Cinema tròspid| 'Catwoman' (2004)

Dir que Catwoman (2004) és una pel·lícula dolenta és quedar-nos curtes.

El film, protagonitzat per Halle Berry -que pobra, no en té cap culpa i va acceptar molt dignament el seu Razzie a la pitjor actriu- i dirigit per Jean Christophe Comar, va néixer envoltat de confusió. El 1993 se'n va anunciar la preproducció, però Michelle Pfeiffer, que havia encarnat el personatge a Batman Returns (1992) es va retirar del projecte, i una successió de guionistes van anar participant i abandonant-lo progressivament. El resultat és una pel·licula que jo descriuria com a "?¿!?¿!?!¿??????!¿!???" i molts gestos amb les mans. Diguéssim que és Cat woman... literalment. Però no és... Catwoman. És com si algú hagués sentit parlar de Selina Kyle (Catwoman, DC Comics) i hagués dit "Hostia, calla. Quina ideaca. Una dona que té poders... així com felins... i... fa coses" i un grup d'homes blancs de mitjana edat asseguts al voltant d'una taula de fusta van dir "Sí.". I llavors la secretària, mirant per la finestra i pensant que es mereix molt més que això a la vida, va preguntar "quines coses?", i l'algú va dir "no ho sé... coses així... de dones".

Si no heu entès res, no us preocupeu, jo us ho explico. O millor encara, us ho ensenyo:

La trama és la següent: Patience Phillips (que és un OC perquè QUI PODRIA SER LA PROTAGONISTA D'UNA PEL·LÍCULA SOBRE CATWOMAN SINÓ? CATWOMAN? NO! MASSA PREVISIBLE!) és dissenyadora gràfica treballant per a una malvada empresa cosmètica (coses de dones) i descobreix que l'empresa fabrica una crema que és addictiva i fa que se't desfaci la cara si deixes de fer-la servir.

Sí.

Llavors, esclar, passa allò de "ara saps el nostre secret i t'hem de matar!" i la maten. Però ressucita. Un gat la ressucita. Un gat egipci sobrenatural i immortal. I la Patience JA NO ÉS PATIENCE PHILLIPS DISSENYADORA GRÀFICA. ARA ÉS CATWOMAN. I ÉS GUAI. En un procés transformatiu que no té res a envejar d'Spider-man, la Patience descobreix els seus poders amb l'ajuda d'una dona que té molts gats. De dia, fa vida normal, però de nit roba coses que brillen. La dualitat de la dona: nodridora i feroç (frase real de la peli). Això crea una gran tensió argumental perquè la Patience està sortint amb un detectiu de policia, que de dia queda amb ella i de nit investiga una misteriosa lladre que s'hi assembla molt però porta una màscara de gat.

A més a més, el personatge hiper-malvat de Sharon Stone i la Patience-Catwoman tenen escenes de caire eroticofestiu subtextual, mentre van vestides l'una amb llenceria i l'altra amb peces de cuir. Una d'aquestes escenes culmina amb la Patience-Catwoman posant-se el telèfon mòbil de l'altra a la banda dels pantalons, sota el melic. Vull dir, per què no se'l posa a l'escot? De tots els llocs on pots portar un telèfon mòb... oh. Oh, ho acabo d'entendre. Desgraciadament, la seva relació no acaba de funcionar, perquè la malvada Sharon Stone assassina el seu marit -després que contracti a una model més jove per ser la cara dels seus productes diabòlics- perquè sembli que ho ha fet un gat (esgarrinxades i mossegades felines incloses) i en culpa Patience-Catwoman.

Gal pals. Font: Foto promocional. Warner Bros.

Gal pals. Font: Foto promocional. Warner Bros.

Va de cabells

He de dir que des que vaig veure aquesta pel·lícula no he pogut deixar de pensar en els cabells de la Patience. Ja, també diu molt de mi que de totes les absurditats de Catwoman, el tema dels cabells és el que més em marqués... El que passa és el següent: un cop la Patience es fa càrrec dels seus poders felins, tota ella canvia. Se sent més segura de si mateixa, més confiada. Aquest canvi és representat a la pel·lícula amb un tallat de cabells. Però no és només que el nou pentinat marqui el canvi entre la Patience d'abans i la d'ara. La Patience amb els cabells llargs representa un model de feminitat que la Patience amb els cabells curts rebutja. Patience 1 és aburrida, discreta, atrafegada... ningú vol ser Patience 1. Però Patience 2 té PODERS MÀGICS, vesteix amb roba ajustada de cuir per cap raó en absolut, es maquilla i és sexualment inquieta. I, digueu-me vosaltres, qui no vol vestir amb roba ajustada de cuir per cap raó en una pel·licula de merda? Aquí ens trobem davant d'una unió molt estranya de trops. Per una banda, hi ha el trop de "bon cabell, mal cabell", on un pentinat representa al personatge quan és bona i l'altre la representa quan és dolenta. Per l'altra, hi ha el trop del make-over, del que ja hem parlat en d'altres ocasions: el personatge "poc interessant" esdevé extremadament atractiu després de fer-se les celles i allisar-se el cabell. Tanmateix, aquí és al revés, si el trop el make-over estipula que el personatge pre-make-over és poc femení contràriament al personatge post-make-over que s'adequa a la perfecció a la feminitat normativa, el make-over de Patience indica un canvi entre una feminitat normativa no atractiva per a un públic masculí heterosexual i una feminitat molt atractiva -la femme fatale- per a aquest mateix públic. El contrari de Fantine, vaja.

Es podria argumentar que la tallada de cabells representa el despertar de la sexualitat de Patience, si hagués estat reprimida, cosa que seria una escena d'apoderament, però no és el cas. Al final de la peli, Catwoman passeja per un terrat mentre de fons sona la seva veu parlant de la llibertat que ha aconseguit. Però... la Patience mai havia estat representada com a anhelant aquesta llibertat. També es podria dir que és una picada d'ullet a l'escena de la Michelle Pfeiffer a Batman Returns, on Selina destrossa casa seva (rosa, amb peluixos...) mentre es cus uns guants de làtex, però l'escena de Pfeiffer té molt més sentit a nivell argumental, hi ha una voluntat de rebutjar la seva personalitat (li xiscla als missatges de sa mare al telèfon, es desfà del que abans apreciava, destrossa les seves parets roses... és catàrtic).

I aquesta és, em temo, l'essència de la pel·lícula. En altres paraules, Catwoman té la mateixa substància argumental que un anunci de Pantene.

Imatge de portada: promocional de la pel·lícula.

Francesca Blanch Serrat

Francesca Blanch Serrat

Doctoranda en Literatura Anglesa del segle XVIII amb perspectiva de gènere a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR