'Coco' (2017): com parlar de la mort als infants

Coco és l'última pel·lícula original sortida de la fàbrica de Disney Pixar, després d'uns anys d'acusades seqüeles contractuals.

 

Coco és un relat que s'acosta més a la finor i genialitat del millor Pixar, com Up o Wall-E, però que també es deixa portar (o explotar) pel pare Disney. Ens narra la història de Miguel, un nen que viu en un petit poble de Mèxic com a netejador de sabates, però que té una gran passió, la música i cantar. Una passió un pèl complicada en la seva família, on està prohibit tot tipus de música, cant o ritme des dels temps de l'àvia Coco.

Miguel y Coco

Miguel i Coco

Tot es complicarà quan en, plena celebració del Dia dels Morts, dia on els esperits dels difunts ens visiten sempre que els recordem i els posem en un altar, Miguel vulgui participar en un concurs musical al poble i es quedi sense la seva guitarra. Al seu lloc, agafa la guitarra del famós Ernesto de la Cruz, el millor músic que el poble va donar. En fer-ho, entra al regne dels morts.

Ernesto de la Cruz

Ernesto de la Cruz

Allà, amb l'ajuda d'alguns dels seus avantpassats i d'un mort que no pot creuar perquè ningú té una foto seva a un altar, intentarà fer que el seu avi Ernesto de la Cruz el reconegui i el torni a casa.

Antepasados

Avantpassats

La narrativa de Coco segueix l'estructura clàssica dels films de Pixar, amb unes visuals, realment meravelloses, plenes de color, potència i genialitat. L'ús dels colors neó i com han arribat a recrear l'aigua en moltes escenes és realment prodigiós. Pel que fa a la història, ens trobem amb un relat emocional que intenta reflexionar sobre temes que poques vegades s'han explorat en una pel·lícula per a tots els públics i amb lleuger tall infantil.

Temes com el tractament de la mort, la memòria, el pes del passat, l'alzheimer o l'abandonament de la família són explorats -algun, de forma superficial-, pel film, donant una sensació que volen aportar un punt de reflexió o qüestionament sobre aquests.

miguel y el esqueleto

Molt s'ha dit de Coco en relació a dos temes. Un de més general, com l'apropiació cultural, i un altre de més proper, la manca de doblatge propi al castellà. Recordem que la cinta ha arribat a les pantalles de la península només en la seva VOSE, però el doblatge és l'espanyol de Mèxic. Veus crítiques poden pensar que això no és una versió en espanyol a l'ús, però per tenir un punt d'immersió més interessant aquest doblatge és un complet encert. En el cas de l'apropiació cultural, Pixar ha sortit molt al pas d'això. En un moment que el debat sobre la correcció política està a l'ordre del dia, un film com Coco demostra que es pot fer narrativa d'altres cultures, tractant-les i explicant-les des del respecte i la coherència.

Tornant als temes que toca el film, potser l'estructura és massa clàssica i les revelacions i girs són una mica predictibles. No obstant això, els moments més emocionals són presents però no protagonitzats majoritàriament per Miguel, el nostre protagonista, sinó per molts dels secundaris. Culminant en una escena emocional final on, segons del públic que l'estigui veient, pot ser un veritable mar de llàgrimes.

coco y su perro

Definitivament, Coco és una gran pel·lícula original de Pixar, que malgrat tenir moments Disney musicals, et transporta a una cultura i et fa reflexionar sobre alguns temes que pocs llargmetratges d'aquest estil han explorat.

Totes les imatges són promocionals de Disney i Pixar. Tràiler oficial de Disney.


T'agrada la nostra feina?

Javi Morán

Javi Morán

Graduat en cinema i audiovisuals per l'ESCAC i especialitzat en guió audiovisual. Activista LGTBI+.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR