Els compadits i els invisibles: discapacitat i cinema

Imagineu el paper de Chiwetel Eijofor a 12 years a slave (12 anys d'escalvitud) interpretat per un home blanc amb la cara pintada de negre. Imagineu Thelma & Louise interpretades per un parell d’homes travestits. Sembla ridícul perquè el cinema, al menys en teoria, hauria de donar oportunitats de ser representades per dones les dones i per persones de raça negra les persones de raça negra.

Penseu en el rei tartamut de Colin Firth a The King’s Speech (El discurs del rei). Penseu fins i tot en el Forrest Gump d’en Tom Hanks. Creieu que en Colin Firth és tartamut o que en Tom Hanks pateix una discapacitat intel·lectual? Perquè no esperem pels discapacitats les mateixes oportunitats de representació que per altres grups tradicionalment marginats pels canals de representació institucionals?

El cinema, i Hollywood en particular, tendeix a premiar les interpretacions de personatges discapacitats. Firth i Hanks varen guanyar ambdós una estatueta per les interpretacions que acabem d’esmentar. Són interpretacions que resulta fàcil premiar per la seva dificultat: el mèrit intrínsec de l’actor de transformar-se en qui no és, magnificat per la dificultat d’assumir dificultats funcionals que mai ha patit. Tot plegat, un salt mortal interpretatiu per fer semblar veraç quelcom que mai s’ha patit, per donar autenticitat a l’artifici.

The King's Speech (c) The Weinstein Company

La majoria de personatges discapacitats al cinema i a la televisió són interpretats per actors i actrius sense discapacitats. S’ens ven aquesta idea com a una manera de manifestar la sensibilitat de la professió vers als discapacitats i les seves problemàtiques, una empatia vers al patiment, la perpetuació de que la discapacitat és sempre un patiment del que compadir-se.

La concepció de que encarnar de manera creïble la discapacitat és un gran mèrit interpretatiu provoca diversos problemes, però un dels més evidents és el següent: pensar que la discapacitat és quelcom que costa grans esforços entendre i assumir com a actor “normal” implica que els discapacitats són una espècie d’alienígenes impossibles de comprendre i que les seves experiències són completament alienes a les de les persones sense discapacitat.

Oferir aquests papers a actors no discapacitats suposa una drecera per recalcar la necessitat de compadir-se del discapacitat, que a la vegada parteix de que les persones discapacitades el millor que poden rebre de la societat és compassió. No volem compassió, volem igualtat. Aquesta actitud també implica que es pensa que la comunitat de discapacitats no pot parlar per si mateixa i necessita d’emissaris no discapacitats.

2

Game of Thrones (c) HBO

Resulta irònic que es defensin aquestes interpretacions com a “autèntiques”. Si ens preocupés realment l’autenticitat, reclamaríem actors discapacitats pels personatges discapacitats. Importa realment que l’actor pretengui ser sord? Que té un defecte de parla? Seria més autèntic tenir  Daniel Day-Lewis de genolls fent de Tyrion a Game of Thrones que Peter Dinklage? Qui dels dos pot parlar amb més autenticitat de la discriminació patida durant la seva vida?

És tot plegat d’un condescendent que fa vomitar.

Tanmateix, no emprar actors discapacitats per interpretar personatges discapacitats redueix als discapacitats a la seva problemàtica. El focus en la discapacitat com a característica definitòria d’un personatge el condemna a ser una caricatura. Resulta un reflex clar de la idea general que la discapacitat és quelcom que ha de definir qui la pateix, que la persona discapacitada és, abans que res, discapacitada. I si la discapacitat separa del continu de la societat, el lògic és que la narrativa del discapacitat sigui la superació de la seva discapacitat. Els discapacitats del cinema i la televisió, en el cas que facin res de destacable, sempre ho fan malgrat la seva discapacitat. La discapacitat només és acceptable socialment i narrativa quan és superable, no es presenta mai com quelcom amb el que viure i que tot i que condiciona el personatge no el defineix completament.

D’altra banda, no emprar actors discapacitats per interpretar personatges discapacitats invisibilitza el col·lectiu. Cada cop que un actor no discapacitat fa un paper de discapacitat, un actor discapacitat no treballa. Un actor sense discapacitats pot fingir-les. Un actor discapacitat no pot deixar de ser-ho a voluntat. Si ni tan sols els personatges amb discapacitat poden ser interpretats per actors discapacitats, aquests actors queden exclosos de la pantalla.

4

Doctor Strangelove (c) Columbia Pictures

Aquesta pràctica és clarament anàloga al blackface i com a tal és ofensiva. Fa anys vèiem normal que Laurence Olivier fes d'Othello amb la cara pintada, o que Alec Guiness es vestís d’àrab a Lawrence of Arabia. Vèiem normal que actors blancs, sovint amb l’ajuda de maquillatge i pròtesis, representessin la idea que el públic, també blanc, tenia d’altres col·lectius. Anys després ho veiem com un exercici de supèrbia i de racisme. Però veiem a actors sense discapacitat esmerçar-se en representar personatges discapacitats i en comptes d’indignar-nos aplaudim.

Els papers de discapacitats haurien d’estar interpretats per actors discapacitats. És així de simple. Però no ho és perquè el col·lectiu discapacitat no gaudeix de la mateixa igualtat que d’altres col·lectius. Cal que això canviï, i la representació i visibilització del problema és el primer pas.

 

Totes les imatges extretes de IMDB, amb copyright corresponent als seus propietaris.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR