Cyborgs i neó: torna Janelle Monáe

Torna Janelle Monáe amb més neons que mai.

A mitjans del mes passat la cantant estatunidenca va llançar el tràiler del seu tercer àlbum, Dirty Computer, i els dos primers singles, el temàs funk "Make Me Feel" i el rap èpic "Django Jane". La data anunciada per a l'àlbum és el 27 d'abril, i l'acompanyarà una"pel·lícula emocional" -suposo que una sèrie de vídeos conceptuals, com Lemonade- protagonitzada per Monáe i l'actriu Tessa Thompson (Selma, Creed, Thor: Ragnarok).

Com assenyala Doreen St. Félix, l'àlbum conceptual sol ser una ocasió puntual en la carrera d'un artista. Generalment l'artista crea i encarna un personatge -una persona- i narra la seva història embolcallada en una estètica concreta i deixant caure referències al gènere al qual correspongui; l'exemple més obvi és David Bowie i el seu mític Ziggy Stardust. Tot i això, "últimament aquest format s'ha convertit en una cosa més vaga", gairebé un requeriment quan un artista ha arribat al seu punt àlgid de fama i decideix "performar una ficció temàtica mentre performa una revelació íntima" [1].

Aquest no és el cas exacte de Janelle Monáe. Tots els seus àlbums fins a la data -amb l'excepció de cançons compostes per a pel·lícules, com "Jalapeño", "Hum Along and Dance" o la cançó protesta "Hell You Talmbout"- han estat conceptuals, articulant la saga de ciència-ficció -St. Félix l’anomena hip-hòpera espacial"- de l’androide messiànica Cindi Mayweather.

Una mica de lore. La primera menció a Cindi Mayweather apareix a The Audition (2003), l'àlbum que Monáe es va auto-produir quan tenia només 18 anys. El personatge, amb una backstory molt més desenvolupada, és la protagonista dels àlbums d'estudi, estructurats en suites ("forma musical barroca en diferents moviments, consistent en una successió de danses escrites en la mateixa tonalitat, però de caràcter ben diferenciat, iniciada amb un preludi o obertura" [2]): Metropolis, suite I of IV: The Chase (2007), The ArchAndroid: Suites II and III (2010) i The Electric Lady (2013), amb les suites IV i V. Com indica la llista de títols, el nombre de suites ha augmentat i s'ha perdut l’estructura dels títols: la història de Cindi Mayweather és enrevessada, alinear, i, pel que sembla, una mica improvisada. Si bé el tràiler de Dirty Computer promet un concepte semblant, no queda molt clar si les cançons pertanyen a la saga Mayweather o no.

Cindi Mayweather és una androide -el seu número de sèrie és el 57821- fabricada a la ciutat-món de Metròpolis al segle XXVIII. El seu amor per Anthony Greendown, un humà, és considerat un defecte i per tant ha de ser desmuntada: això, sumat a l'opressió sistèmica que pateixen els androides, és la gota que fa vessar el got. Cindi es fuga, i, perseguida per les forces de la llei i el mercat, es converteix en una mena de llegenda, una figura messiànica que inspira altres androides a la rebel·lió. Fins aquí és fàcil d'explicar: després hi ha viatges en el temps, múltiples còpies de Cindi, i alguna apocalipsi zombi.

Vista com a conjunt, l'obra de Monáe és un "pastitx afrofuturista" [3] emmarcat en el "hip-hop feminista" [4] que inclou elements camp, referències a clàssics de la ciència-ficció com Metropolis o Blade Runner, vestuari androgin, col·laboracions amb icones com Solange, Erykah Badu o Prince; temàticament, es pot relacionar amb la distopia feminista. Les cançons van des de balades com "Sir Greendown" o "Primetime", himnes afirmatius com "Cold War" i "Q.U.E.E.N.", tragèdies apocalíptiques com "Sincerely, Jane" o "Cybertronic Purgatory", interludis radiofònics com "Our Favorite Fugitive", i funk per donar-ho tot a la pista de ball com "Tightrope" i "Dance Apocalyptic".

No sóc l'única que ha posat l'obra de Monáe en diàleg amb un dels textos principals del feminisme, el "Manifest per cyborgs: ciència, tecnologia i feminisme socialista a la fi del segle XX" de Donna Haraway (originalment publicat el 1985 i revisat el 1991). Haraway proposa la figura del cyborg -"un híbrid de màquina i organisme, una criatura de realitat social i també de ficció" [5]- com a subjecte del feminisme, ja que la seva existència qüestiona el pensament binari i admet la multiplicitat, la inestabilitat i la fluïdesa. Haraway assenyala que el cyborg és una figura d'identificació especialment útil per a les dones racialitzades [6], però el deixa una mica abstracte com a eina per a un futur post-gènere i post-raça. El personatge de Cindi Mayweather articula la consciència cyborg, però el seu cos està clarament marcat per la raça i el gènere; no només és que l’encarni la mateixa Monáe, sinó que les cançons parlen de la seva experiència viscuda com a dona afroamericana, tant fent servir l'explotació dels androides com a metàfora com de manera explícita [7].

Fins ara, Monáe havia tractat la seva sexualitat -i la del seu personatge- de forma una mica ambigua, negant-se a parlar del tema en entrevistes. La primera frase de "Make Me Feel", però, adverteix: "Amor meu, no m'obliguis a lletrejar-ho". Monáe té tres interessos romàntics en el videoclip; un home, ella mateixa, i el personatge de Tessa Thompson; per acabar de subratllar-ho, molts han assenyalat la "il·luminació bisexual" [8] -blau i magenta- que la banya en tot moment. Si bé en els últims anys es veuen paletes neó en altres contextos -al cartell de Moonlight, al de Thor: Ragnarok, a actuacions de Lorde, o al retrat de l'elenc de Black Panther pel New York Times, per exemple- tot apunta que pertany al repertori d'icones dels vuitanta -al costat de la roba de làtex i dels sintetitzadors- que formen "un glossari visual incipient de queerness femenina". Esperarem la resta de Dirty Computer per saber com continuen les aventures de Cindi i les diferents fronteres que articula. Mentrestant, San Junipero vive - la lucha sigue.


Imatge principal: 'The Partae'

[1] St. Félix, Doreen. "TheOtherworldly Concept Albums of Janelle Monáe", The New Yorker.

[2] "Suite", Diccionari de la llengua catalana, DIEC.

[3] St. Félix.

[4] Durham, Aisha, Brittney C. Cooper i Susana M. Morris. "The Stage Hip-Hop Feminism Built: A New Directions Essay", Signs, 38.3, 2013.

[5] Haraway, Donna. "Manifiesto para cyborgs: ciencia, tecnología y feminismo socialista a finales del siglo XX", Ciencia, cyborgs y mujeres. La reinvención de la naturaleza .Edicions Cátedra, 1995.

[6] Vegeu el concepte de "oppositional consciousness" a Sandoval, Chela. "New Sciences: Cyborg Feminism and the Methodology of the Oppressed", a David Bell and Barbara M. Kennedy (eds.), The Cybercultures Reader. Routledge, 2000.

[7] Veure una anàlisi de Cindi Mayweather com encarnació del cyborg de Haraway a Baró González, Jana. "The ArchAndroid: Cyborg Consciousness in Janelle Monáe 's Cindi Mayweather Saga", Hélice, III.8, 2017.

[8] Geffen, Sasha."Janelle Monáe Steps Into Her Bisexual Lighting", Vulture.


T'agrada la nostra feina?

Jana Baró

Jana Baró

Doctoranda en literatura anglesa d'entreguerres. Fent recerca sobre història, moda, fandom i comunitats lectores.

1 comment

  1. LuGomes 8 març, 2018 at 17:28 Respon

    Com diu la cançó “has de pregar que el camí sigui llarg. No és poc haver posat a la vista tot això que deis. Una altra cosa que pens que no s”ha posat prou en valor: el reconeixement internacional, però no de les institucions sinó de la gent i de la premsa, n”hi ha prou amb comparar els mitjans de comunicació europeus després de l”u d”octubre i veure com eren d”oposades aquelles portades a les de la major part de la premsa espanyola, a qui M. Rajoy ja els hi va donar les gràcies. Tota aquesta connivència ha donat carta blanca a l”estat per empresonar també al mallorquí Josep Valtonyc i a Pablo Hassel, i aquí tothom continua callat, però des de fora, ja es comença a descriure Espanya com la nova Turquia. online

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR