'Doctor Strange': la màgia (i el 'whitewashing') arriba a Marvel

Avís: Contè spoilers per a Doctor Strange.

Ens ha arribat just a temps per a Halloween el més paranormal dels herois de la Marvel. Creat al 1963 per Steve Ditko, Doctor Strange és fruit, com tants altres personatges de la casa, de l’intent d’aprofitar una moda. Si al cas de Luke Cage va ser el blaxploitation i al d’Iron Fist les arts marcials, amb Strange la casa de les idees volia aprofitar l’èxit de còmics de terror paranormal com Creepy o Tales from the Crypt (Contes del Guardià de la Cripta), de gran èxit als anys seixanta, però Ditko hi afegiria una dosi important de psicodèlia, també molt en boga a la època.

L’aventura més recent del personatge, aquest cop dins de l’univers cinemàtic Marvel, reté aquests elements originals: l’interès pel paranormal, la psicodèlia, un aire més intel·lectual que altres còmics de la casa... i dosis importants d’orientalisme i apropiació cultural. Tot i així aquestes mancances són solucionades -en alguns casos- amb la posada al dia del personatge, en una pel·lícula que tot i no ser la millor de l’estudi s’hi acosta.

Un blockbuster sòlid

Doctor Strange compta amb un guió que s’arrepenja sense cap tipus de pudor en la fórmula que Marvel ha perfeccionat: viatge de l’heroi, èpica i dosis d’humor. No és massa -per no dir gens- original, però el resultat és rodó. Especialment es nota la mà de Dan Harmon, el geni rere Community, en els gags més lluïts de la pel·lícula. Tot i així es troba a faltar més metratge a apartats com la formació de l’heroi i el seu aprenentatge, un nus que es veu una mica escanyat per voler donar més pes al plantejament -la necessària història d’origen del personatge- i al desenllaç -un clímax espectacular on es trenca el temps i l’espai- en una cinta que no arriba a les dues hores de duració.

El protagonista clar de la cinta és l’element nou a l’univers Marvel: la màgia. Un poder que ni es pretén explicar ni que tingui sentit, cosa que s’exposa de manera brillant en un meta-diàleg que recorda a aquell fragment de Looper on el personatge de Bruce Willis afirmava que intentar explicar la lògica dels viatges en el temps només serveix per a provocar-li un mal de cap de mil dimonis. La màgia és a la vegada tangible i etèria, formes brillants que deixen anar guspires i crepiten en l’aire, en un desplegament d’efectes especials el major mèrit del qual és que no resulta incoherent amb la pel·lícula malgrat la eminent irrealitat de la màgia. Tot i així, els poders màgics dels personatges es veuen limitats pel guió -quin desgraciat, el guió-, que els assigna limitacions arbitràries sense les quals la pel·lícula no funcionaria.

La pel·lícula s’inspira lliurement -i sense manies- en l’art original de Ditko, però també en els dibuixos de M.C. Escher o fonts més properes com Inception (Origen) o 2001. Tota la màgia és pirotècnica, grandiloqüent, però sense massa substància ni cost, però això encaixa perfectament en l’univers net i asèptic de l’univers Marvel, en un espectacle que a vegades fins i tot resulta marejador i aclaparador quan la realitat dels personatges literalment es desploma i es plega en ella mateixa tot en pantalla. Els fans de l’imagineria lisèrgica estaran contents.

L'heroi cerebral

2

Benedict Cumberbatch alleuja ben aviat tots els dubtes que va suscitar que li assignessin el paper d’Strange. Com a neurocirurgià és arrogant i carismàtic com el millor Robert Downey Jr., com a home accidentat i desesperat recorda al Sherlock que recorrerà a qualsevol mètode per a assolir el seu objectiu, i com a protector de la realitat és moral i recte com Chris Evans vestit de Steve Rogers. Els moments d’humor amb l’ajuda de Wong estan pautats amb mestria i Cumberbatch hi fa de Strange un personatge inesperadament empàtic.

L’actuació de l’anglès construeix un personatge amb personalitat pròpia, intel·lectual, imaginatiu i pacifista –aspecte que es recalca en un moment brillant de la cinta, on Strange pateix una crisi (tota la crisi que es pot patir a una pel·lícula de la Marvel) després de matar un sequaç de l’antagonista-, i les faccions estranyes de Cumberbatch i la seva col·lecció de personatges cerebrals encaixen a la perfecció amb el personatge. Stephen Strange és molt més protector que no pas venjador, i les seves eines són la imaginació i l’enginy. Un heroi que recorda en els seus millors moments a un altre Doctor, Doctor Who, que resol els conflictes amb creativitat i intel·ligència i no amb mastegots com tota la resta de protagonistes de la casa.

Dones patidores i antagonistes desaprofitats

3

Un dels apartats més fluixos de la pel·lícula és la trama romàntica amb una Rachel McAdams, molt creïble en la seva relació amb Strange, fallida però propera, més madura que les que trobem habitualment a l’univers Marvel, però tot i així superficial i poc necessària. Emprar una actriu d’aquest talent -que salvava ella sola la segona temporada de True Detective- per a un paper així de menor és criminal, però no tant com el Kaecilius de Mads Mikkelsen, que resulta avorrit, innecessari i poc carismàtic malgrat estar encarnat per un actor que va superar la interpretació d’Anthony Hopkins com a Hannibal Lecter.

 Chiwetel Eijofor com a Mordo també resulta poc carismàtic, tot i que el seu personatge prefiguri un antagonista per a properes -inevitables- entregues de la franquícia. Les seves motivacions i el seu contrast amb Strange configuren però una dinàmica de companyonia convertida en rivalitat que pot ser molt interessant i que ha donat bons resultats a franquícies que van des de La Guerra de les Galàxies -Obi-wan i Vader- a X-Men -Magneto i el Professor X- fins a El Senyor dels Anells -Gandalf i Saruman.

Apropiació cultural i 'whitewashing' pel mercat xinès

doctor-strange-teaser-trailer-tilda-swinton-as-the-ancient-one

Com dèiem al principi, però, no es pot esquivar la qüestió de l’apropiació cultural i el whitewashing a la pel·lícula. El nostre protagonista viatja a Nepal a conèixer els seus mestres però s’hi troba a dos mags anglesos –l’Ancià de Tilda Swinton i el Mordo d’Eijofor- i un xinès –el Wong de Benedict Wong-. No hi ha mags nepalís? Perquè va a Nepal quan el personatge de l’Ancià era tibetà al còmic original i fins i tot duia les túniques grogues de monjo tibetà?

La resposta més clara és Xina. Xina, el segon mercat cinematogràfic més gran del món, no pot veure -literalment- el Tíbet i estrenar qualsevol pel·lícula que hi faci referència és un problema. Així, ràpidament convertim l’Ancià en una dona celta i de cop aconseguim fer contents al mercat xinès i a les feministes, que veuen una dona fent el paper d’un mentor masculí als còmics, i encara més, quan el personatge es presenta com a no-binari durant la campanya de màrqueting de la pel·lícula, tot i que després a la pel·lícula en si tothom s’hi refereixi clarament com a dona. I el santuari del Tíbet on va aprendre Strange es converteix en Kamar-Taj, una localització de fantasia. De fantasia oriental.

5

Kamar-Taj és una barreja estranya de diferents elements asiàtics. S’hi accedeix des de Nepal, però els seus ocupants duen roba clarament inspirada en el Japó. La ceràmica és xinesa, el pati del temple -ui, no, Kamar-Taj no és un temple- és molt similar al d’un temple budista, i així podem seguir. És una mostra d’orientalisme clàssic: una barreja cultural per a passejar per una aparença asiàtica exòtica vague, sense específics, i sobretot sense gent asiàtica.

Aquest problema ressona a molts dels títols recents de Marvel, des dels ninges màgics de la segona temporada de Daredevil fins a l'encara no estrenada Iron Fist, on un home blanc es converteix en mestre d’una art marcial ensenyada tradicionalment en una dimensió paralel·la vagament asiàtica. Resulta particularment decebedor a Doctor Strange  quan veiem que Wong, el personatge que als còmics és un servent genèricament asiàtic, està actualitzat amb estil i encaixant-lo al guió, convertint-lo en la rèplica dels acudits de Cumberbatch. És una pena que quan amb Wong s’ha superat l’exotisme i l’orientalisme, la pel·lícula hi caigui en tants altres punts.

Un futur estrany

6

El futur del Doctor Strange està per veure a l’univers Marvel, on no sabem com s’hi encaixarà un personatge amb tals poders i que literalment pot manipular la realitat perquè encaixi millor amb les seves intencions, però les seqüel·les són inevitables. Especialment quan veiem la primera escena dels crèdits, que posa a Strange al bell mig de la trama dels Venjadors i que està dirigida per Taika Waititi, que està a càrrec de la propera entrega de Thor. Marvel entra a territori inexplorat amb una adaptació que supera molts dels problemes del material original però que en reté algunes ombres i n’hi incorpora de noves, però que sobretot du la màgia a l’univers dels superherois.

 

Totes les imatges (c) 2016 Marvel Studios.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR