‘Crazyhead’ desmitifica l’amor sobrenatural

Com que fa unes setmanes parlàvem de Sweet/Vicious, la sèrie de MTV sobre dues venjadores que ataquen a violadors, avui posem el focus a Crazyhead, una producció de Netflix i Channel 4 del creador de Misfits, Howard Overman.

Sweet/Vicious i Crazyhead tenen força en comú: ambdues són protagonitzades per un duo de noies joves que, malgrat les seves diferències, decideixen emprendre juntes una lluita contra el mal. Mentre Sweet/Vicious aposta pel cru realisme de la cultura de la violació com a marc, Crazyhead es desvia a allò sobrenatural i converteix a les seves protagonistes en caçadores de dimonis. Sí, la sèrie és hereva directa de Buffy, i de fet ha estat sovint descrita com una mescla d'aquesta i Misfits.

A Crazyhead, la Raquel (Susan Wokoma) i l’Amy (Cara Theobold) tenen un do que els permet descobrir els humans posseïts per dimonis, fet que les converteix en la diana dels seus atacs. Malgrat el to sobrenatural de les trames, el que millor fa Crazyhead és la construcció dels seus personatges de forma tridimensional, amb carisma suficient com per atrapar l'espectador i aquell misteriós factor de les sèries britàniques que aconsegueixen retratar els adolescents com a humans reals. I és que, malgrat ser ciència ficció, la Raquel i l’Amy són joves corrents: una treballa de cambrera a una bolera, l'altra comparteix pis amb el seu germà i té problemes per fer amigues. Són noies normals que no tenen superpoders més enllà de la capacitat de veure als dimonis, però sí un parell de porres amb les que donar cops a tort i a dret.

L'Amy (esquerra) i la Raquel (dreta).

L'Amy (esquerra) i la Raquel (dreta).

Crazyhead probablement no hagués existit mai de no ser per Buffy, caçavampirs. No només la premissa és similar, sinó que el to de dramèdia i els arquetips d'alguns personatges són pràcticament iguals. Encara així, al contrari que Buffy, la sèrie li fa un volt a molts dels tòpics de les històries de noies que lluiten contra allò sobrenatural i acaben enamorant-se d'un misteriós, poderós i atractiu vampir/dimoni/home llop que, malgrat ser perillós i moralment problemàtic, li promet protegir-la dels dolents per sempre perquè ella és especial (innocent, pura, inofensiva, indefensa). Si bé Buffy va sobrepassar en certa manera aquests tòpics, la sèrie mantenia aquesta visió del romanç gòtic sobrenatural. Crazyhead reconeix els tòpics, i fins i tot juga amb les expectatives de l'espectador acostant-se a ells perillosament per acabar subvertint-los.

Clàssic dimecres nit enterrant cadàvers.

Clàssic dimecres nit enterrant cadàvers.

(A partir d'aquí, spoilers de la primera temporada).

Quan Crazyhead presenta en Sawyer (Luke Allen-Gale), un dimoni rebel amb pentinat de personatge torturat i xupa de cuir, és impossible no deixar-se arrossegar cap a l'imaginari romàntic del que parlàvem. Més encara quan es descobreix que, malgrat ser un dimoni, en Sawyer té una relació especial amb la Raquel i té com a únic objectiu protegir-la dels seus iguals. Ella rebutja la seva ajuda, però ell insisteix que l’ha de perdonar per quelcom que va fer malament al passat. La resta dels personatges pensen igual que l'espectador i assumeixen immediatament que hi ha algun tipus de relació romàntica entre ells, relació basada en el Sawyer considerant la Raquel com l'excepció a la norma, una pedra preciosa que posseeix i ha de protegir.

Clàssic dijous nit quan apareix un dimoni torturat al menjador.

Clàssic dijous nit quan apareix un dimoni torturat al menjador.

La sèrie juga intel·ligentment amb aquestes expectatives i sorprèn en descobrir que en Sawyer en realitat és el pare de la Raquel: el dimoni que va posseir en el seu moment al seu pare i, després de la mort d'aquest, es va apropiar del cos i la xupa de l'inquilí que coneixem. La relació de poders entre tots dos personatges es manté, ja que en Sawyer busca redimir-se protegint la Raquel igual que ho faria un interès romàntic (de la mateixa forma paternalista), però el fet que siguin pare i filla altera les normes del gènere i trenca amb la convenció de l'amor en desigualtat que a tantes altres històries sobrenaturals ha estat idealitzat.

Radiohead - Creep.mp3

Radiohead - Creep.mp3

La història es repeteix quan la Raquel coneix a en Harry (Charlie Archer), amb qui (aquesta vegada sí) inicia una relació romàntica sense saber que es tracta d'un dimoni que treballa per als dolents dolentíssims. En Harry es comporta com un assetjador de manual, seguint la Raquel i observant-la des de la distància. La Raquel ho accepta com a gest romàntic, malgrat els advertiments de l’Amy. Quan es revela que en Harry és un dimoni usat com a esquer per atreure la Raquel al costat fosc i, a través d'ella, obrir les portes de l'infern, es subverteixen de nou les expectatives del romanç sobrenatural. Quan la Raquel, afectada per la traïció, es deixa portar per les emocions i és a punt d'alliberar els dimonis, és l’Amy qui la protegeix i la força a recuperar el control:

"Destruiràs el món per aquest capullo? Que es foti! És un puto mentider! No destrueixis el món per aquest polla flàccida! Ets una dona forta i independent! Ets com la Beyoncé! Totes les noies, alceu les mans! Raquel, alça les mans! Alça les mans! A ell no li importaves, a mi sí! T’estimo!"

("You’ll end the world because of that prick? Screw him! He’s a lying shit! Don’t end the world for his limp dick! You are a strong, independent woman. You’re like Beyoncé! All the ladies, throw your hands up! Raquel! Throw your hands up! Throw them! He didn’t care about you! I do! I love you!")

'Crazyhead', episodi 6.

Com la Beyoncé!

Com la Beyoncé!

En lloc de plorar la traïció d’en Harry, Crazyhead deixa clar que la trama de la Raquel no gira al voltant d'aquest i el seu abús de poder. És la relació entre ella i l’Amy, d'igualtat i suport mutu, el que actua com a essència i motor de la sèrie.

La segona temporada pinta bé, ja que sembla que es complicaran encara més les coses amb la tornada de la Suzanne (Riann Steele), l'amiga de l’Amy posseïda per un dimoni que havia estat donada per morta. Encara així, si res li podem demanar a la segona temporada de Crazyhead, és que eviti jugar al queerbaiting amb els seus protagonistes com sembla que fa al capítol final de la primera temporada.

No estava morta, estava de parranda.

No estava morta, estava de parranda.

Imatges: Netflix i Channel 4.

Irina Cruz

Irina Cruz

Comunicadora audiovisual, doctoranda en cinema contemporani amb visió de gènere.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR