Dones, clàssics i més: la ficció històrica del 2018

"Les històries que expliquem sobre nosaltres mateixos es formen a partir dels grans relats paradigmàtics que habitem".

Així reflexionava A. S. Byatt sobre l'estreta relació entre la narrativa, la història i la identitat. "Les vides humanes es pensaven en els termes dels relats bíblics", més tard, en els de l'èpica nacional, tot i que "(abans i després hi havia els contes de fades i els relats filosòfics)".[1] Estem cansades de dir que per comprendre el present cal conèixer el passat, igual que d’assenyalar la insistència d'alguns estats a tornar una i altra vegada a un període històric (la Guerra Civil o els Segles d'Or per a la ficció espanyola, l'època victoriana o la Segona Guerra Mundial per a la britànica), o comentar que les adaptacions compulsives de la BBC provenen de l'estratègia cultural de Margaret Thatcher.

Sembla que en els gèneres audiovisuals les narratives d'època gaudeixen de gran prestigi: de les deu pel·lícules nominades a l'última edició dels Globus d'Or, sis es podrien considerar d’època. 2018 promet una bona collita de ficció històrica: repassem-ne les tendències.

Grans Dones de la Història

The Crown

The Crown / Font: Wired.

"D'època" no és un gènere concret, sinó que engloba una gran varietat de textos. Un dels subgèneres més coneguts és el del biopic o relat biogràfic, que -permeteu-me generalitzar- té el costum d'enaltir homes blancs de mal caràcter o mala sort que van fer Grans Coses per a la humanitat, i que sol portar premis a l'actor principal i a l'actriu que interpreta a la seva sofrent esposa. Les ficcions històriques més recents de TV3 -Els fills del sol i Pau, la força d'un silenci- pertanyen a aquesta categoria, que també sembla ser la preferida de la televisió pública espanyola: en els últims anys ha subratllat el relat nacional hegemònic amb Isabel i Carlos, Rey Emperador.

Aquest any, però, ve carregat de biopics amb noms de dona tant en el títol com en els crèdits. Els protagonitzaran escriptores -Mary Shelley (dir. Haifaa al-Mansour) i Vita and Virginia (dir. Chanya Button)-, esportistes -Jo, Tonya (dir. Craig Gillespie)-, reines -Mary Queen of Scots (dir. Josie Rourke)- i assassines -Lizzie (dir. Craig William MacNeill). Si estirem la definició de biopic fins a límits olímpics, potser hi podem incloure Mary Magdalene (dir. Garth Davis). Harriet (dir. Seith Mann), basada en la història d'Harriet Tubman, segueix sense data d'estrena, mentre que de Queen Charlotte només tenim una entrada a IMDB. Caldrà esperar a l'estrena de Arde Madrid (Movistar+), que gira al voltant d'Ava Gardner, per veure si compta.

The Crown (Netflix) és potser el biopic serialitzat més guardonat de l'any; tot i ser correctíssima, la seva convencionalitat és una mica decebedora; encara no hi ha data per a la tercera temporada. Call the Midwife (BBC) ha sobrepassat les memòries en què es basa i ha passat a la categoria de ficció històrica, però segueix oferint una interessant barreja de melodrama i realisme social. També torna Victoria (ITV), de la qual parlem en aquest article. Si busqueu una sèrie que experimenti, que qüestioni la narrativa que ella mateixa crea, i que ens recordi que un personatge històric acaba sent una construcció que ens apropiem per tal d’explicar el relat que volem, millor opteu per Alias Grace (CBC/Netflix), Wolf Hall (BBC) o Black Sails (Starz).

El cànon que no mor

MV5BMTBjYTEyYzUtMDlhYy00NGQ1LTk2NjEtODFmZGFmODMzNmUzXkEyXkFqcGdeQXVyMTExNDQ2MTI@._V1_SY1000_SX1500_AL_

Troy: Fall of a City / Font: IMDB.

L'etiqueta heritage ("llegat") s'aplica a drames històrics -sovint revisions de clàssics literaris- que fan gala de tot luxe de detalls de producció i articulen narratives burgeses. [2] L’heritage cinema tendeix a mantenir ideologies dominants fins i tot quan inclou perspectives feministes -representant els efectes del patriarcat sobre les heroïnes, per exemple- o quan es tracta d’una història original, perquè se solen tancar els relats no amb l'emancipació política sinó amb la satisfacció individual dins d'una relació heterosexual. [3]

No hi ha any en què no s'adapti una Gran Obra del cànon occidental; Cims borrascosos tornarà al cinema (dir. Elisaveta Abrahall), mentre que a la televisió es podrà veure La fira de les vanitats (ITV /Amazon), La dama de blanc (BBC), Els miserables (BBC) i Troy: Fall of a City (BBC /Netflix), inspirada en la Ilíada; La guerra dels móns (BBC) no té data d'estrena. La pel·lícula Ophelia (dir. Clara McCarthy), basada en la novel·la de Lisa Klein, oferirà una revisió (¿feminista?) de Hamlet.

L'any passat va portar adaptacions de tota mena; des de les més correctes com Howard’s End (ITV) fins a les més emotives -Little Women (BBC) i Anne with an E (CBC / Netflix)- passant per la pertorbadora Lady Macbeth (dir. William Oldroyd). Poques adaptacions són capaces d’agafar un relat canònic i sotmetre’l a un tercer grau -qui es beneficia de la teva existència? quines atrocitats has justificat? què amagues? qui viu als teus marges, aprofitant la teva ombra? et creus rellevant? quin llegat ens has deixat?- però la ja esmentada Black Sails ho va fer amb L’Illa del tresor, i les altres adaptacions dels clàssics no han tornat a ser el mateix.

Tota història és ficció...

1515770621_169021_1515770691_noticia_normal

La Peste / Font: Diario AS.

Però hi ha ficcions més fictícies que les altres. Hi ha molts relats originals que combinen les aventures -tant l'acció literal com l’emocional- amb l'espectacle visual de les ambientacions històriques: aquesta és l'aposta de La Peste (Movistar+). Britannia (Sky), ambientada durant la invasió romana de Gran Bretanya, promet dones protagonistes -encara que potser tot queda en promoció, com va passar amb Godless. The Luminaries (BBC) encara no té data d'estrena, però la novel·la original d'Eleanor Catton ens fa esperar un relat tens i complex, on el gènere, la raça i la classe tenen un paper crucial en la construcció i el desenvolupament dels personatges, i on les estructures i eines del fet de narrar una història tenen conseqüències en l’acció. (Endevineu quina altra sèrie va fer això. Us ho dic. Va ser Black Sails [4]).

Entre les que tornen hi ha Harlots (Hulu), que compta amb el nostre segell d'aprovació, Las chicas del cable (Netflix), de la qual almenys celebrem la seva existència, i Outlander (Starz), a la qual la categoria "d'època" se li queda petita. Poldark (BBC) i Taboo (BBC) tornaran -en algun moment-, però per Peaky Blinders (BBC) caldrà esperar un any més.

Tot i que el patró comú d'aquestes produccions segueix sent que s’aferren a les monarquies i les aristocràcies -fins i tot quan es fa en el nom de l'apoderament femení- i a les històries que ja s'han explicat una i altra vegada, projectes com Harriet i Harlots demostren que hi ha molts relats enterrats als llibres d’història més enllà del de la norma i l'excepció. La carta als Reis Mags del 2018 va carregadeta.


Imatge principal: 'Britannia' / Font: Sky.

[1] Byatt, A. S. On Histories and Stories. Harvard University Press, 2001, pp. 65

[2] Aescheid, Antje. "Safe Rebellions: Romantic Emancipation in the 'Woman's Heritage Film'", pp. 1.

[3] Aescheid, pp. 9.

[4]
dac


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR