lego_1024x680

Diversitat funcional, infantilització i asexualitat

“Usted se siente excluida del mundo, verdad”

“Sí”, dijo, todavía mirándome

“Usted admira a los hermosos, a los normales. Usted quisiera tener un rostro tan equilibrado como

esa muchachita que está a su derecha, a pesar de que usted es inteligente, y ella, a juzgar por su risa,

irremisiblemente estúpida”

(La noche de los feos. Mario Benedetti)

La majoria de persones, en algun moment de la vida, s'ha sentit excloses del món normal, han desitjat transformar-se, formar part del selecte grup dels bells. Tothom, en major o menor mesura, s'ha intentat apropar als estereotips de bellesa i normalitat per poder sentir-se acceptada i ser partícip d'una societat altament desigual i jerarquitzada en la qual l'aspecte físic, especialment si ets dona, és essencial per garantir l'èxit social.

Per un moment imagineu formar part d'un cos que trenca amb els criteris de normalitat, ja no només de bellesa. Un cos que no compleix amb el fals mite de l'autonomia i la individualitat personal. Un cos que necessita d'altri de forma visible per poder viure el dia a dia. Un cos que és vist des de l'exterior com un cos malalt que és necessari d’emmotllar tant com sigui possible per poder encabir-se aproximadament a l'ideal corporal. Un cos que el discurs dominant ha decidit categoritzar sota un percentatge que, des d’uns criteris mèdics i rehabilitadors, parteixen de la idea que el teu cos anormal és un cos malalt, un error de la naturalesa que és necessari canviar i modificar tant com sigui possible per adaptar-lo als criteris que la societat assumeix com a normals. Un percentatge que marca el grau de discapacitat, és a dir, quantifica el grau d'inadequació en la societat normativa.

En aquest sentit, ja des de la categoria mateixa, socialment s'assumeix que formes part d'un grup social de segona, menys capaç que aquelles persones amb cossos que compleixen la norma. La denominació emprada per l'Estat i la majoria de població denota l'estigma que suposa no complir amb els criteris de normalitat corporal. Així doncs, ja des de la denominació, es parteix d'una primera mirada desigual que comporta, dins de l'imaginari social, la idea de menor capacitat. Entenent capacitat des de criteris neoliberals, és a dir, des de la idea de força de treball, així com des del fals mite de la individualitat i independència que entén que les persones viuen de forma autònoma sense necessitat de llaços i ajudes dels altres. Idea falsa, ja que, en un món altament especialitzat, la relació social és més necessària que mai. Per l'actual moment de crisi econòmica, es tracta d’una relació cada cop més essencial.

Aquesta idea de capacitat comporta la infantilització de la persona categoritzada com a discapacitada. El fet que aquest col·lectiu tingui la necessitat de rebre ajuda en la seva vida quotidiana comporta que se les equipari amb les persones en edat infantil. La idea es ratifica d'una manera més intensa a causa del fet que, a l'Estat espanyol, les tasques de cura han estat assumides pels nuclis familiars i no pas per l'Estat mitjançant polítiques públiques pròpies d'un estat del benestar.

Això ha implicat la creació d’unes relacions de dependència entre les persones adultes amb diversitat funcional i, sobretot, els membres femenins de la família. El 81% de les persones amb diversitat funcional reben les cures per part de les dones de la família. Que les mares siguin en la majoria de casos les que realitzen les tasques de cura comporta que la infantilització sigui encara més gran, perquè fa que les persones amb diversitat funcional es vegin forçades a no poder-se independitzar dels progenitors malgrat haver assolit l'adultesa.

La imatge infantilitzada de les persones categoritzades sota l'etiqueta de discapacitat, sumada als criteris de bellesa i normalitat, fa que tot aquest col·lectiu sigui assumit com a persones asexuades. No només se les considera poc atractives sexualment, sinó que, directament, no s'entenen com a sexuals. Aquesta idea d'asexualitat és un exemple més de l'estigma i la desigualtat social en la que es troben les persones d'aquest col·lectiu. Tot això porta a la creació d’una imatge estereotípica de la persona discapacitada com a una persona no adulta i, per tant, com un agent social sense dret a decisió sobre la seva pròpia vida.

Arran d'aquesta situació de marginalitat, des del Fòrum de Vida Independent (FDVI) surt el concepte de diversitat funcional, entesa com una categoria que engloba totes aquelles persones que tenen un funcionament corporal divers que comporta una desigualtat social. Amb aquesta definició, es fuig de la idea de capacitat i, per altra banda, s’incorpora la importància de la problemàtica sobre l'aspecte social. Tot i que és un concepte que planteja dificultats i que continua sent debatut, des del meu punt de vista trobo que és més acceptable que el concepte discapacitat. No només per tot allò que comporta, sinó perquè ha estat creat des del propi col·lectiu afectat.

D'altra banda, el concepte legitima la figura de l'assistent personal. Es tracta d’una política pública, mitjançant la qual l’Estat ofereix l'assistència necessària per fer una vida independent perquè les persones amb diversitat funcional puguin independitzar-se de la llar familiar i organitzar el seu projecte de vida de forma autònoma.

Malgrat aquests avenços, l'imaginari col·lectiu segueix fermament vinculat en la idea mèdica- rehabilitadora i infantilitzant que comporta la categoria discapacitat. La vinculació d'aquest imaginari amb l'asexualitat ha donat lloc a moviments reivindicatius de la sexualitat d'aquest col·lectiu. No només es busca la reivindicació d'una sexualitat plena i tan necessària com per a qualsevol altra persona, sinó que s'intenta trencar amb la imatge infantilitzada. Reivindicar la sexualitat és reivindicar l’adultesa i, per tant, la posició d'actors socials plens i madurs. Exactament igual que tots aquells que formen part del món dels normals i bells.

Il·lustració: Nora Soler Pastor.

NOTA: Amb aquest article, Zena inicia una secció dedicada a la reflexió sobre la sexualitat vista des de la diversitat funcional i la salut mental.

Montserrat

Graduada en antropologia, cursa el Màster d'estudis de la dona, gènere i ciutadania. Etiquetada com a dona discapacitada en un 57%, comença medicina, però la deixa en veure la falta d'empatia.

1 comment

  1. Xavi HN 9 juny, 2015 at 18:14 Respon

    Sempre m´han semblat desafortunades les denominacions que s´ha donat a les persones amb diversitat funcional. Noms com invàlids, minusvàlids o discapacitats, tot i que els he utilitzat. m´han semblat menyspreadors. Potser la qualificació de persones amb diversitat funcional no sigui la millor possible, però sí que hem sembla més digne,

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR