mal és que tenia raó.

La representació del periodisme i els mitjans de comunicació a Gilmore Girls no s’aguanta per enlloc. Com a espectadors hem d’estar al costat de la Rory, ja que segons la resta de personatges sempre té raó i es mereix el món. Tanmateix, la Rory porta una carrera de deu anys sense fer contactes, menyspreant les oportunitats que se li donen, presentant-se a entrevistes sense preparació ni idees - perquè total, els mitjans digitals no compten! - i anant-se’n al llit amb la gent que entrevista. El periodisme es presenta com una opció glamurosa i divertida, però que no requereix cap mena d’esforç. Sí, es queixa del fet que no té casa ni diners, però pot agafar avions a Londres quan li dóna la gana. No és que la visió de la carrera de la Rory sigui falsa - total, és ficció - sinó que és superficial i sobretot conservadora. On ha quedat la Rory que es moria per entrevistar periodistes de guerra?

Petició per fer un spin-off de la Paris, ja.

Petició per fer un spin-off de la Paris, ja.

En l'àmbit personal, la Rory sembla també involucionar en lloc d'aprendre dels errors del passat. A l'última temporada de la sèrie original ens vam acomiadar d'ella quan marxava precisament a cobrir la campanya d'Obama, després de rebutjar la proposta de matrimoni d’en Logan (Matt Czuchry). Què ha passat perquè la Rory estigui sense feina i al llit amb el mateix Logan, que a més està promès a una altra dona? No només hi ha una manca important de lògica narrativa en ignorar el desenllaç, sinó que sembla poc coherent pel personatge, que ja va passar per una situació similar quan s'anava al llit amb el Dean (Jared Padalecki) estant aquest casat.

El trauma que teòricament va marcar la Rory sembla haver estat superat, ja que en cap moment es planteja la problemàtica moral de la situació. De fet, l'actitud de la Rory amb els nois en general és altiva i arrogant, sent la seva relació amb el Paul una broma recurrent que en lloc de fer riure fa sentir pena pel pobre personatge, creat amb el simple objectiu de riure-se’n. D’altra banda, quan la Rory es troba el Dean el descriu com el millor nòvio que ha tingut mai, quan en realitat el comportament d’ell durant el temps que va durar la seva relació era bastant abusiu, controlant tot el que feia la Rory i manipulant-la al seu favor (cap personatge de la sèrie interpreta aquest comportament com a preocupant en cap moment).

La visió conservadora de la família

Podria haver estat pitjor... podria ser el Christopher.

Podria haver estat pitjor... podria ser el Christopher.

També és més que qüestionable la fixació amb els fills i el matrimoni. Com a mínim, no és una pressió exclusiva pels personatges femenins, sinó també per la majoria dels homes. La Lorelai es passa la sèrie defensant que la seva relació amb en Luke és igual de vàlida i estable encara que no estiguin casats, però al final - oh, sorpresa! - descobrim que en realitat es moria de ganes de tenir un casament romàntic.

La Lane ja havia tingut bessons al final de la sèrie original - es va quedar embarassada després de tenir relacions sexuals per primer cop, ha ha, quina broma! - mentre que la Paris (Liza Weil), que dirigeix una agència de mares de lloguer, té dos fills amb qui no se sap comunicar sense l’ajuda d’una mainadera, fet que la terroritza. Si coneixes la Paris des de la primera temporada, resulta més que estrany que volgués tenir fills; tanmateix, l’alternativa de no tenir-ne no es planteja per ningú.

I per acabar-ho de lligar tenim les quatre paraules finals que anuncien que la Rory també està embarassada. Sí, crea un cercle narratiu amb l’inici de la saga Gilmore, sobretot si tenim en compte que té la mateixa edat que la Lorelai al principi de la sèrie, però és un cercle asfixiant. Es deixa entreveure que la Rory farà el mateix que la seva mare; criar un fill sola i tenir una carrera d’èxit poc realista i que no s’assembla al que apuntava al principi. El creixement personal, l’ambició de joventut i el desig de fer-se un lloc propi al món queden subordinats a la maternitat, que, total, és el més maco que et pot passar.

Per què ens feu això?

Per què ens feu això?

Falta de representació


Malgrat que la representació racial i ètnica (la familia de la Lane, en Michel i la Gypsy) havia estat un punt relativament positiu de la sèrie original, el revival ens ha deixat amb mal gust de boca també en aquest àmbit. Si l’any 2005 la inclusió de personatges de color secundaris era un motiu de celebració, el fet que aquest nombre d’ètnies i races representades no pugi en una sèrie feta l’any 2016 és una vergonya; Stars Hollow és un poble blanc que no reflecteix la realitat americana. Més preocupant encara, i clarament racista, és el fet que quan s’inclou un nou personatge de color sigui per omplir el rol de membre del servei com la criada de l’Emily o la mainadera de la Paris.

La cosa encara es complica més si ens centrem en la Berta, la criada de l’Emily, un personatge interpretat per Rose Abdoo, l’actriu que també fa de Gypsy. La gràcia de la Berta - broma que es reitera una vegada rere l’altra - recau en el fet que ningú sap quin idioma parla (una barreja entre espanyol i altres llengües romàniques) i que té una família còmicament extensa que va ocupant la casa dels Gilmore. D’acord, això demostra un aspecte de l’evolució de l’Emily, que en el passat canviava d’assistentes setmana sí setmana també, però precisament ressalta el problema: no tot hauria de girar al voltant dels personatges blancs. Les persones de color, en aquest context, són un accessori, personatges plans amb cap funció argumental pròpia. En resposta a aquest fenomen, ha nascut la pàgina Gilmore Blacks, on tots els personatges secundaris de color tenen un post propi on es detalla el nom de l’actor (no se sap), si són personatges amb diàleg (no) i la seva funció (suport).

Extres! Sense nom!

Extres! Sense nom!

Pel que fa a la diversitat d’orientació sexual, la cosa no millora. D’acord, sí, en Michel s’ha casat amb un home, Frederick, i aquest canvi és tractat amb naturalitat per part de tots els personatges. Això és positiu, però el fet que en Michel sigui queer no deixa de ser problemàtic: si a la sèrie original havia estat codificat com a queer - així s’anomenen els personatges a qui es  donen trets típicament associats amb la comunitat queer però mai s’explicita la seva orientació - al revival es converteix en l’homosexual de quota, és a dir, l’únic, apartat de tota comunitat.  Si tenim en compte les ocasions durant la sèrie en que, malgrat de vegades de manera ambigua, es mencionen les seves relacions heterosexuals, ens trobem davant d’un cas de bisexual erasure - un personatge que per tota lògica és bisexual però se’l qualifica d’hetero o homo depenent de la seva parella del moment. Val a dir que en cap moment se’l qualifica explícitament com gai o bisexual, però el fet que a l’amplia majoria dels articles sobre el revival se’l descrigui com a gai parla per si sol.

L’Amy Sherman-Palladino, creadora de la sèrie, s’excusa dient que “he was into women, because we put it in the script once, but things can change or shift.” [i] (Ell estava interessat en les dones, ja que així ho vam posar al guió una vegada, però les coses canvien o evolucionen), però resulta poc convincent, especialment tenint en compte la manca de representació de la comunitat LGTBQ a la sèrie. De fet, els mateixos guionistes adrecen de manera molt poc adequada aquesta problemàtica quan en una reunió de veïns en Taylor explica que no es poden fer càrrec d’una marxa LGTBQ ja que a Stars Hollow “no hi ha prou gais”, reduint la comunitat (representada per un sol veí, “el veí gai”) no només a objecte sinó també a acudit.

Damunt de tot això s’hi afegeixen les conyes innecessàries i poc respectuoses a altres grups vulnerables: l’Emily es riu d’una companya de les Filles de la Revolució que és bipolar, i la Rory i la Lorelai passen les tardes d’estiu a la piscina municipal debatent com és de desagradable veure homes grassos sense roba. En aquesta línia, al primer capítol la Lorelai respon a un comentari inofensiu d’en Luke amb “Bodyshaming! Trigger warning!”, reduint a broma conceptes polítics dels darrers anys que precisament sorgeixen d’aquestes minories vulnerables. Parlant de minories, val a dir que les que no estan mal representades o reduïdes a broma, simplement no hi són. La comunitat trans o les persones amb discapacitat brillen per la seva absència.

En fi.

En fi.

 

 

Més informació rellevant:

 


 

[i] "Gilmore Girls: A Year in the Life made a major change to a fan-favourite character" a RadioTimeshttp://www.radiotimes.com/news/2016-11-25/gilmore-girls-a-year-in-the-life-made-a-major-change-to-a-fan-favourite-character

 

Imatges: Netflix.

 

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR