Curar-se o desaparèixer: la medicalització de la discapacitat a la televisió

Ja hem parlat abans a Zena de la discapacitat al món dels superherois  i de la necessitat que els personatges discapacitats siguin representats per actors discapacitats. Tot i així hi ha un problema que és subjacent als fets discutits a ambdós articles: la medicalització de la discapacitat, i en particular, la medicalització de la representació de la discapacitat.

Tot plegat sona com un embarbussament, però és un fenomen ben senzill d’explicar: la representació de la discapacitat als mitjans tendeix a estar centrada en presentar-la com una malaltia, i com a malaltia que és, com quelcom que cal guarir a qualsevol preu. Això és problemàtic per diversos motius, com per exemple que hi ha discapacitats que, simplement, no es poden curar. Sobretot, però, és un problema perquè la medicalització redueix els personatges discapacitats a una malaltia, a estar caracteritzats exclusivament, o de manera dominant, per la seva necessitat de ser guarits.

D’aquesta manera, els personatges discapacitats a la ficció, i fins i tot les persones discapacitades reals que apareixen a informatius, per exemple, sovint –molt, molt sovint- són encasellats dins d’aquesta necessitat de “superació”, de curació de la malaltia, i a la vegada es caracteritzen per ser una “inspiració” quan ho fan o fan un esforç per fer-ho.

Abans de comentar la representació de la discapacitat a la ficció, quedem-nos amb la notícia prototípica sobre discapacitat oferta pels informatius de TV3.

Abans de res, és obvi que aquesta iniciativa és lloable, i que, per ella mateixa, és quelcom bo, fins i tot desitjable. No obstant això, quan aquesta és la manera de representar als discapacitats recurrent als informatius, ens trobem davant d’un problema.

Quan només trobem els discapacitats als informatius en aquest tipus de continguts, acompanyats de paraules com “superació”, “solidaritat” i “integració”, estem donant a entendre que el discapacitat només es realitza quan “supera” la seva diversitat funcional, quan rep la “solidaritat” d’una persona no discapacitada, i quan “s’integra” a la societat “normal” mitjançant una activitat, en aquest cas, esportiva, que normalment no podria fer si no és amb gran dificultat.

N’hi ha unes quantes com aquesta, només a TV3, i resulten condescendents, paternals i innecessàries. Informen a la societat de la realitat dels discapacitats d’una manera extremadament unidimensional, i sobretot transmeten als discapacitats que la vegin que, si no fan activitats d’aquests tipus, són menys rellevants i fins i tot menys valuosos com a individus, però això seria tema per a un altre article.

Ja al camp de la ficció televisiva, proposem aquest petit test pels personatges discapacitats:

Intercanvia el personatge discapacitat per un personatge exactament igual en tots els sentits però sense cap discapacitat.

Segueix tenint sentit la seva inclusió a la història? Té finalitats, relacions, interessos o característiques més enllà de la seva discapacitat?

Si no en té, anem malament.

La discapacitat d’un personatge hauria de ser un aspecte més del personatge. Si és l’únic tret del mateix, l'estem simplificant i deshumanitzant. D’altra banda, si el personatge no només està caracteritzat per la seva discapacitat sinó que a més a més la seva manera de relacionar-se amb aquesta és només anhelar la seva cura, el problema és doble.

Mirem, per exemple, el personatge d’Artie a Glee, una sèrie que es vanta de ser progressista i que d’altra banda és molt progressiva en la representació de la diversitat racial o sexual. L’Artie fa servir una cadira de rodes. I l’Artie vol ballar.

Això, de per si, no és problemàtic en absolut. Podria ser una manera de desenvolupar el personatge, l’Artie podria aprendre a ballar emprant la seva cadira de rodes, sense anar més lluny.

Però, com desenvolupen els guionistes aquest anhel? Amb una escena on somnia que es cura miraculosament i balla.

Això és problemàtic, a part de perquè fa evident que l’actor que interpreta l’Artie no és discapacitat, perquè de nou encasella el personatge discapacitat en la seva discapacitat i la seva felicitat i realització la condiciona a la seva curació. Estem perpetuant aquesta idea de que els discapacitats només es poden realitzar com a persones si “s’integren” i es “curen”.

Sense entrar a exàmens en detall, trobem multitud de casos similars al cinema i la televisió, com per exemple el protagonista d’Avatar, que deixa enrere el seu cos discapacitat com a manera de realitzar-se.

Avatar (c) 20th Century Fox

La representació de la discapacitat, com la de qualsevol altra circumstància, pot oprimir o apoderar. El públic assumirà com a naturals les conductes i estereotips projectats, i està a les mans dels creadors, però també del públic, triar quins volem que siguin aquests continguts. Els discapacitats, en molts casos, no podem ser guarits de la nostra discapacitat i simplement hi hem de viure. Però no som només una discapacitat. Som individus tant complexes i rics com qualsevol d’altre. Ja va sent hora que es vegi així.

Totes les imatges extretes de IMDB i propietat dels seus respectius autors.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR