Destrossant Disney: '101 Dàlmates' (1961)

Abans de res: Sí, 101 Dàlmates és una pel·lícula nadalenca. No recordeu la persecució a la neu? Els Valors Familiars™? L’Anita literalment decorant un arbre de Nadal? Doncs tinc bones notícies: podeu fer un experiment de nostàlgia, veure-la amb les ulleres feministes posades (ja sabeu, les de destrossar Disney) i sobreviure a l’experiència.

vlcsnap-2017-12-26-21h56m12s081

vlcsnap-2017-12-26-22h29m39s951

vlcsnap-2017-12-26-22h33m03s000

101 Dàlmates (1961) és un dels clàssics de la companyia, una de les últimes pel·lícules estrenades abans de la mort de Walt Disney l’any 1966. Precedida per La dama i el rodamón (1955) i La bella dorment (1959), 101 Dàlmates destaca per l’estil senzill dels fons, com il·lustracions d’un llibre infantil una mica excèntric, la manca de números musicals, per ser una aventura trepidant de segrestos i persecucions, i sobretot pel carisma de la dolenta, Cruella de Vil. És una adaptació de la novel·la Els Cent un dàlmates (1956), de Dodie Smith, autora del clàssic juvenil I Capture the Castle.

vlcsnap-2017-12-26-22h01m27s446

Icònic.

En Pongo, un dàlmata, està preocupat perquè la seva mascota, el compositor Roger Radcliffe, està solter. Per acabar amb tant avorriment i tanta solitud decideix buscar una companya per cadascun; per sort, de seguida es fixa en la Perdita, una dàlmata, i la seva mascota, l’Anita. Sorgeix l’amor i les dues parelles es casen. Quan la Perdita espera cadells, però, l’Anita rep la visita d’una companya d’escola, la terrorífica Cruella de Vil, amant de les cigarretes que fan pudor, dels abrics de pell, de conduir com una boja, de les #aesthetics per damunt de tot valor ètic, i súmmum de la gent que es queixa dels vegans.

Literalment Satanàs?

Quan els quinze cadellets neixen, la Cruella contracta dos criminals -l’Horace i el Jasper- perquè els segrestin; la pobra mainadera, la Nanny, no aconsegueix parar-los. La policia no troba el culpable, i els dàlmates fan sonar l’alarma canina mitjançant “la bordada del crepuscle” (i espero no ser l’única que de petita creia que aquest era un sistema real). Prop de la mansió gòtica de la Cruella hi viuen un cavall (el Capità), un gat (el Sergent Tibbs) i un gos pastor (el Coronel), que localitzen els cadells d’en Pongo i la Perdita… i vuitanta-quatre cadellets més. Amb l’ajuda d’altres mascotes i animals de granja, els pares aconsegueixen rescatar tots els dàlmates i escapar de la Cruella i els seus esbirros, creuant el camp fins a Londres en plena nevada. Tot acaba bé, és clar: la cançó “Cruella de Vil” és un temazo, i el matrimoni Radcliffe ara és ric i es pot permetre una granja on viure amb tots cent un dàlmates.

[Inserteu aquí una broma sobre dones conduint]

I què en fem, des d’una perspectiva feminista, amb 101 Dàlmates? Per una banda, passa el test de Bechdel al primer quart d’hora: la Cruella i l’Anita fa temps que es coneixen, i parlen més sobre els cadells que sobre en Roger. Per l’altra, els personatges masculins lideren tota l’acció, mentre que l’Anita i la Perdita sempre van darrere dels seus respectius marits sense mostrar gaire iniciativa. Tots els animals decideixen protegir els cadells, però les úniques femelles aliades són les nodridores per excel·lència: quatre vaques.

El telèfon té una mini-calavera.

El personatge més memorable és, no cal dir-ho, la Cruella de Vil. Podríem fer un estirament olímpic i proposar que se la demonitza perquè és una dona ambiciosa i independent, fora de les estructures de la família nuclear (a la seva mansió hi ha el retrat d’un Compte, que podria ser el seu pare o un marit desaparegut, mentre que a la novel·la original sí està casada), que fuma i condueix, i que respon a l’estereotip misogin de la dona com a epítom del consumisme desesperat. Tanmateix, és difícil trobar-li una sola virtut per reivindicar.

La influència que té sobre els seus ajudants es basa tant en el xantatge com en el privilegi de classe: després d’un parell de Black Russians, potser podria argumentar que la Cruella representa la burgesia disposada a explotar qualsevol recurs i que l’Horace i en Jasper són aquells membres dels baixos fons que mantenen el sistema (si Victor Hugo ho feia, perquè no Disney?). En aquest cas, en Roger i l’Anita podrien ser una espècie d’intelligentsia bohèmia que ascendeix socialment mitjançant la sàtira de les classes dominants, i tota la trama és una al·legoria anti-especista subversiva on la solidaritat de classe surt guanyant. Boom.

vlcsnap-2017-12-26-22h36m04s139

PUPPIES!!!!!!!!!!!!

Siguem realistes: Cruella de Vil és una construcció misògina, una evolució de la Reina de Blancaneus que, per la seva vanitat, faria qualsevol cosa per símbols d’estatus materials; una motivació que es podria aplicar a un personatge masculí, però que en la nostra cultura està marcadament feminitzada. L’Anita i la Perdita no estan prou ben desenvolupades: Quins objectius tenen, més enllà del fi comú de recuperar els cadells? Quins elements de personalitat les defineixen? Què aporten al rescat? Què han après al final de tota l’aventura?

Al final, els valors que es defensen són els de la família i la protecció dels desvalguts per sobre del materialisme i l’egoisme: no és res dolent, però tampoc és res revolucionari.

vlcsnap-2017-12-26-23h25m30s240


Imatge principal: Animation World Network

Imatges: Disney


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR