Cinema tròspid| 'Carrer Cloverfield 10'

M'encanten aquestes pel·lícules que juguen amb l'espectador, en les quals fins al final mai saps que està passant o que passarà.

*ATENCIÓ, SPOILERS*

Que ara aquest és bo, que ara no; no espera el dolent és aquest; li està enganyant o diu la veritat? Que juguin amb la meva ment així em fascina i que em tinguin a la vora del seient fins al final perquè sóc incapaç de desxifrar que passa, encara més. Aquest va ser el cas de Carrer Cloverfield 10.  La pel·lícula estava bé, era entretinguda i plantejava tots aquests interrogants que he esmentat; fins al final, on em vaig adonar que no estaven jugant amb la ment dels espectadors sinó que potser s'estaven rient d'ells.

Us poso en situació. La Michelle (Mary Elizabeth Winsetad) discuteix amb el seu xicot i decideix marxar del seu pis. Mentre va en cotxe camí a no sabem on, té un accident, i quan es desperta es troba en un soterrani buit, encadenada però amb les seves lesions curades, és a dir enguixada, etc. (almenys el seu raptor té una mica de cor). El seu aparent segrestador és ni més ni menys que John Goodman, que a la pel·lícula provoca sentiments de por i pena alhora.

Com és normal, la Michelle intenta escapar i veiem que no només una dona serà el personatge protagonista, sinó que és un personatge intel·ligent, fort i persistent (fet que va fer que la pel·lícula m'agradés encara més fins que vaig arribar al final). Després de molt intentar-ho i fracassar, en Howard (John Goodman), li diu que ell no l'ha segrestat, que en realitat li ha salvat la vida; i és que fora hi ha hagut un “atac”, l'aire està contaminat i gairebé ningú ha sobreviscut.

Aquesta història que explica en Howard no té massa sentit, perquè quan la Michelle abandona el seu pis tot va bé i ara resulta que hi ha hagut un atac? Però en Howard no està sol en aquest búnker. Hi ha un altre noi, l’Emmet (John Galagher Jr) que corrobora la història d’en Howard. La Michelle se’ls creu, però no acaba d'estar-ne segura del tot fins que un dia des d’una finestra que dóna a l'exterior veu un cotxe acostar-se i del vehicle baixa una dona amb mitjana cara cremada. És la prova final que necessitava la nostra protagonista per creure la història dels seus companys de búnker.

Howard i Michelle (Imatge de Paramount)

Howard i Michelle (Imatge de Paramount)

Així i tot, tot és molt estrany. En Howard és extremadament amable, però d'aquella manera que arriba a ser pertorbadora. Amable fins que se li porta la contrària, que llavors és quan acaba amb tu. Desgraciadament és el que li ocorre a l’Emmet. En Howard descobreix que l’ Emmet i la Michelle estaven fent un vestit especial i una màscara per poder sortir a l'exterior. A patir d’aquí comença una lluita entre en Howard i la Michelle, en què la Michelle finalment aconsegueix escapar i el búnker s'incendia amb en Howard dins.

*SPOILERS ENCARA MÉS GROSSOS DES D'AQUÍ FINS AL FINAL*

Fins a aquí tot bé, no? Com he dit sembla el típic thriller psicològic que ens fa dubtar i on mai sabem en qui confiar. Bé, doncs és ara, van ser els deu últims minuts de pel·lícula, els que em van fer escollir-la per a l'apartat de cinema tròspid, i és que quan la Michelle surt a l'exterior en el seu súper vestit fet amb la cortina de la dutxa resulta que fora hi ha aliens. Sé que dit així pensareu doncs no hi ha per tant, però veient la pel·lícula frega l'absurd. Aquest gir que dóna l'argument espatlla una pel·lícula que podria haver estat bastant bona, un thriller psicològic decent, amb moments de tensió barrejats amb uns altres més còmics i relaxats que fan que es gaudeixi veient la pel·lícula, que fins i tot inclou alguna que una altra cançó bona (al búnker no hi falta de res, hi ha fins hi tot una jukebox).

Com passar l'estona durant la fi del món (Imatge de Paramount)

Com passar l'estona durant la fi del món (Imatge de Paramount)

Al final, la Michelle, com a personatge protagonista fort i decidit, escapa de l’alien i es llança a la carretera. A la ràdio escolta un missatge en el que demanen gent que sàpiga lluitar i pugui oferir ajuda i ella com a heroïna de la pel·lícula es dirigeix cap allà.

Michelle amb l'últim model de vestit hazmat. (Fotograma de la película)

Michelle amb l'últim model de vestit hazmat. (Fotograma de la película)

Esbudellant-vos el final us he espatllat la pel·lícula, però així i tot la recomano. És un final absurd o diguem poc coherent, perquè no sembla tenir cap relació amb la resta de la pel·lícula, però el fet que sigui tan inesperat t'arrenca uns riures, perquè sincerament sembla una broma dels productors, i guionistes, que per cert són el J. J Abrahams i el Damien Chazelle (entre uns altres).

Imatge destacada: Paramount Pictures.

Deixa un comentari

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui una millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment i l'acceptació de la nostra política de cookies TANCAR