"El cànon literari a Espanya sepulta les dones i la literatura de fantasia"

Zena: Qui sou i de quins àmbits veniu?

La Nave Invisible: Som moltes i de llocs molt variats. Trobar-nos totes en aquest projecte hauria estat impossible fa uns anys. Potser arribem amb una mica de retard, però no massa tard. L’Anna Roldós i la Claudia Fontana vénen de Catalunya; la Pilar Caballero i l’Enerio Dima, de Castella-la Manxa; la Laura Huelin i la Nerea Luray viuen a la Comunitat Valenciana; la Laura S. Maquilón i la Laura Morán Iglesias, a la Regió de Múrcia; en Víctor de Amo és de Madrid; l’Andrea Prieto, de Galícia; la Rocío Vega resideix a Cantàbria; la Raquel Laforet està ara mateix al Japó i la Paula Rivera Donoso és de Xile. A totes ens uneix la màgia, els planetes llunyans i el terror a allò ignot.

Per a qui no us conegui, com descriuríeu La Nave Invisible? En clau superheroica: quina és la vostra origin story? Teniu relació amb algun altre projecte o revista similar, com a punts o col·laboradores en comú?

La Nave Invisible va sorgir com a resposta immediata a un comentari d'una editorial, que ja venia d'una entrevista anterior, en el qual s'afirmava que les editorials publiquen menys autores perquè venen menys i no volen arriscar-s’hi (encara que no fos el cas de l'editorial en qüestió, tot sigui dit). Això ens va encendre bastant i l’Anna Roldós va fer una crida en el que llavors va ser el #ProyectoEscritoras. La qüestió era què podíem fer els lectors per evitar que aquesta situació es donés i promoure la igualtat al mercat editorial? La conclusió va ser unànime: parlar d'escriptores. Compartir les seves creacions, les nostres opinions sobre elles, recomanar-les. Després de molta feina i pluges d'idees va néixer La Nave Invisible. No volíem ser solament un blog de ressenyes, sinó també fer articles sobre aspectes concrets d'alguna novel·la, entrevistes, una espècie de base de dades per consultar la bibliografia de les autores. I, per descomptat, no volíem ser les úniques artífexs; estem obertes a que qualsevol persona col·labori i parli de les seves lectures a la web.

Aquest últim any han sorgit moltes iniciatives de diferent caire per afavorir la lectura d'escriptores, no solament fantàstiques, sinó de qualsevol gènere literari. Al web de #LeoAutorasOct, que va néixer una mica abans que nostra web es donés a conèixer al públic, n’hi ha una llista molt interessant. Tant #LeoAutorasOct com #LeoAutoras són hashtags que fem servir habitualment per compartir articles propis i aliens. De fet, una de les nostres tripulants va participar a la conversa que va donar lloc a aquestes iniciatives. El grup de Goodreads #LeoAutorasFantásticas també va sorgir durant la mateixa època. Ara és, més que res, un club de lectura, i la seva funció és la mateixa que la nostra: donar a conèixer escriptores de gènere. 

Amb qui tenim més relació és amb Adopta una Autora, el projecte creat per Carla Bataller, traductora incansable. Moltes vegades es confon Adopta amb La Nave i es dóna per fet que Carla és part de la nostra tripulació. No és així, encara que ha col·laborat diverses vegades al web i estem encantades amb el seu projecte i tot el suport que està rebent. De fet, hem allotjat alguns articles d'aquesta iniciativa a la nostra web, com una entrevista a Claire North o recomanacions de relats de Caroline M. Yoachim.

També ens és molt útil tota la saviesa de Lola Robles, que porta en això molt més temps que nosaltres. Al seu web ja té bibliografia d'autores de ciència ficció (sobretot espanyoles) i diversos articles a Supersonic, on enumera escriptores pràcticament desconegudes avui dia. I, per descomptat, donem molt de suport a projectes com Alucinadas i el Premi Ripley. Volem que més i més autores s'animin a escriure i enviar els seus manuscrits, no solament a aquests concursos específics, sinó també a concursos mixtes i a editorials en general. Els lectors no podem donar-los suport si no fan un pas.

Claudia Fontana y Laura S. Maquilón con Lisa Tuttle en la Librería Gigamesh durante la celebración de la Eurocon de Barcelona / Fuente: LNI

Claudia Fontana i Laura S. Maquilón amb Lisa Tuttle a la Llibreria Gigamesh durant la celebració de la Eurocon de Barcelona / Font: LNI

Si compareu la idea de com anava a ser La Nave Invisible amb el que és ara mateix, en què es diferencien? Quines dificultats heu trobat, i com les heu superat? Com us financeu?

Pensàvem que seria un projecte molt més petit i íntim. Però després d'un any ja tenim 4.000 seguidors a Twitter i la feina de vegades ens desborda, així que allò de petit i íntim queda una mica lluny. Tampoc pensàvem que crearíem vincles tan forts entre nosaltres, però sens dubte qui t’estima acaba apropant-se i, encara que no estem d'acord en tot i de vegades hi ha discrepàncies, ens respectem molt i tractem de recolzar-nos les unes a les altres el màxim possible. La sororitat es crea solaFins a fa un mes no teníem finançament. Som una iniciativa sense ànim de lucre i ho seguim sent, però hem activat un ko-fi i estem contemplant altres possibilitats per millorar el web i donar sortida a algunes idees que tenim i que sí necessitarien suport econòmic. Però de moment està tot en fase de projecte i avancem amb lentitud en aquest sentit.

Heu pensat passar al format en paper? 

Més que al paper, diríem al format digital. Com a mínim, a curt/mig termini seria el més plausible. Passar al paper requereix un finançament de la qual no disposem, però no direm que no se'ns ha passat pel cap.

Us considereu part del fandom d'algun text? Si és que sí, creeu que això dificulta analitzar-lo de manera crítica? Personalment, crec que és possible estimar una cosa amb passió, dedicar-li temps i esforç (escrivint fics, dibuixant, muntant vídeos, reflexionant sobre personatges) i alhora criticar-la, precisament perquè es presta més atenció al text. No obstant això, de vegades costa admetre els defectes i els fracassos del que ens agrada. Us passa alguna cosa semblant?

De textos, de còmics, de pel·lícules. No li fem fàstics a res. Les nostres tripulants han parlat molt del seu amor per Harry Potter o la Terra Mitjana, per Star Trek o Star Wars, per Monstress o Utena. Però intentem que això influeixi el menys possible en la nostra valoració. De fet, com bé dius, moltes vegades ajuda a parar més atenció a certs aspectes. Això podem veure-ho sobretot en la ressenya que vam fer sobre la pel·lícula Bèsties fantàstiques i on trobar-les, per citar un cas concret.

Això de la crítica és força complex. Hem vist opinions contradictòries sobre l'estil d'una mateixa autora, per exemple. Però sens dubte hi ha aspectes del text que es poden criticar de forma més o menys objectiva, i tots hauríem de ser capaços de fer-ho dins de les nostres possibilitats i coneixements, independentment de que ens agradi o no una obra. 

Hi ha obres molt ben escrites que, o bé pel tema que tracten o per la manera de tractar-lo, no ens arriben. Fer una ressenya negativa basant-nos en el nostre gust personal seria un error, ja que una altra persona podria trobar-li aquesta espurna que a nosaltres no ens crida l'atenció. De la mateixa manera, hi ha obres que ens poden encantar, però reconeixem que no són per a tots els públics o que tenen tòpics molt vistos. Nosaltres intentem ser el més imparcials i neutres que podem; encara que sempre donem la nostra opinió, també tractem de ressaltar aspectes positius i negatius.

Quin article, entrevista o reportatge us ha fet més il·lusió publicar?

Creiem que l'entrevista que hem rebut amb més hype és la de la Claire North. Ens va donar el seu contacte al Celsius 2016 i va estar encantada de respondre a les nostres preguntes i les de Isa Janis, la seva adoptant a Adopta una Autora. És una autora que ens encanta, va ser molt sincera i directa, i la Laura Huelin, que s'encarregava de traduir-la, no deixava de fer caure bombes. Va ser molt emocionant. També van ser molt especials les que vam fer amb la Lisa Tuttle a l’Eurocon de Barcelona o amb la Rhianna Pratchett al Celsius d’aquest any.  No sempre es té l'oportunitat d'entrevistar a escriptores internacionals i molt menys en directe. Són moments que recordem amb afecte.

Charla en el Festival Celsius sobre terror y fantasía oscura con Lisa Tuttle, Gabriella Campbell, Elia Barceló y Blanca Rodríguez (intérprete)

Xerrada al Festival Celsius sobre terror i fantasia fosca amb Lisa Tuttle, Gabriella Campbell, Elia Barceló i Blanca Rodríguez (intèrpret) / Font: LNI

Heu participat en alguna convenció o esdeveniment aquest any? De quina manera? Com valoraríeu l'experiència?

Hem anat a diverses presentacions i a tres festivals: el Niebla de Salamanca, que es va celebrar a l'octubre de 2016, l’Eurocon de Barcelona i el Celsius de 2017. Cada tripulant va on pot i quan té temps; ja ens agradaria fer més coses, però contra el treball i la distància no es pot lluitar gaire.

Algunes de les presentacions o xerrades les hem tuitejat en directe i tenim articles-resum del Niebla i l'Eurocon. A la de Begoña Pérez Ruiz a València, per exemple, vam aprofitar per entrevistar-la. Al Celsius fins i tot vam organitzar una xerrada sobre terror i fantasia fosca amb Elia Barceló, Gabriella Campbell i Lisa Tuttle. Va ser una experiència increïble. Ens agrada donar a conèixer autores i aquests petits actes són molt importants, a més de que ens donen l'oportunitat de veure de primera mà l'interès del públic. Esperem poder repetir-ho i seguir cobrint els esdeveniments que puguem. De moment, el proper objectiu: Hispacon.

Heu col·laborat amb cases editorials o institucions, fent seminaris o consultories?

Hem fet una col·laboració que esperem que vegi la llum aviat, encara que no hi ha res segur. Però no és habitual.

Quin és el paper que haurien de tenir les institucions públiques per fomentar la lectura d'autores? Què es podria millorar?

Sembla que s'han alineat els planetes i l'any passat la Biblioteca Nacional va instaurar, juntament amb un altre parell d'organismes i associacions, el Dia de les Escriptores, que se celebra el primer dilluns després del 15 d'octubre (Santa Teresa de Jesús). Sens dubte és un gran pas, molts mitjans de comunicació se’n van fer ressò, però no és suficient. És el que tenen aquests dies, són volàtils i s'obliden amb facilitat. Si fins el dia de l'Orgull hi ha agressions homòfobes i trànsfobes en grans ciutats espanyoles, per què no n’hi ha d'haver la resta de l'any?

Reivindicar el lloc de les escriptores al món està molt bé, però això no evita que trobem faixes de llibres d'autores on solament s'esmenta als homes de la seva vida. Cal una dedicació contínua, aprofitar el Dia del Llibre per tornar a treure el tema, fomentar els clubs de lectura, els plans de lectura escolars (que amb prou feines compten amb escriptores, només cal agafar un llibre de text de literatura per comprovar-ho). S’ha d’acceptar la col·laboració i les recomanacions d'expertes, i això s’ha de fer no només des de la Biblioteca Nacional, sinó també des dels ajuntaments i les comunitats autònomes. Un pas endavant és millor que quedar-se immòbil, però necessitem molts passos per acabar amb el pes de la història literària que ha creat el cànon masculí.

He pogut estudiar gèneres populars com la novel·la negra i de ciència ficció a la universitat, però durant l'ensenyament obligatori amb prou feines es tocaven. Creieu que es valora prou la literatura de gènere a nivell acadèmic o institucional? Si depengués de vosaltres, quins llibres de fantasia o ciència ficció afegiríeu al currículum escolar?

enim constància d'algunes universitats i acadèmics que realitzen acostaments o fins i tot basen el seu treball en gèneres no realistes, sobretot en la ciència ficció (Fernando Ángel Moreno o el Grupo de Estudios sobre lo Fantástico de la UAB, per exemple). No obstant això, amb la possible excepció del realisme màgic (i segurament perquè inclou la paraula “realisme”), no solen ser gèneres molt bé considerats en l'entorn acadèmic. Es defineixen sobretot com a literatura d'evasió i entreteniment, sense valor literari, i això no és cert en absolut, ni aquesta realitat se circumscriu en exclusiva al gènere fantàstic. Tanmateix, potser per la història de realisme literari tan potent que té Espanya, s'és bastant reticent a sortir-ne. La nostra percepció és que ho aconsegueixen sobretot el realisme màgic i el terror en el seu vessant més realista, com poden fer Cristina Fernández Cubas, Sara Mesa o Mariana Enríquez, que publiquen amb segells generalistes com Tusquets o Anagrama.

Així i tot, potser perquè la fantasia sempre s'ha relacionat més amb allò infantil, sí que hi ha un acostament a autores com Laura Gallego, Begoña Oro o Dulce Victoria Pérez Rumoroso. També a escriptors com César Mallorquí. Però no es fa a nivell acadèmic, només són lectures obligatòries (amb els inconvenients que comporten) per intentar fomentar la lectura entre infants i joves. Encara podem donar gràcies si Emilia Pardo Bazán apareix als llibres de text, encara que si ho fa sol ser de reüll. Les seves obres més importants són naturalistes, però té molts relats on toca el fantàstic. Isabel Allende, les obres més rellevants de la qual s'engloben en el realisme màgic, té una trilogia de fantasia molt accessible per a joves. Elia Barceló té obres per a totes les edats, i Kalpa Imperial (Angélica Gorodischer) o El hombre, la hembra y el hambre (Daína Chaviano)són bones obres d'estudi per a un públic més adult. El cànon literari a Espanya sepulta les dones i la literatura de gènere, així que imagineu què passa quan convergeixen tots dos casos.

DSC_4259

Participants i guanyadors dels Hugo 2017. (Fotografia de Henry Söderlund / Worldcon 75)

La majoria de guanyadors dels premis Hugo d'aquest any han estat dones, la qual cosa és remarcable tenint en compte les campanyes organitzades en passades edicions per boicotejar qualsevol indici de diversitat. Què creieu que ha canviat?

Hi ha una doble teoria respecte a això, i no és d'estranyar. La primera és esperançadora i no té res a veure amb que les escriptores “de sobte escriuen millor”, perquè és això és totalment fals. Té a veure amb el fet que la societat requereix un canvi i busca aquest canvi en la ficció. Les persones que tenen més facilitat per explicar coses diferents són aquelles que són diferents al cànon “home blanc cisheterosexual”, i d’aquí que les nominacions dels últims anys en els premis més importants hagin estat abanderades per dones, persones racialitzades i persones queer. Simplement perquè allò que expliquen és allò que els lectors volen llegir: noves perspectives culturals, de gènere, allunyar-se dels tòpics, de les històries que ens han explicat una vegada i una altra. Els premis Hugo són un premi a la popularitat, però cal tenir en compte que la majoria de nominats ho han estat també a altres premis com els Nebula, Locus, etc., per això no és només que al públic els entusiasmin, sinó que se'ls suposa certa qualitat.

No obstant això, hi ha una altra visió molt més pessimista, i fins i tot hem vist les pròpies guanyadores comentar-ho en alguna ocasió. Perquè quan llancen una campanya tal com la dels Sad Puppies, sempre et queda el dubte de “he guanyat perquè ho mereixia o perquè sóc una dona negra?”. La gent ha votat el que en realitat considerava millor o per molestar el màxim possible a l’immobilisme i la intransigència que s’apropa al neonazisme?

De vegades no es poden evitar aquest tipus de respostes quan produeixen tanta indignació (recordem que fins i tot es van haver de canviar les normes de votació dels Hugos per evitar aquestes llistes), però esperem que la primera opció sigui la majoritària. [Seanan] McGuire i [Amal] El-Mohtar ho han guanyat tot, i no es poden negar les bones crítiques que estan rebent [Ada] Palmer, [N. K.] Jemisin o [Marie] Lu., com tampoc obviar la trajectòria de [Ursula] Le Guin o [Lois McMaster] Bujold, per anomenar els premis més representatius. I altres nominats no estan molt lluny. Els lectors volem innovació i està bastant clar per on està arribant.

Durant els últims anys han sorgit multitud de projectes editorials especialitzats en literatura especulativa, des de cases com Fata Libelli o Cerbero fins a revistes com SuperSonic o Windumanoth i antologies com Alucinadas. Estem davant un renaixement de la literatura de gènere a Espanya, davant un buit al mercat que es va omplint, o simplement davant una major visibilització d'una cosa que ja existia gràcies a les xarxes socials i les plataformes de crowdfunding?

Nosaltres vam arribar ahir, com aquell qui diu, però és veritat que sembla haver-hi un creixement del gènere en els últims anys gràcies al naixement d'editorials independents i revistes especialitzades, així com certàmens centrats en el gènere fantàstic, alguns d'ells, com Alucinadas o el Premi Ripley, dirigits a escriptores en particular. Aquest renaixement és difícil de veure quan fa relativament poc que el vius, però sí és cert que està en boca de tots, gent que porta molt més temps al fandom i la indústria. De fet, ens van fer aquesta mateixa pregunta en una entrevista a Sangre Fucsia quan ens van entrevistar al costat de Lola Robles i Cristina Jurado.

Segells importants com Nova o Runas (i Fantascy en menor mesura) estan publicant edicions molt treballades i arriscant amb escriptores i autors asiàtics, cosa que fa uns anys era bastant impensable. Fata Libelli fa un treball impecable, Mariano Villareal i les seves antologies són incontestables, Sportula es manté amb una qualitat molt reconeguda, Cerbero ha entrat trepitjant fort i recuperant un format que estava gairebé desaparegut com és la novel·la curta en bolsilibro, Insólita està treballant amb títols premiats però amb molt risc, Carfax porta amb prou feines uns mesos i té unes edicions esplèndides. I de les que hem esmentat, solament Fata Libelli és 100% digital i només algunes antologies de Mariano Villareal han sortit mitjançant crowdfunding.

Així que, bé, què ha canviat? Doncs no creiem ser les indicades per analitzar-ho, però sens dubte la difusió en xarxes socials fa que el boca a boca, les recomanacions i les ressenyes es moguin molt més i arribin a molta més gent. Com explicava abans, moltes de les iniciatives que hem esmentat no podrien haver sorgit sense aquesta capacitat de mobilització. Però creiem que també hi té molt a veure l'entrada d'una nova generació, gent jove (i no només parlem d'adolescents i gent de vint-i-tants) que té una altra manera de veure les coses, una altra mentalitat, i que està més oberta a deixar-se portar per la imaginació. La Generació Y i els Millennials no són tan dolents com els pinten, al contrari.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Laura Huelin entrevista Rhianna Pratchett al Festival Celsius / Font: LNI

Tinc una espina clavada, i és que les novel·les de Tamora Pierce siguin tan difícils de trobar en castellà. Quina és la vostra? A qui traduiríeu o reeditaríeu si estigués a les vostres mans?

Potser exagerem una mica si diem que cada dia trobem un d'aquests casos, però tampoc ens allunyaríem tant de la realitat. Hi ha tantes bones històries que s'han quedat oblidades, han estat maltractades o que directament mai hem conegut en el nostre idioma! La poca ciència ficció del Carib que hem pogut llegir, per exemple, ha tingut múltiples errors de traducció i edició. Però sens dubte un dels casos que més ens dol és el d’Octavia Butler, que té una bibliografia magnífica i a Espanya només va arribar la trilogia de Xenogénesis, que va ser traduïda per Ultramar als anys 80 i a l'actualitat amb prou feines es pot trobar de segona mà. Entenem la dificultat d’entrar en una trilogia, ja que suposa córrer amb molts riscos avui dia, però també té novel·les independents i seria meravellós que més gent pogués descobrir-la, no només els que llegeixen en anglès.

Participareu a la iniciativa #LeoAutorasOct? Si és que sí, què llegireu? Podeu recomanar-nos un parell de llibres per qui necessiti inspiració?

Sí! Donem suport a aquesta iniciativa tant com podem. Hem fet un article resumint l'experiència de l'any passat i amb un munt de recomanacions dels nostres lectors, a més d'un fil a Twitter amb més recomanacions per celebrar que ja tenim 4.000 seguidors en aquesta xarxa social (en un any, amb prou feines ens ho creiem). També tenim una lectura conjunta al nostre club de Goodreads on comentarem Fragmentos de la Tierra Rota, una col·lecció de tres relats i una novel·la curta de la cubana Elaine Vilar. Ens agrada explorar obres no tan conegudes, arriscar-nos perquè els lectors surtin de la seva zona de confort. De vegades no surt tan bé com ens agradaria, però creiem que segueix sent una experiència enriquidora per a tots.

Recomanar un parell de llibres és més difícil del que sembla, però serem fidels a la nostra idiosincràsia de ser variades i esmentarem Pilar Pedraza, una autora espanyola de terror i fantasia gòtica imprescindible. Al nostre web es pot trobar una ressenya de La fase del rubí, però Pedraza té obres molt diferents on el lector pot triar la que més s'ajusti als seus gustos. D'altra banda, no podem deixar d'esmentar Karen Lord. En castellà només hi ha una edició ja descatalogada de El mejor de los mundos posibles, però és del 2013 i encara no és molt difícil d'aconseguir. Lord s'ha guanyat un lloc molt especial als nostres cors per la seva manera de ser i per les seves històries plenes d'esperança. Tant de bo en un futur es torni a traduir com mereix, aquesta i les seves altres obres.


Imatge principal: 'La Nave Invisible'.

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR