D’autobusos i cossos trans*

Aquest article està escrit per Màxim Díaz, pedagog especialitzat en Estudis de gènere.

La paraula trans* fa referència a totes aquelles persones que no se senten còmodes amb el gènere que se’ls ha estat assignat al néixer.

Fa un parell de dies que trobem per la xarxa una fotografia d’un autobús taronja amb un missatge contra la diversitat i que incita a l’odi: "Los niños tienen pene y las niñas tienen vulva, que no te engañen". L’autobús amb aquest missatge circulava per Madrid i aquesta setmana s’espera(va) que ho fes també per València i Barcelona. M’agradaria desmuntar el missatge que l’associació Hazte Oir difon, així com les reaccions que ha provocat a la xarxa, no només per l’indignació que em provoca com a persona trans* i com a ciutadà, sinó per què és erroni des de la perspectiva dels estudis de gènere. Els representants de l’associació ultracatòlica defensen que el missatge l’únic que fa és expressar una veritat biològica, però el que no sap aquesta associació catòlica és que el seu argument “home=penis, dona=vagina”, no és veritat ni des de la biologia.

Sexe/gènere, natura/cultura?

Anem a veure-ho des de diferents perspectives claus que fonamenten els estudis de gènere: el gènere es construeix, mentre que el sexe és concebut com a un fet biològic. El gènere es crea a partir d’un conjunt de significats que diferencien els homes de les dones: actiu/passiu, públic/privat, cultura/natura, raonable/emocional, etc. D’altra banda, el sexe es refereix als cossos, producte de la biologia. Segons Jason Glynos (2000), aquesta distinció es troba en la base del denominat fundacionalisme biològic. Es fonamenta en la idea que el sexe i el gènere existeixen de manera independent, en la qual el primer funciona com un inhibidor de les possibilitats del segon. Podem definir el sistema sexe/gènere com “el conjunt de disposicions pel que una societat transforma la sexualitat biològica en productes de l’activitat humana, i en el qual es satisfan necessitats humanes transformades”(Rubin, 1996: 97). Per tant, podem dir que, el gènere és la cultura, i el sexe la naturalesa.

Però, segons Judith Butler (1999), el cos constitueix una superfície sobre la qual el gènere opera com un acte d’inscripció cultural. L’autora suggereix que el sexe no constitueix la base sobre la qual el gènere es diposita, el gènere institueix la diferència sexual anatòmica com a fet natural. A més, Butler planteja que el sexe, entès com la base natural del gènere, és l’efecte d’una concepció que es dóna dins d’un sistema social ja marcat per la normativa del gènere, és a dir, que la idea del sexe com alguna cosa natural s’ha configurat dins la lògica del binarisme de gènere. Amb això Butler no vol dir que el sexe no existeixi, sinó que la idea del sexe com alguna cosa natural és un dispositiu a partir del qual el gènere s’ha establert dins de la matriu heterosexual que caracteritza a les nostres societats. Hem de tenir clar un fet, no existeix sexe ni gènere a priori d’uns patrons culturals i socials.

Per tant, no només ni tots els nens tenen penis ni totes les nenes vagines, sinó que biològicament no hi ha ni nens ni nenes. Anne Fausto-Sterling, professora de biologia i estudis de gènere de la Universitat de Brown, explicava el 1993 que hi havia més de cinc sexes a part del masculí i femení, però aquesta afirmació ha anat canviant a mesura que s’investiga més en biologia. Si ens basem en els genitals per definir si som nens i nenes (homes/dones), les persones intersexuals són l’exemple biològic que hi ha persones que no encaixen en les dues categories binaries per excel·lència.

El biopoder, entès com a poder que regula i controla la vida, exercit per institucions com els hospitals o les escoles (Foucault, 1976), pren consideració del cos. Articula la unió de la medicina i la biologia per produir un registre de la proliferació dels éssers humans. La relació que s’estableix entre el biopoder i la intersexualitat el veiem clarament en la medicalització, en els discursos mèdics, tecnològics i científics (O. Moro Abadía, 2006). L’exigència medico-legal d’un sexe ha permès als metges poder decidir sobre els cossos i imposar unes normes sobre aquests. No hi ha una veritat sobre el sexe, el que es considera com a veritat és el realitat una configuració política. Quan hi ha un cos que surt de la norma, la medicina aplica mecanismes per tornar a normalitzar-lo a partir de tractaments hormonals, de cirurgies i de processos psicològics que sovint no tenen en compte el desig del pacient i els obliguen a triar si són homes o dones.

Discursos als mitjans de comunicació

Moltes de les reaccions que he llegit a la xarxa a favor que es retiri l’autobús estan basats en el típic i perillosíssim discurs binari que s’ha fomentat a la televisió en documentals de TV3 com Trànsit o El sexo sentido de TV1, on s’afirma que les persones trans* naixem en un cos equivocat que repudiem, i que necessitem una teràpia hormonal i psicològica/psiquiàtrica, a part d’un seguit d’operacions, per encaixar en uns patrons molt concrets del que és un “home” i una “dona”. I no només a nivell físic, sinó també mental i de conducta. Cap cos és equivocat, i la disfòria que moltes persones senten cap a les característiques físiques que es consideren del gènere amb el que no es senten idenfificates/ades és apresa. No hi ha cap classificació natural sobre quines són les característiques físiques dels homes i de les dones, aquestes classificació és una creació cultural (Sabsay, 2009). Els nostres cossos no estan equivocats, el discurs heteronormatiu i patriarcal que regeix la medicina i la societat, sí.

La lluita pels drets de les persones trans* i de les intersex ha de ser per sobre de tot una lluita feminista, perquè el feminisme en sí està en contra de les pressions de gènere i a favor pel dret al propi cos. La intenció és anar més enllà de les categories d’home i dona tradicionals i comprendre que actualment les identitats s’han tornat més complexes a causa de l’opressió, i que les experiències actuals de moltes persones van més enllà d’aquest binomi. És molt important que la ciutadania doni suport a les persones trans, però no des del sistema binari que ens pressiona i emmalalteix.

L’associació ultracatòlica que ha difós quest missatge com a resposta a la campanya que va fer Chrysalis, que va ser censurada a Facebook per aparèixer-hi genitals dibuixats, està dirigida per un parent de Rodrigo Rato (ex viceprecident d’Espanya i ex ministre d’economia), i mou 2,6 millons d’euros anuals (dades extretes de Público). L’església catòlica manté uns privilegis que van ser negociats en la Transició, i tots els contribuents sostenen amb els seus impostos a aquesta entitat que a hores d’ara encara influencia el govern en aspectes com l’educació, el concepte de família tradicional o la limitació dels drets civils.

Al 2014 va entrar en vigor la Llei contra la LGTBIfòbia, per tal de protegir les persones del col·lectiu davant d’atacs de persones fòbiques. Aquest autobús és un delicte, no només per fer apologia de l’odi, sinó perquè es salta la llei esmentada. Els ajuntaments han estat estudiant com evitar que l’autobús circuli, i l’ajuntament de Barcelona ha amenaçat que si aquest arriba a la ciutat serà multat amb 3.000€. Tenint en compte les xifres esmenades de les que disposa la secta, i comparant-la amb la condemna de tres anys de presó que ha rebut un raper per escriure una cançó contra la corona, potser s’hagués hagut de comprar un autobús, i això que ell no ha difós cap campanya transfòbica i que vulnera els drets dels infants.

Al desembre del 2015, l’Alan, un noi trans* de 17 anys, es va suïcidar a causa de l’assetjament que rebia a l’institut en motiu de la seva identitat de gènere. Estudis recents han demostrat que el 41% de les persones trans* han tingut algun intent de suïcidi. En canvi, a les persones trans* que des de petits han rebut suport, els seus indicadors de qualitat de vida i felicitat són similars als de la resta de la població. Per tant, és crucial el reconeixement de la seva realitat per part de la ciutadania.

La part positiva del rebombori que ha causat el missatge que difon l’autobús és que la temàtica trans* torna a estar a l’ordre del dia. Com a pedagog espero que s’aprofiti l’ocasió des de les escoles i diferents institucions educatives per tractar el tema a les aules i explicar que sí, que efectivament hi ha persones amb tot tipus de genitals i que aquests no condicionen si són nens, nenes o cap dels dos, i sobretot que no es creguin el missatge, perquè a part de ser erroni, és molt perjudicial per a un gran nombre de persones. Moltes d’elles menors, que necessiten sentir-se acompanyades, tenen el dret d’estar-ho perquè formen part de la gran diversitat humana, que per molt que s’hi entossudeixin no poden reduir-la a simples categories amb unes bases tan febles que es desmunten dia rere dia. I així se seguirà fent.

 

Imatge de portada: autobús de Hazte Oir. Font: La Marea.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR