'Colossal': els 'kaijus' també ploren

Avís: conté spoilers -tot i que lleugers- de Colossal.

Colossal, la darrera pel·lícula de Nacho Vigalondo, sense data d'estrena aquí però que s'ha pogut veure als festivals de San Sebastián i Sitges, s'emmarca dins de la millor tradició del fantàstic: si Dawn of the dead parlava del consumisme amb zombis i Dune d'ecologisme amb móns alienígenes, Colossal parla de l'abús de substàncies i de les relacions tòxiques mitjançant monstres gegants (kaijus, en japonès). L'element fantàstic serveix com a analogia per parlar d'una temàtica tant real com l'abús emocional o les crisis personals.

Un cop més -com a Extraterrestre- Vigalondo empra l'element fantàstic per sorprendre l'espectador, en un equilibri impossible entre la comèdia d'aires indies, el drama i el cinema fantàstic. La protagonista de Colossal, Gloria, interpretada per Anne Hathaway, acaba de perdre una feina més o menys indefinida com a redactora per a un blog, tot plegat per culpa d'una discussió amb trolls a internet, i està en una espiral d'alcoholisme i festes que provoca que el seu xicot la faci fora del seu luxós apartament.

anne-hathaway-colossal-image1

Gloria, sense res a part de dues maletes de roba i una ressaca monumental, torna en autobús al seu poble d’origen, on l'espera una casa familiar buida i un matalàs inflable que es desinfla tan ràpidament com les seves perspectives de futur. El matí següent, amb l’esquena cruixent per haver dormit al terra i amb gana, surt de casa i es troba amb l’Oscar, un company d’escola aparentment agradable i preocupat interpretat per Jason Sudeikis.

Oscar s’ofereix a dur-la en cotxe, a donar-li mobles per a la casa i fins i tot li dona feina al seu bar, on podrà continuar bevent com una poetessa fins a les tantes de la matinada. A la vegada, a Seül apareix un monstre gegant que arrasa mitja ciutat i que es mou exactament igual que la Gloria quan torna borratxa a casa després de passar tota la nit al bar.

A partir d’aquí la pel·lícula és un descens boig on el guió es dirigeix a gran velocitat cap a tots els tòpics imaginables -segur que la Gloria reconnectarà amb l’Oscar i junts abandonaran l’alcohol...- i els esquiva al darrer moment amb mestria per construir uns personatges amb els que és impossible no implicar-se emocionalment. Colossal esquiva la comèdia sobre la crisi dels trenta i escaig, el romanticisme carrincló i la pel·lícula de catàstrofes per acabar sent un discurs sobre l’abús emocional quotidià, la dependència tant de l’alcohol com de relacions tòxiques i sobre la importància d’afrontar els propis problemes.

colossal_02_web-h_2016

La major part del mèrit per aconseguir-ho cau sobre la interpretació de Hathaway, que lluny de papers edulcorats com els de The Princess diaries o The devil wears Prada -obra mestra del terror per a qualsevol home cis- i de la intensitat clarament impostada dels seus personatges a Interstellar i The Dark Knight Rises composa un personatge carismàtic, amb prou defectes per ser humà, que lluita contra els seus problemes sense moralitzar i que es lleva despentinada i amb mal de coll quan dorm en posicions estranyes després d’una nit de borratxera.

D’altra banda, una pel·lícula té tant carisma com en tingui el seu antagonista, i l’Oscar de Jason Sudeikis és un monstre d’aquells que esgarrifen perquè si no en tens un a casa te’l pots trobar al bar de sota. Sota la façana de comediant, on es nota que Sudeikis ve de Saturday Night Live, Oscar és un home controlador, amargat, que empeny als seus amics pou avall per sentir-s’hi superior i poder-los controlar, i que pretén mitjançant l’abús constant i la disculpa falsa guanyar l’afecte d’una Gloria de la que està enamorat -a la manera que només un maltractador entendria l’enamorament- des de l’escola.

A Nacho Vigalondo se la pela tot

A Nacho Vigalondo se la pela tot

La resta de personatges de la pel·lícula, especialment el xicot de la Gloria, estan caracteritzats d’una manera molt més superficial, però la relació entre la Gloria i l’Oscar sosté amb facilitat la tensió i l’interès de la pel·lícula, amb escenes memorables que inclouen des d’una casa d’una persona amb síndrome de Diògenes fins a un bar en flames. La resolució final, absolutament catàrtica, mostra Gloria com a una persona que ha decidit canviar la seva vida, prenent el control de les seves relacions, però que tot i així segueix tenint d’altres problemes, evitant el que fàcilment podria haver estat un final ensucrat i que hagués desmerescut la pel·lícula.

Entre el drama i la comèdia, sense relativitzar els problemes que explora ni fent-ne mofa, Colossal juga amb mestria amb els llocs comuns d’aquests gèneres per a despistar l’espectador, en una pel·lícula on és tan bo l’artifici com la història de fons, una història de monstres gegants i pobles petits, absolutament recomanable. Quan s’estreni, esperem que aviat, és una cita ineludible amb el cinema.

Imatges: (c) Brightlight Pictures.

Marc Bellmunt

Marc Bellmunt

Doctorand en periodisme, realitza una investigació sobre la relació entre els consumidors de videojocs i les seves pràctiques comunicatives. Col·labora a La Garriga Digital.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR